EL GOVERN D’ARAGÓ VOL CARREGAR-SE EL CATALÀ I L’ARAGONÈS COM LLENGÜES PRÒPIES.
Brussel·les, 31 gener.- El president del Govern d’Aragó, Jorge Azcón, va assegurar que en la seva comunitat “no es parla català” i va defensar els plans de l’Executiu autonòmic de retirar a l’aragonès i al català el reconeixement oficial de llengües pròpies de la regió.
Azcón va afirmar que els habitants de la Franja, no parlen català, sinó “modalitats lingüístiques pròpies” i va subratllar que “la gent que viu a Fraga (Osca) parla fragatino”, va dir en declaracions a la premsa durant el seu viatge oficial a Brussel·les, després de reunir-se amb el vicepresident de la Comissió Europea Margaritis Schinas.
El president aragonès va remarcar que el seu Govern defensarà aquestes “modalitats lingüístiques pròpies”, que van “des del cheso fins al fragatino”, però va asseverar que no normalitzaran ni l’aragonès ni el català, que “és una llengua que es parla en una comunitat autònoma veïna” i que, al seu judici, volen “imposar” a Aragó.
“Si el que algú em demana a mi és que empassi amb el que volen els independentistes, no ho aconseguirà”, va asseverar Azcón, el Govern dels quals, format en coalició amb Vox, estudia eliminar el reconeixement legal del qual gaudeixen l’aragonès i el català a la regió.
L’executiu té previst reformar l’article modificat el 2016 que feia del català i l’aragonès llengües pròpies.
El Govern del PP i Vox vol eliminar el reconeixement del català i l’aragonès recollit en la llei de patrimoni cultural. En el seu lloc, la normativa farà referència a les diferents varietats lingüístiques aragoneses, parlades fonamentalment al Pirineu, el Prepirineu i l’Aragó oriental.
El canvi obligarà a modificar un sol article de l’actual norma, el 4, que determina que “l’aragonès i el català d’Aragó, en els quals estan incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies”. Aquesta redacció va ser introduïda en 2016 mitjançant una esmena de CHA a la llei d’acompanyament dels pressupostos.
L’objectiu del bipartit, és que el canvi pugui ser tramitat en les Corts d’Aragó abans de l’estiu.
La llei del 2016 reconeix el català i l’aragones com a “modalitats lingüístiques pròpies”
La decisió, que formava part del programa electoral del PP de les passades eleccions autonòmiques, arriba després que el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, anunciés dilluns passat que és “urgent” protegir “dues llengües minoritàries” en referència a l’aragonès i a l’asturià. Va anunciar una “estratègia conjunta” per a treballar amb les comunitats en la defensa d’aquest patrimoni cultural.
Però el Govern d’Aragó no està d’acord que s’hagi de protegir l’aragonès i el català. “La nostra idea és reconèixer la riquesa lingüística de la Comunitat, que té diverses modalitats que cal protegir”, diuen des del Departament de Presidència, que és el que està impulsant aquesta reforma. “El ministre no entén la riquesa cultural que hi ha a Aragó. Dir que a Aragó es parla l’aragonès com el batúa al País Basc és desconèixer la realitat d’aquesta Comunitat”, diuen des del govern.
FRACCIONAR PER DIVIDIR.
Es protegiran el cheso, el patués, el chistabín, el ansotano, el maellano o el fragatino, entre altres. En aquest sentit, van lamentar que en 2016, en reconèixer l’aragonès i el català, “es fes taula rasa amb la resta de modalitats lingüístiques”. Ara diuen que “Volen reivindicar la riquesa lingüística d’Aragó”,
Volen tornar al model que va impulsar el Govern PP-PAR el 2013, que ja va eliminar el català i l’aragonès com a llengües pròpies, esmentades tant en la llei de patrimoni cultural de 1999 com en la llei de llengües de 2009, impulsada per PSOEy CHA. Va ser l’època en la qual es va reconèixer la llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca i la de l’àrea oriental, conegudes com el lapapip i el lapao. La tramitació d’aquest canvi en la norma va generar una gran controvèrsia política i social.
La norma fonamental d’Aragó diu que ningú podrà ser discriminat per la seva llengua i que hi haurà una llei per a promourà la protecció, recuperació, ensenyament, promoció i difusió del patrimoni lingüístic d’Aragó. A més, diu l’Estatut d’Autonomia, s’afavorirà, en les zones d’utilització predominant, l’ús de les llengües pròpies en les relacions dels ciutadans amb les administracions públiques aragoneses. Segons fonts autonòmiques, es vol recuperar en la llei de patrimoni la literalitat del recollit en l’Estatut.
