Inici Blog

NOU SISTEMA PER MANTENIR CAMINS SENSE FER SERVIR ASFALT.


Des de fa molts anys, l’única solució per transitar per les pistes ha estat l’asfalt. Es tracta d’una solució imperfecta, ja que l’inici de deteriorament és molt prematur. Res pitjor que una carretera asfaltada en mal estat.

En els últims anys, ha aparegut una nova manera de condicionar camins i pistes, la qual s’està obrint pas a pesar de les grans empreses constructores de paviments. Es tracta d’un sistema a base de matèries químiques que augmenten la capacitat de compactació del terreny. Si hi afegim que és més barat, més resistent i respectuós amb el medi ambient, es pot visualitzar la importància d’aquest nou sistema de pavimentació.

Mateix camí, abans i desprès.

El producte estrella disposa d’una base d’enzims que aconsegueix convertir un terreny permeable i fangós degut a les inclemències meteorològiques en una superfície resistent a l’aigua.

Una fórmula complexa, no bacteriana, concentrada i multienzimàtica que modifica les propietats dels materials del terreny i aconsegueix estabilitzar carreteres i pistes forestals. La clau és l’unió més estreta de les partícules de la terra, permetent la reducció de la tendència del sòl a expandir-se després de la compactació i que dona, com a resultat, una capa de terra forta i estable impermeable a l’aigua.

QUATRE ETAPES PER ARRENJAR UNA PISTA:

1.- Nivellar la pista
2.- Aplicar els enzims diluïts en aigua
3.- Barrejar el material amb la terra
4.- Compactar el terreny i drenar la pista

QUE FAN ELS ENZIMS?

Com es pot comprovar en aquest video, les zones compactades amb els enzims aconsegueixen una duresa semblant a l’asfalt.

A partir d’un procés químic, els enzims diluïts en aigua, barrejats amb la terra, solidifiquen, creant una capa impermeable i rígida.

ON S’APLICA AQUEST SISTEMA?

Les xarxes expliquen que és a centre-amèrica on més s’aplica, mentre que a Europa encara s’està introduint.

El canal Aragó i Catalunya, que rega cent deu mil hectàrees repartides entre Catalunya i Aragó, gestiona molts quilòmetres de pistes. Fa temps que ha començat a aplicar enzims a les seues pistes.

Tècnics responsables del canal expliquen que el resultat és espectacular. A més d’una solució respectuosa amb el medi ambient, no incorpora cap element contaminant, el camí es manté molt temps sense l’aparició de clots.

El cost econòmic d’aquest nou sistema és inferior al sistema d’asfaltatge tradicional.

PRODUCTES COMERCIALS

https://es.ecoroads.com/
https://www.terrafirmainternacional.com/
http://www.geoterra.cl/gt24x

QUI COMERCIALITZA?

VERVICTECH® representa, comercialitza i fabrica productes respectuosos amb el medi ambient.

Els enzims son biomolècules especialitzades en la caàlisi de les reaccions químiques que tenen lloc a la cèl.lula.

https://www.substrata.es/home

RAÜL BOBET. CASTELL D’ENCÚS. SANTA ENGRÀCIA.

Raül Bobet relata les seves dues ànimes: la del treball i la racionalitat, que li va aportar l’enginyeria, i la més filosòfica i espiritual. La seva autèntica passió és l’enologia. Diu que fer vi és com imaginar-se una música i intentar plasmar-la en el vi. Després de tocar sostre i dirigir una de les bodegues més importants d’Espanya, ara està centrat en dos projectes: un al Priorat i en un altre, més arriscat, Castell d’Encús, al Pallars Jussà rtve.es/play/videos/noms-propis/raul-bobet-enoleg/6775383/





.

Raül Bobet al TN Comarques de TV3
Raül Bobet a l’espai Terra de TV3. 2017
escoladist.com/magazine/noticias/visita-a-castell-dencus/

L’any 1962, Joan Escolà torna a Barcelona procedent d’Alemanya i obre un bar-celler. Aquest és el punt d’inici del Magatzem Escolà, vins i destil.lats.

