Article Opinio. Editorial
Fa dècades que es parla del despoblament del Pirineu. Governs, diputacions i ajuntaments anuncien plans d’arrelament, incentius i millores en comunicacions, però hi ha una realitat cada vegada més evident: no es pot fixar població si no hi ha habitatge disponible.
El problema ja no és només trobar feina. El problema és trobar un lloc on viure.
El Pallars Jussà manté poc més de 13.500 habitants, mentre que la comarca de l’Alta Ribagorça supera amb prou feines els 4.000. Es tracta d’un dels territoris amb menor densitat demogràfica de Catalunya, amb un espai molt extens i una població molt dispersa.
A aquesta situació s’hi afegeix l’envelliment. Al Pallars Jussà, més d’una quarta part de la població supera els 65 anys, mentre que els joves són cada vegada menys i costa retenir famílies.
Davant d’aquest escenari, l’habitatge hauria de ser una prioritat absoluta. Però la realitat és tossuda: mestres, infermeres, metges, treballadors de l’hostaleria o famílies que volen instal·lar-se al territori es troben sovint amb la mateixa resposta: no hi ha pisos de lloguer.
La paradoxa és clara. Hi ha pobles que perden habitants mentre hi ha habitatges buits o infrautilitzats. Cases tancades, segones residències que només s’ocupen puntualment i edificis que necessiten rehabilitació conviuen amb una demanda creixent.
El cas del Pont de Suert és especialment significatiu.
Al municipi hi ha aproximadament 130 habitatges buits que no arriben al mercat de lloguer. Alguns estan en mal estat, altres són segones residències i molts no s’ofereixen. Mentrestant, la demanda creix i el municipi ha estat declarat zona de mercat residencial tensionat.
A Tremp, capital del Pallars Jussà, la situació també es repeteix.
Professionals dels serveis sanitaris, educatius i administratius sovint han de buscar allotjament durant setmanes abans de trobar un habitatge estable.
La manca d’oferta també es nota a l’altra banda de la frontera administrativa. A Graus i Benavarri, capitals de referència de la Ribagorça aragonesa, el lloguer permanent és molt limitat.
A Areny de Noguera, com en molts petits municipis del Prepirineu, el problema és diferent però igualment greu: hi ha habitatges, però molts estan tancats o no són habitables sense rehabilitació.
Davant aquesta situació, l’Aragó ha impulsat el pla Aragón Más Vivienda, amb programes com el Programa 700, que ofereix ajuts per rehabilitar habitatges en municipis petits i destinar-los al lloguer assequible. També s’impulsen mesures per crear habitatge per a treballadors en zones amb pressió turística.
A Catalunya, els programes vinculats als fons Next Generation i a la rehabilitació energètica també intenten ampliar el parc d’habitatge, però al territori es percep que les solucions arriben massa lentament.
El problema no és teòric. Quan una infermera rebutja una plaça perquè no troba pis, és real.
Quan una família marxa de Tremp cap a Lleida per manca d’habitatge, és real. Quan un negoci no pot contractar personal a Graus o Benavarri perquè no hi ha allotjament, és real.
Hi ha demanda, hi ha interès i hi ha gent disposada a viure al Pirineu. El que falta és habitatge disponible i accessible.
Per això cal deixar de parlar només de despoblament i començar a parlar de mobilització d’habitatges. Cada casa buida és una oportunitat perduda. Cada pis tancat és una família que no arriba.
Els ajuntaments han d’assumir un paper clau: detectar habitatges buits, crear borses de lloguer, facilitar la rehabilitació i impulsar habitatge públic quan sigui necessari.
El futur del Pirineu no depèn només de carreteres o turisme. Depèn, també, que qui vulgui viure-hi pugui trobar un lloc on entrar a viure. Sense habitatge, no hi ha repoblament possible.