ACADÈMIA DE LA LLENGUA
La reforma legislativa que prepara el Govern també afectarà l’Acadèmia aragonesa de la Llengua, que compta amb l’institut de l’aragonès i l’institut aragonès del català. Per a l’Executiu PP-Vox, els acadèmics tracten d’homogeneïtzar una gramàtica, per la qual cosa existeix el risc que a Aragó s’acabi parlant “el català de Barcelona” en lloc de les seves varietats lingüístiques.
OPINIÓ
OPINIÓ
SOPEIRÀ, ARENYES O PONTDEMONTANYANTÍ ?
Dins d’aquesta fragmentació, cal preguntar-se que es parla i qui ho parla a cada poble.
La nova llei integrarà totes les varietats de l’Aragó? A Monesma, a Queixigar, a Sobrecastell o a Sopeira, quina llengua diran que el parla?
Cada poble o llogaret tindrà reconeguda la seua llengua?, En cas afirmatiu, quina serà la referència?, a Sopeira es parlarà com la Glòria Francino o com ho fa Enrique Ariño?
Qui ensenyarà la llengua local? Qui revisarà la seua feina? Qui homologarà l’ensenyament de la llengua autòctona.
Sembla que l’expleriència del Lapau i el Lapapid no ha inmunitzat les autoritats aragoneses que ara volen tornar a legislar sobre l’absurd.
L’1 de febrer de 1984, els alcaldes de disset localitats de la Franja de Ponent es reunien al castell de Mequinensa (Baix Cinca) per a reivindicar la normalització del català en aquestes comarques inserides dins l’Administració autonòmica aragonesa. Han passat quaranta anys des d’aleshores i el català continua ben viu en aquestes localitats, tot i que també travessa dificultats. A banda dels obstacles demogràfics, com ara el de la despoblació, hi ha també la deixadesa de les administracions que hi ha hagut a l’Aragó durant el període autonòmic actual. Passivitat que ara es transforma en hostilitat amb el govern liderat per Jorge Azcón (PP) i que compta, també, amb la presència de Vox.
Malgrat aquesta situació política, i d’altres també ben adverses —sobretot la que es va viure durant la presidència de Luisa Fernanda Rudi, també del PP, que va governar amb el Partit Aragonès Regionalista (PAR) entre 2011 i 2015—, el català sobreviu i mostra vitalitat. Tanmateix, les dades indiquen retrocessos preocupants.
Entre altres coses perquè la Franja, que actualment supera els 50.000 habitants, en comptava amb 85.000 a inicis del segle XX. Aquest canvi té conseqüències evidents en l’ús de la llengua. Segons estudis publicats per la Universitat de Saragossa, l’any 2004 el 73,6% dels habitants d’aquests territoris tenien el català com a llengua habitual. Deu anys més tard, el 2014, el percentatge era del 50,1%. Pel que fa al castellà, l’evolució és inversa: si el 2004 el 22,4% dels habitants de la Franja utilitzaven habitualment el castellà, el 2014 la proporció superava el 40%.
Natxo Sorolla es dedica a la recerca sociolingüística a la Universitat de Saragossa. Tot i que confirma que a la Franja la major part dels seus habitants són catalanoparlants —independentment de la seua llengua d’ús preferencial—, admet les dificultats que travessa la llengua en aquest territori. Les vincula, sobretot, als moviments migratoris, en tant que molta població jove “marxa fora de la Franja i hi venen persones que no tenen cap competència en català”. Això fa que la transmissió del català a l’escola siga més necessària que mai. Més fins i tot que fa quaranta anys, en l’època de la Declaració de Mequinensa, quan, segons Sorolla, l’escola era “un complement a la transmissió familiar”. “Ara l’escola és encara més determinant”, diu.
La Declaració de Mequinensa va servir per a implantar l’ensenyament del català a escoles i instituts de la Franja, tot i que de manera optativa per als alumnes. Aquesta voluntarietat no ha canviat en quaranta anys, però tampoc no ha impedit que la gran majoria de les famílies aposten perquè els seus fills l’aprenguen. Hèctor Moret, professor de filologia catalana a la Universitat de Barcelona i natural de Mequinensa, situa el percentatge d’alumnes que estudien el català en més del 90% a primària i una mica més baix —no massa— a secundària.