L’equip comercial d’aquesta empresa van fer una visita, en plena pandèmia, a “Castell d’Encús” per entrevistar al seu propietari i ànima del celler Raül Bobet.

escoladist.com/magazine/noticias/visita-a-castell-dencus/

El novembre del 2017 Nina Jareño va entrevistar Raul Bobet.

https://www.interempresas.net/Vitivinicola/Articulos/197167-Entrevista-a-Raul-Bobet-enologo-de-Castell-d-Encus.html

EL MAL ESTAT DELS CAMINS DE LA TERRETA ARRIBA AL PARLAMENT DE CATALUNYA.

Mónica Sales de la Cruz, portaveu del Grup Parlamentari de Junts per Catalunya i Ramon Tremosa Balcells han presentat a la Mesa del Parlament, una Proposta de resolució sobre la “millora de la via d’accés des del Pont d’Orrit al Mas de Barreda”, la Terreta.

En aquest escrit, els diputats catalans fan una exposició sobre l’evolució dels accessos després de la construcció del nou pont i de l’abandonament de la resta de camins. Demanen a la Generalitat de Catalunya que arribi a acords amb la resta d’administracions per habilitar una partida pressupostària per fer efectives les accions d’arranjament de la via des del Pont d’Orrit fins al mas de Barreda.

Comença l’hivern i, com cada any, els camins de la Terreta es tornen intransitables.

https://noticiesdelaterreta.com/els-camins-de-la-terreta/
https://noticiesdelaterreta.com/tres-anys-de-la-tempesta-gloria-i-el-mes-calent-es-a-laiguera/

MARC BENERIA EXPOSA “TIBET AVUI” A LA UDL.

Marc Beneria Surkin, americà de Nova York i català de la Vall de Boí.

Es dedica al noble l’art de l’audiovisual.

El seu full de ruta explica que té un màster en direcció de “l’American Film Institute”, on va realitzar el curtmetratge King Returns, premiat com a Millor curt dramàtic a Winslow (Regne Unit).

Les seues pel·lícules i documentals s’han exhibit internacionalment en diversos festivals i televisió i el seu documental Terranostra, va ser guardonat com a Millor documental al Festival FIC-CAT. 

Pel que fa a la seua obra fotogràfica, ha estat exhibida a Caixaforum, The Red Dog Studio a Nova York, ajuntaments i espais culturals de Catalunya.

Actualment, esta treballant en un documental sobre els Baka del Camerun.

“TIBET AVUI” a la UdL

El dia 12 de gener va presentar l’expo que, des del 12 fins al 24 de febrer, es podrà veure a la planta -1 del Centre de Cultures i Cooperació Transfronterera la Universitat de Lleida (UdL), a Cappont.

Presentació de l’expo a l’edifici transfronterer de la UdL

La mostra, organitzada per la Unitat de Cultura de la UdL en col·laboració amb l’Ajuntament de la Vall de Boí, presenta 35 instantànies en blanc i negre i el vídeo Kora Roia, fruit del seu viatge al Tibet i el Nepal l’any 2019. Aquest projecte fotogràfic, que es va poder veure l’estiu passat a Barruera, gira al voltant de l’impacte de la cultura xinesa en aquest territori que el 1959 es va convertir en regió autònoma de la República Popular de la Xina. 

L’exposició, explica Beneria, “mostra la cruesa de la condició humana, i com la modernitat impacta societats ancestrals, arrasant la seua identitat, cultura i esperances”. Les imatges ens conviden a qüestionar les conseqüències de la imposició del capitalisme xinès, la vigilància de la ciutadania i l’atracció com a destinació  turística ‘exòtica’ d’aquesta regió. “Tibet avui ens fa reflexionar sobre el passat d’una cultura mil·lenària, el present d’un món ‘made in China’ i ens fa preguntar on ens porta tot això”, afegeix l’artista.

Fragment del video que forma part de l’exposició
Una de les fotografies exposada

VEÏNS DE LA TERRETA DENUNCIEN L’ESTAT DE LES PISTES I CARRETERES LOCALS.

Cansats d’escoltar promeses, els veïns de la Terreta han iniciat una campanya per demanar a les administracions l’arranjament de les pistes i carreteres de la Terreta.

