La masia de la Marineta, a Parets del Vallès (Vallès Oriental), i la finca de les Refardes, al parc natural de Sant Llorenç del Munt, són només dos exemples de les incipients campanyes encaminades a la regeneració del patrimoni genètic agrícola mitjançant la recuperació de llavors antigues, les quals, tornades a cultivar, permeten el retorn de les varietats tradicionals sotmeses a l’inexorable procés d’extinció. Un centenar de pagesos i investigadors,també anomenats neobotànics, ja han aconseguit més de mig miler de llavors. Josep Sabatés, conegut en l’àmbit gastronòmic com a Pep Salsetes, ha fet de la recuperació de llavors autòctones la seva lluita particular. «Gràcies a la saviesa popular i als vells conservacionistes hem pogut recuperar unes 400 llavors d’hortalisses i el mateix nombre de blat». A la Marineta de Can Rajoler, una masia de Parets, la Fundació Universitària Martí l’Humà impulsa el Centre de Recuperació i Classificació de Llavors Antigues, projecte pioner que busca obrir el procés de certificació de productes autòctons «fugint dels híbrids i els transgènics» fabricats per les multinacionals del sector.
Moda o necessitat. No existeix una definició concreta per al moviment social que impulsa l’agricultura ecològica i que promou el cultiu de les varietats locals. Una mostra d’això és la finca de les Refardes,a Mura (Bages), on dos investigadors com Sabatés treballen en l’agroecologia i la recuperació de llavors. Ja el 2006, agricultors de la Garrotxa van aconseguir fons públics per vetllar per les llavors i van obtenir varietats locals com ara els tomàquets cor de bou, barballera de cabra, esquena verda, de la gota o pometa, i hortalisses com la col setsemanera, l’escarola de cabell d’àngel, la patata mora, la mongeta de tavella grisa o l’enciam de tres ulls, que juntament amb varietats extintes com l’enciam escarxofeta o l’espasa, el pebrot morrut, la col paperina i de truc, el fajol pota de gall, de l’arracada i la mongeta afartapobres componen un peculiar vocabulari autòcton.
Històries populars
Pau Pàmies, un veí d’Aulàs (Pallars Jussà), impulsa experiències similars i ha aconseguit recuperar unes 150 varietats autòctones de llavors en perill d’extinció, el mateix nombre que les recuperades pel banc de llavors Slow Food de Lleida des del 2008. A títol individual, Jonatan Culleré, pagès de Cabra del Camp, cultiva una varietat del blat seixe o vermell i preserva l’all de Belltall, i el projecte Triticatum, a Sales de Llierca, manté un registre amb 400 espècies de blat, algunes ja desaparegudes. Als rètols que descriuen la varietat cultivada a l’hort que Pep Salsetes sembra a la Marineta «s’hi amaga una història popular, d’aquí que cada llavor tingui nom propi»; com les mongetes localitzades a Freres, un poble aragonès ubicat a 1.500 metres d’altura del qual només en queden les ruïnes, «una mongeta molt gustosa de la qual es menjaven fins i tot la pell»; o, més difícil de recuperar, «el bròquil de Santa Teresa», el de cal Corasero de Sant Boi i la mongeta del carall, també anomenada del pecat «per això de l’exabrupte».

Les faves de l’avi

Salsetes cultiva amb especial fervor les llavors del seu entorn, el Vallès Oriental, entre les quals destaquen 12 varietats de tomàquets locals.Descriu al seu hort els estiravecs (uns pèsols que es menjaven amb la beina), les xicoires, els enciams escaroleres, els cabdells nanos i el carbassó d’alforja, les patates del bufet blanques i negres, els cards de moro andalusos i extremenys, el blat de moro barrat de Ripoll o les mongetes de la Carolina de Matabaixa, perona antiga i llaminera del Baix Llobregat; els pebrots morro de bou de Bellpuig, les carxofes morades, les cols de Santa Teresa i un bon nombre d’herbes aromàtiques.«Tinc un pot amb quatre faves de l’avi», li va dir un bon dia un amic de Torroja de Segarra a Pep Salsetes. Efectivament, entre les ruïnes d’una masia hi va trobar un pot florit amb uns quantes faves seques a dins que 30 anys després han germinat i han renascut a la Marineta. «Els estudiosos ni s’ho creuen», remarca Sabatés