El percentatge d’alumnes que l’estudien i de centres educatius de la Franja que l’imparteixen s’ha anat incrementant amb el pas dels anys. “És una qüestió de perspectives”, indica Moret, que explica que l’ensenyament del català a l’Aragó està “molt lligat als estudis superiors o al futur laboral dels alumnes, atès que molts tenen la perspectiva de marxar a Lleida o a Barcelona”. Natxo Sorolla explica que el factor emocional també influeix en el moment que els pares i les mares vulguen que els seus fills aprenguen català. “És la nostra llengua i es normal aprendre-la”.
Aquestes xifres són encara més valuoses si es té en compte que aprendre català a les escoles no sempre és fàcil. D’una banda, els governs aragonesos sempre han subratllat intencionadament la voluntarietat de l’aprenentatge del català i mai no han tendit a promoure’n el coneixement. Alhora, Sorolla posa l’exemple singular de Vall-de-roures, capital del Matarranya, on l’ensenyament del català es fa fora de l’horari escolar i les famílies que volen que els seus fills l’aprenguen s’han d’organitzar per a recollir-los dels centres educatius, atès que els horaris dels autobusos no quadren amb els de les classes impartides fora de l’horari lectiu. Cal recordar, de fet, que bona part d’aquests centres són d’àmbit comarcal i acullen alumnes d’altres pobles, i que, per tant, el transport escolar els és fonamental.
Alhora, Moret també explica que la condició comarcal de molts d’aquests centres fa que alumnes de la Franja hagen d’anar a estudiar a localitats pròximes castellanoparlants que han demanat l’ensenyament del català a escoles i instituts. La petició ha sigut denegada per l’Administració autonòmica aragonesa.
L’efecte PP-Vox
La importància de l’escola a l’hora de garantir l’ensenyament del català fa sospitar que el Govern actual de l’Aragó actuarà contra aquest àmbit en algun moment de la legislatura. L’esmentada Luisa Fernanda Rudi ja ho va fer contra la llengua, promovent la denominació anticientífica de LAPAO —llengua aragonesa pròpia de l’aragonès oriental— per a negar-ne la catalanitat, si bé l’ensenyament als centres educatius no es va veure afectat. Alhora, la reacció de la societat civil contra aquella decisió política va servir com a dic de contenció.
Però a ningú se li escapa que, a l’Aragó, l’anticatalanisme és un fenomen latent. Moret explica que a les àrees més poblades del territori, fonamentalment Saragossa, però també Osca, Terol o Calatayud, el castellà és la llengua consolidada i l’hostilitat es projecta, també, contra la llengua aragonesa. D’altra banda, les plataformes sorgides en contra de l’ensenyament del català o que fins i tot neguen l’existència d’aquesta llengua a l’Aragó han tingut influència mediàtica, però el seu missatge no ha funcionat a la Franja. I pel que fa al Govern autonòmic actual, aquest encara no ha actuat contra l’escola en català, però ja ha pres decisions contra les llengües no castellanes. En concret, l’executiu ha eliminat la Direcció General de Política Lingüística, i amb això ha desaparegut la partida adreçada a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua o a la Càtedra Johan Fernández d’Heredia, adreçada a l’estudi de les llengües pròpies de l’Aragó.
De fet, en el context dels primers pressupostos aprovats per PP i Vox, en una esmena promoguda pel partit ultra —i acceptada pel PP— s’afirma que tant l’Acadèmia com la Càtedra citades “practican una tábula rasa en aras del adoctrinamiento identitario nacionalista aragonés”. I per això, indiquen, les quantitats adreçades aquests anys a sengles entitats acadèmiques aniran a parar al projecte “Aragón, Reino de la Luz”, que servirà “per a impulsar la restauració i la posada en valor de gran part del nombrós patrimoni artístic de la nostra comunitat autònoma (…) i consolidarà el coneixement històric de l’Aragó com a peça fonamental en el desenvolupament d’Espanya i d’Europa”.
Una descripció vaga d’un projecte indefinit que, tot fa pensar, serveix únicament com a excusa per a buidar de competències les entitats que treballen per la promoció del català i de l’aragonès. Entre altres coses perquè és més explícit el discurs anticatalà per part de PP i Vox a l’hora de justificar la retirada de partides pressupostàries a les entitats acadèmiques citades que a l’hora d’explicar el projecte “Aragón, Reino de la Luz””. De fet, a l’acord de govern entre ambdós partits es pot llegir que “vetllarem per la història i la cultura aragoneses, parts indissolubles de la història i de la cultura espanyola, davant les mentides i les manipulacions interessades del nacionalisme català excloent i expansionista”.