La manca de manteniment en la circumval·lació (Torre de Tamurcia, Espluga de Serra i Sapeira) ha fet que aquesta via, estigui cada cop més deteriorada. Això suposa un perill, tant pels usuaris com pels vehicles que hi transiten.

L’ajuntament de Tremp es va comprometre a actuar i reparar els forats, però, de moment, no ha aparegut cap màquina ni operari.

VIDEO EMÉS AL TN COMARQUES DE TV3 EL 24 DE GENER 2023

“ELS DESCONEGUTS ORÍGENS DE LA ENHER” CONFERÈNCIA DE CARLES BARRULL A SOPEIRA.

Sopeira va acollir el passat 1 de desembre la conferència de l’historiador ribagorçà Carles Barrull. Aquesta xerrada forma part de “Ribagorza, huellas en las piedras” organitzada pel vintè aniversari de la constitució de la comarca de la Ribagorça.

Foto: Sérgio de Comarca
Foto: Sérgio de Comarca
Foto: Montse Cercós

Reproduïm la crònica feta per ganasdevivir.es

Carles Barrull navega por la historia de las explotaciones hidroeléctricas en el ciclo ‘Ribagorza, huellas en la piedra’

Casa Toni abrió sus puertas al ciclo de conferencias ‘Ribagorza, huellas en la piedra’. La nueva sala de exposiciones de Sopeira acogió un evento que supuso un acercamiento a la historia que provocó una transformación social, económica y paisajística en Ribagorza y recalcando, especialmente, la evolución de esta localidad del Noguera Ribagorza. El repaso a los orígenes y desarrollo de la Empresa Nacional Hidroeléctrica de Ribagorza (ENHER) sirvió a Carles Barrull, autor de la tercera charla de esta serie organizada por la Comarca de La Ribagorza, para poner en contexto el profundo cambio que supuso para los pueblos ribagorzanos la construcción de los embalses en sus valles a partir de 1946.

Como es habitual en este ciclo, fue el propio presidente comarcal, Marcel Iglesias, el encargado de presentar al conferenciante, en este caso, Carles Barrull. El historiador, nacido en Arén, fue descrito como “un gran conocedor de las circunstancias que promovieron la creación de la ENHER y su desarrollo, provocando importantes cambios en nuestros pueblos, de los que, seguramente, nuestros jóvenes no son conscientes “, por Marcel Iglesias.

A continuación, el historiador ribagorzano recordó que el año pasado se cumplieron 75 años de la creación de la ENHER, efeméride que ha sido contada en el último número de Ripacurtia, publicación editada por el Centro de Estudios Ribagorzanos, asociación de la que es fundador y secretario general.

Barrull inició su charla remontando al siglo XIX para desgranar una introducción de la regulación de los caudales pirenaicos, citando al ribagorzano Joaquín Costa, como precursor de unos planes “destinados a la construcción de canales en las zonas llanas, como el de Aragón y Cataluña, para alimentar las grandes extensiones de regadíos y otras obras públicas como centrales eléctricas desde la modificación de pequeños molinos” que se fueron transformando, con la llegada de inversión, en grandes presas como el embalse de Barasona en 1926 en la vertiente del Ésera.

Continuó centrando la mirada retrospectiva sobre la figura de Victoriano Muñoz Oms, impulsor de la ENHER, empresa pública que, dentro del duro contexto político y económico de los primeros años de la posguerra y la dictadura, estructura el desarrollo de los principales embalses de “la aventura del Noguera Ribagorzana”, entre las que se encuentra Escales, ubicada en Sopeira. Esta construcción, y la consiguiente avenida de mano de obra, sobre todo de Andalucía, propulsa la construcción de colonias, con distintos equipamientos, para acoger esta nueva población. “Gracias a la ENHER, Sopeira creció notablemente, al revés que otros pueblos cercanos sin este recurso, que fueron perdiendo progresivamente habitantes”, indicó Carles Barrull, abriendo un interesante diálogo con el público que apuntó que el municipio llegó a tener “hasta seis bares y dos peluquerías”, según añadió José María Ariño, alcalde de la localidad.

