L’Albert va tenir la pensada de demanar matrimoni a la seva nòvia, laMiriam, mentre practicaven escalada esportiva a Cabrera de Mar. Va ser a 30 metres d’altura quan ell va treure l’anell de rigor i ella li va dir que sí. “Qualsevol li diu que no a 30metres del terra”, fa broma la Miriam. A partir d’una petició de mà tan singular, ja no estranya tant que la Miriam Ortega i l’Albert Pareja s’acabessin casant a 2.861 metres d’altura, al pic de Castanesa, al Pirineu, amb motiu de l’enregistrament d’un espot televisiu d’aigua natural, que s’ha convertit, a hores d’ara, en un dels anuncis de l’estiu. És veritat el que explica l’espot de Veri? Es van casar al cim d’una muntanya amb xiruques? La resposta és que sí: existeixen, estan casats i són veïns de Barcelona. Aquesta és la crònica de la seva relació i de com la publicitat busca, cada vegada més, persones anònimes a la recerca d’emoció i credibilitat. L’Albert i laMiriam fa un parell d’anys que estan junts. Treballen a la mateixa gran empresa (ell als serveis informàtics i ella al departament de comunicació interna) i es van conèixer en un curs d’anglès. Beneït i corrent curset en què es van enamorar, encara que l’espot opti per situar aquest enamorament en un lloc i en unes circumstàncies de més transcendència: dalt de la Pica d’Estats. Que l’Albert sigui un gran aficionat a lamuntanya i laMiriam estigués fent els seus primers passos en l’escalada esportiva va fer-hi la resta des del principi. Així que no van trigar a arribar les primeres sortides a lamuntanya. I entre piolets i motxilles, mentre recorrien GR i vies ferrades, es va consolidar la relació amorosa. Va ser el passat 2 d’abril quan l’Albert li va demanar matrimoni a laMiriam a les altures, sense cap notícia encara de l’espot, però tenint molt clar que volien “un casament diferent, poc convencional”. Va ser pocs dies després, mentre es miraven un blog de muntanyisme, que els va cridar l’atenció una convocatòria: “Era un càsting en el qual es buscaven parelles de muntanyencs disposades a casar-se en un cimdel Pirineu”, explica l’Albert. I no ho van dubtar. S’hi van presentar i, al cap de dos dies, ja els van comunicar que eren els escollits per rodar l’anunci. De nou van donar el seu consentiment, però aquesta vegada va ser a l’agència de publicitat (Villar-Rosás). “Va ser l’agència qui va determinar el lloc del casament ifins i tot la data”, explica la Miriam. Una data ben propera, per cert: el 26 d’abril, molt a sobre en el calendari, 24 dies després de la petició de casament. “Les nostres famílies van al·lucinar, és la veritat, i el primer que ens van dir és que si ens havíem tornat bojos”, reconeix l’Albert. Però al final, s’ho van prendre “com una aventura, com una festa diferent per recordar tota la vida”, afegeix l’Albert. Amb un altre al·licient: tot de franc. La campanya de publicitat s’encarregava de les despeses del casament. Un dels directors creatius de la campanya, Jon Lavin, explica que l’agència tenia un pla B (rodar amb actors) si no trobaven la parella ideal de muntanyencs matrimoniers. “Però amb l’entusiasme, les ganes i la naturalitat de l’Albert i la Miriam no vam tenir-hi cap dubte, eren la parella que estàvem buscant”, afegeix. A la celebració hi van assistir uns quaranta convidats, entre els quals no va faltar l’àvia de la Miriam, de 83 anys. N’hi va haver que van excusar l’assistència perquè un casament un dimarts feiner no entrava en els seus plans. D’aquí la frase que inclou l’espot: “Aquí pots estar segur que els que vénen és perquè volen venir”… Al pic no hi va pujar tothom. La majoria dels convidats es va quedar en un camp base i en el moment del “ sí, vull”, a 2.861 metres d’altitud, hi havia tants convidats (una desena, entre pares i testimonis) com equip tècnic de rodatge. Cap dels que surten a l’espot no és actor, tots són convidats. Qui va oficiar la cerimònia tampoc era intèrpret, sinó l’alcalde de Benasque, Juan Ignacio Abadía, que, per cert, va deixar de ser-ho després de les últimes eleccions municipals. L’espot és, doncs, una història real (va succeir i es va gravar en la realitat i amb persones de carn i ossos), tot i que amb una agència publicitària com a motor que la va imaginar,planificar i materialitzar, per bona que fos la matèria primera. “Quan fas un anunci que la gent percep com a real passa el mateix que quan veus una pel·lícula que saps que ha succeït de debò: t’ho creus més i emocionalment t’arriba molt més”, reflexiona Lavin.