La consejera de Educación, Universidad, Cultura y Deporte del Gobierno de Aragón, Dolores Serrat, reconoce en varias respuestas a Chunta Aragonesista que el catalán y el aragonés existen en Aragón, aunque no las considera lenguas sino modalidades lingüísticas.
Así contesta a varias preguntas formuladas por el diputado Gregorio Briz sobre el número de profesores y centros en los que se ha venido impartiendo la enseñanza de las lenguas aragonesa y catalana en Aragón: “Durante el curso 2012-2013 imparten clase de una modalidad lingüística de la zona oriental de Aragón denominada catalán un total de 42 profesores” y “de la modalidad lingüística denominada aragonés un total de 5 profesores”.
“La siguiente pregunta que ya le hemos hecho a Serrat es: ¿el aragonés y el catalán son modalidades de qué lengua o lenguas exactamente?”, ha afirmado el diputado Gregorio Briz, que se ha mostrado “expectante por ver qué nuevos retorcidos argumentos nos ofrece en este lío ridículo que se han montado PP-PAR para negar lo evidente”.
Sobre cómo va a afectar el próximo curso a estas asignaturas la entrada en vigor de la nueva Ley de Lenguas, que evita nombrar, precisamente, a aragonés y catalán como lenguas propias, e incluso como modalidades lingüísticas, Serrat explica que “no está previsto hacer modificaciones sustanciales” ni respecto del profesorado ni sobre la enseñanza ya que la nueva ley “no cuenta, por el momento, con desarrollo normativo al efecto”.
Sin embargo, apostilla la consejera, respecto del aragonés se incorporará la enseñanza del ansotano y del cheso en el CRA Río Aragón y el ribagorzano en el IES Baltasar Gracián de Graus, y tanto estas asignaturas como las de catalán deberán ir “orientadas hacia la profundización en el conomiento de las peculiaridades específicas que cada una de las variedades lingüísticas tiene en las comarcas en las que se habla”.
PUBLICAT PER LA CHA (CHUNTA ARAGONESISTA)
El descobriment de la consellera no fa res més que ratificar la definició de català
El català, llengua multidialectal
Però els dialectes són d’abast limitat, de manera que es fa necessari eliminar al màxim les diferències dialectals. És així com neix l’estàndard, un model de llengua que neutralitza la variació lingüística i que pretén facilitar la comunicació entre parlants de diversos dialectes. I precisament la base d’una llengua estàndard és la llengua històrica, el conjunt de dialectes dels quals parlem.
D’entrada, tot i la complexitat que sembla mostrar el català per la gran varietat de dialectes, hem de partir de la idea del català com una llengua relativament homogènia. Hi hauria més diferències si els dialectes haguessin evolucionat des del llatí –sense la influència de l’àrab– i no a partir del segle XIII, quan el català es comença a formar. Les petites diferències doncs, no impedeixen la comunicació, però tot i així es necessita un model de referència per a tots els catalanoparlants.
L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va voler que el català estàndard integrés els cinc grans dialectes del territori. I és per això que va establir que l’estàndard seria igual per a tots, a excepció d’alguns trets lingüístics que cada territori faria a la seva manera.
Quin són aquests trets lingüístics? Els que en filologia s’anomenen d’àmbit restringit, és a dir, els que no se solen repetir en més d’un dialecte, com ara algunes terminacions verbals (cant/cante/canto). Per tant, com resumeix el doctor Joan Veny, membre de l’IEC, “el català estàndard constitueix un model unitari amb algunes particularitats dels dialectes ancorades en la tradició i allunyades de vulgarismes i d’elements interferits”.
La idea que l’estàndard dels Països Catalans utilitza els trets del català central no s’adequa al cànon de l’IEC. Tot i així, s’ha difós pel fet de ser el dialecte més utilitzat i més influent, a causa d’uns potents mitjans de comunicació i d’una forta activitat cultural.
Per intentar compensar aquest desequilibri, les tres autonomies que formen els Països Catalans han volgut codificar en certa manera el seu estàndard particular. L’estàndard valencià, regulat per l’ Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, se centra en l’estandardització del valencià, que pren com a base les Normes de Castelló. No és res més que l’ortografia de Pompeu Fabra adaptada a la pronunciació del català occidental i les característiques dels dialectes valencians. També hi ha l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada pel govern valencià per tenir una regulació pròpia.
A les Illes Balears, per la seva banda, s’utilitza l’estàndard de l’ IEC, però adaptat al marc dialectal per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears. Si l’ IEC, per exemple, admet les formes verbals “cantem/cantam”, l’estàndard balear indica com a forma preferent la forma “cantam”, també en registre formal.
No es parla de l’estàndard alguerès pel poc abast territorial del dialecte, tot i que s’ha de tenir en compte que l’ IEC reconeix el català de l’Alguer com un model d’àmbit restringit, que admet trets característics de la variant com l’article “lo”.
VILAWEB.CAT