Para finalizar, la conferencia abordó que estos cambios no fueron únicamente sociales, también paisajístico. A la inundación de los valles se unió “un mar verde”, en palabras de Carles Barrull, por un proyecto integral de reforestación.

El ciclo ‘Ribagorza, huellas en la piedra’ continuará el próximo jueves 15 de diciembre (19:00 horas), con un último capítulo que cerrará esa segunda edición en Benasque. El turno le llegará a la maestra, escritora y librera Felisa Ferraz, que compondrá una conferencia alrededor del Pirineo como escenario literario y presentará el proyecto Pirineo Literario. Este acto, bajo el título «Rutas, destinos y paisajes literarios en el Pirineo Sur» tendrá lugar en el Palacio de los Condes de Ribagorza.

PIG BRIG TRAP. PARANY PER A SENGLARS

El funcionament d’aquest parany és molt senzill: Una pleta que permet entrar al porc senglar mentre furga, un cop a dins, ja no pot tornar a sortir.

Telenotícies comarques – 20/01/2023 (tc 15:40)

Segons explica l’empresa que el ven, la instal·lació és molt fàcil i els senglars hi entren i es queden tancats.

El sistema s’ha provat a la zona de l’estany del Tec (Castelló d’Empúries).  Segons diuen els rurals que han portat a terme aquesta prova pilot, el parany pot ser molt útil per aturar l’expansió del senglar a Catalunya.

Segons expliquen els agents, en quatre dies han capturat 42 animals.

L’espai web l’empresa fabricant i comercialitzadora, explica que, cada pleta, es ven per 3000 dòlars americans.

Aquest sistema va néixer l’any 2020.

Els primers en fer-les servir van ser els agricultors, ramaders i terratinents del sud-est dels EEUU. després les pletes van anar cap a Hawaii, Austràlia, Nova Zelanda i altres llocs del món. Ara han arribat a Catalunya.

LA LLARGA MIGDIADA DE DÉU. NOVA NOVELA DEL PALLARÉS PEP COLL

França, 1940.

Samuel Silverstein, transportista d’origen jueu, es troba atrapat dins de l’èxode de fugitius que els nazis empenyen cap al Midi. Aviat participarà en una organització clandestina per salvar infants jueus. El llibre relata l’odissea d’uns adolescents per fugir de la barbàrie nazi a través dels Pirineus.

El dimecres 15 de febrer #PepColl i @AureliBarrull presentaran la novel·la a @LaFatal

Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949)

És autor de l’excepcional recull de llegendes Muntanyes maleïdes (1993), però ha excel·lit sobretot com a novel·lista, amb títols com:

La mula vella (1989), L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999), El salvatge dels Pirineus (2005), Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007), Dos taüts negres i dos de blancs (2013, Premi de la Crítica, Premi Crexells, Premi El Setè Cel, Premi Amat-Piniella i Prix Pyrénéen 2016 a la traducció francesa), Al mateix riu d’Heràclit (2018) i L’any que va caure la roca (2021). Ara, amb La llarga migdiada de Déu torna a endinsar-se en el seu món literari i vital, els Pirineus.

Pep Coll, escriptor.

LA LLARGA MIGDIADA DE DÉU

L’endemà, dimecres 26 d’agost de 1942, fou un dia de mal record per a la bona gent de Sent Gironç, que van ser testimonis d’uns fets ignominiosos per a la història de França. El colporteur va llevar-se prou d’hora per agafar l’autobús de la línia de Foix i anar a fer un volt per pobles i masies de les muntanyes dels entorns de Rimont. A l’hora de sortida el cotxe no era a la parada, ni va acudir després, per bé que hi havia bastants passatgers esperant-lo. Ell va romandre-hi una bona estona i a l’últim, vist que la majoria optaven per anar-se’n, abandonà la parada decidit a baixar fins a l’estació del ferrocarril. No havia fet gaires passes quan es va sentir un gran rebombori de motors i crits alarmants, cosa que el feu girar cua cap al centre de la vila. Aviat va veure una corrua d’autobusos i de furgons de policia aturats poc més avall de l’església de Sent Valièr. Plantats a les voreres, els vianants observaven la caravana en silenci. Els crits sortien dels passatgers dels autocars, crits de desesperació que suplicaven ajuda en un francès amb accent estranger:

Auxili! Ens volen matar!

Salveu-nos!

Per l’amor de Déu, feu alguna cosa!

L’aldarull havia desgavellat la filera de dones que feien cua a la fleca. Per una d’elles s’assabentà que als autocars hi viatjaven famílies jueves confinades a Aulús.

–Deuen portar-los a un camp de treball –deia una de les poques que enraonava–. Doncs, que treballin com hem de fer tots els francesos. Es veu que als hotels d’Aulús hi viuen com a reis, amb tot pagat i sense tocar feina. Per a mi no són gens de plànyer.

Els furgons dels gendarmes s’intercalaven dins la caravana d’una dotzena d’autocars, entre els quals Samuel va identificar el que feia la ruta de Foix. Després va saber que el prefecte havia confiscat tots els autocars de servei a l’Arieja per transportar els confinats d’Aulús. A la seva esquena, una veu d’home remugava:

Quina vergonya! Això és inhumà! Va contra els principis de l’evangeli. Els cristians no ho podem permetre.

En girar-se, va sorprendre’s de trobar-se davant d’un sacerdot catòlic. Pel que Samuel tenia entès, eren precisament els capellans amb els seus bisbes els més entusiastes dels decrets antisemites del govern de Vichy. Tot a causa d’aquell romanço cristià que culpava els jueus d’haver fet crucificar el profeta Jesús. Va demanar al sacerdot si sabia per quin motiu s’havien aturat. El de la sotana va explicar:

–Fan el relleu dels gendarmes. Se n’aniran de seguida. –I repetí la seva indignació–: Els cristians no ho podem permetre.

Anava a fer-li costat amb una queixa semblant quan va parar atenció als crits d’una dona:

Senyor colporteur! Senyor colporteur! Ajudi’m!

“De colporteur a Sent Gironç no n’hi ha cap altre que tu”, li havia dit el senyor Sentenac. Potser ni en tot França en quedava cap. Els crits que el reclamaven venien de l’autobús de més amunt. Darrere el vidre de la finestreta va veure una cara coneguda, l’única que recordava de la seva visita a Aulús: era la viuda polonesa que a última hora no s’havia acabat de decidir a confiar-li el fill. La dona, en pic reparà que el colporteur l’havia vist i estava per ella, volia fer passar un nen pel vidre mig abaixat de la finestreta, mentre xisclava talment una dona que infanta per primera vegada:

–Ajudi’m, senyor! Salvi’m el Léon! Per l’amor de Déu, faci alguna cosa!

Tanmateix, quina cosa podia fer ell?, es preguntava l’últim colporteur de França. El nen era massa gros per passar pel forat, el gendarme del seu davant li impedia acostar-se a menys de dos metres de l’autocar i els cotxes que obrien el comboi ja es començaven a moure. Així i tot, va pensar: “Si em quedo aquí sense intentar fer re, lamentant la injustícia cruel contra els meus germans de raça, tota la vida me’n sentiré avergonyit”. El vell transportista de Lilla havia conduït molts anys el camió i, per tant, coneixia per experiència les panes i els punts més febles dels vehicles de motor. També havia après a provocar-los. Es descarregà la caixa de l’esquena, va agafar d’un dels calaixets unes estisores de cosir i buscà amb la mirada la sotana negra del sacerdot de les lamentacions. S’hi acostà i li digué:

–Els cristians no ho podem permetre. Hem de fer alguna cosa –i assenyalant-li amb el dit una de les rodes de l’autocar, mormolà–: Vingui cap allà. Segueixi’m.

El sacerdot va seguir-lo amb cara de no entendre quina en portava de cap. Quan van ser al costat del cotxe de la dona que xisclava com un partera, li assenyalà la roda del darrere, obrí la mà mostrant-li tres monedes de cinc cèntims, les úniques que portava a la butxaca, i amb un gest brusc del braç mirà de fer-li entendre com havia d’actuar. El sacerdot ho havia entès tan bé que rebutjà aquelles misèries. Es ficà la mà a la butxaca de l’hàbit, en va treure el puny ple de xavalla, tota la recaptació del raspall de l’església i amb un gest ràpid i contundent llençà les monedes cap als baixos de l’autocar. A l’acte tots dos es van ajupir cap a la roda del darrere fent veure que volien collir-les. L’autocar ja es posava en marxa i hauria continuat endavant si alguns dels que miraven no s’haguessin afegit a la recollida de monedes. Gràcies al suport d’aquests observadors silenciosos, que, sigui per interès personal sigui en un acte d’heroisme que posava en perill la seva integritat física, van abocar-se als baixos de la baluerna en moviment, Samuel va tenir temps de punxar un neumàtic i aturar de moment l’expedició. Tot seguit, aprofitant l’enrenou aixecat per la calamarsada de cèntims, va poder acostar-se a la finestreta de la viuda. A còpia de gestos i paraules soltes llançades com monedes contra el vidre, aconseguí fer-li entendre que el nen se n’anés cap al davant de l’autocar, que és posés al costat del xofer. Ell va fer el tomb per la part de fora, es plantà davant la finestreta del conductor i l’advertí:

–Té la roda punxada! La roda del darrere!

Tan aviat com l’home va obrir la porta, el nen se li esquitllà per un costat, saltà al carrer i s’abraçà a les cames de Samuel. Ell li va dir fluixet a l’orella:

–Corre Léon. Fuig de pressa. Jo et segueixo! –I l’empentà cap endavant.

El nen arrencà a córrer esmunyint-se entre la gent, perseguit pel gendarme que era a tocar de la porta i que cridava contínuament que l’aturessin. Quan algú ho intentava sense gaire entusiasme, el nen feia una essa i continuava endavant, en direcció als carrers cada cop més estrets del centre de la vila. De tant en tant girava el cap. Veia el policia del quepis als seus talons i més enrere, el colporteur sense la caixa a l’esquena, que no el perdia de vista i li feia senyals amb el braç tot mormolant “Corre, Léon, corre, que t’hi va la vida, en la cursa”. I el petit Léon, amb sabates de mudar, mitjonets blancs i uns pantalons curts de peto de color groc, driblava una senyora amb un cistell sota el braç i trencava per un carrer llarg i buit de gent. Davant d’ell tan sols hi veia caminar un guàrdia alt i robust: era un dels gendarmes que havien rellevat de l’expedició nocturna d’Aulús i que se’n tornava cap a casa. Malgrat els crits d’alarma del company d’uniforme, el guàrdia va arrambar-se simulant que li obria pas, però en el moment que el nen passava es girà de cop tot estirant la cama amb la pèrfida idea de fer-li la traveta. El pobre lleonet s’entrebancà en la bota i va caure ben llarg damunt les llambordes. Aleshores el gendarme va encorbar-se, l’engrapà pels turmells i l’aixecà penjat de cap per avall. El nen, tot i sagnar pels genolls i per la boca, bracejava i es retorcia com un conill acabat de degollar. Així mateix va lliurar-lo al company que s’acostava tot llançant-li una pluja de renecs i malediccions:

–Cagondeu! No us deixeu escapar el bestiar! Hem perdut tota la nit per caçar-los!

Samuel s’aturà horroritzat deu passes enrere. Mai hauria imaginat que una autoritat francesa amb uniforme pogués mostrar tanta crueltat i menyspreu envers una criatura. I es preguntà com Salomó al llibre dels Proverbis: “Qui és capaç de turmentar un nen i fer escarni del seu terror?”. I ell mateix es va respondre: “Això és la fi del món. Del món més o menys endreçat on vivíem abans de la tempesta”.

VICTORIA PASCUAL. DONA PAGESA. MALPAS.

Victòria Pascual, 25 anys, Malpàs (Alta Ribagorça).

Els seus pares la volien allunyar de la dura vida de camp. Després d’estudiar a Lleida i treballar a Barcelona va haver de tornar a casa perquè el seu pare estava malalt. En principi de forma provisional, va assumir la responsabilitat de la finca de casa. Fins que es va adonar que allò era el que la feia feliç. Ara ja fa 2 anys que viu en aquest entorn, on té cura de les vaques brunes, de les cabres i on ha començant un projecte d’apicultura. Diu que no és una persona ambiciosa i que amb això “no necessita res més”.