Malgrat aquesta hostilitat, Sorolla recorda que l’ensenyament de català a la Franja no es va veure afectat per les polítiques de Luisa Fernanda Rudi entre 2011 i 2015. Ara, en canvi, l’estabilitat del català a les aules és una incògnita. La setmana passada es va fer pública la intenció de PP i Vox d’eliminar el reconeixement del català i de l’aragonès com a llengües pròpies de l’Aragó per a reconèixer, a canvi, “les particularitats lingüístiques” d’aquest territori, entre les quals hi hauria el “fragatí”, un dels eufemismes emprats per a evitar dir “català” a la llengua catalana. Aquesta mesura ja la va prendre el govern de Rudi l’any 2013, amb la denominació esmentada de LAPAO, sense que l’escola quedara afectada. Ara, el desenllaç està per veure.
Abans, el vicepresident aragonès, Alejandro Nolasco, també conseller de Desenvolupament Territorial, Despoblament i Justícia i càrrec més destacat de Vox dins l’executiu, va negar que el català existira a l’Aragó. “Com a mínim ja no diuen que parlem LAPAO”, diu amb ironia José Ramón Noguero, coordinador del Moviment Franjolí.
Nous reptes
Francesc Ricart és una de les persones que van fundar el Casal Jaume I a Fraga, que va tancar el 2010. En canvi, segons comenta, els socis que en formaven part continuen estant organitzats. Aquest activista expressa que el problema del català a l’Aragó és que ,“tot i haver-se respectat la Declaració de Mequinensa, aquesta no ha anat gaire lluny i en quaranta anys no hi ha gaire més”. Ricart critica que el català no haja deixat de ser optatiu a la Franja i que depenga de la decisió del claustre. Un altre activista per la llengua, el psicòleg Quim Gibert, critica que en aquestes quatre dècades la tasca de l’Administració “ha estat testimonial”.
Segons denuncia, les entitats locals de municipis com el de Fraga —l’únic que supera els 10.000 habitants a la Franja— imposen el castellà a l’hora de fer tràmits, així com ocorre en les entitats comarcals com la del Baix Cinca, en les provincials d’Osca o en les d’àmbit autonòmic, “institucions a les quals ens hem d’adreçar els fragatins per fer gestions”. Aquesta dinàmica, explica Gibert, es repeteix en altres municipis i comarques, malgrat que la Constitució espanyola —puntualitza el psicòleg— deixa clar que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. I malgrat que l’Estatut aragonès del 2007 s’expressa en termes similars i que el Butlletí Oficial de l’Aragó garanteix, al capítol I de la Llei 3/2013, “el dret dels parlants a l’ús” de les llengües de l’Aragó i “l’afavoriment de l’ús d’aquestes en les relacions amb les administracions públiques”. Gibert conclou que “en el decurs dels darrers lustres, és fàcilment verificable que es tracta de textos amb valor jurídic, però sense cap intenció d’aplicar-los”.
Hi coincideix, també, José Ramón Noguero, coordinador del Moviment Franjolí, que recorda que des de la Declaració de Mequinensa hi ha aspectes previstos en aquell document en els quals encara no s’ha avançat. Es refereix, per exemple, al de la retolació dels topònims en català o al del rebuig del terme despectiu chapurreau per a referir-se al català, que encara es continua utilitzant i que aquell 1984 ja es demanava excloure. Alhora, Noguero lamenta que el català encara no siga oficial a l’Aragó, tot i les successives reformes de l’Estatut.
Malgrat tot, aquest testimoni no és pessimista. “Durant la legislatura de Luisa Fernanda Rudi van intentar traure el català dels col·legis i dels instituts, però no se’n van sortir perquè les famílies no ho van permetre”, recorda. I apunta que si la tònica del Govern aragonès amb el català és d’hostilitat i de persecució, “ells aniran fent i nosaltres els respondrem en conseqüència. Ens tindran davant seu, com fins ara, i amb nosaltres enfront no han pogut fer el que volien”.
LEGISLAR SOBRE LA LLENGUA PRÒPIA A ARAGÓ.
1997
2001
2009 Llei de llengües (PSOE i CHA) (22/12/2009)
LLEI 10/2009, de 22 de desembre, d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó.
En nom del Rei i com a President de la Comunitat Autònoma d’Aragó, promulgo la present Llei, aprovada per les Corts d’Aragó i ordeno es publiqui en el «Butlletí Oficial d’Aragó» i en el «Butlletí Oficial de l’Estat», tot això de conformitat amb el que es disposa en l’article 45 de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó.
PREÀMBUL
1. Aragó és una Comunitat Autònoma en la qual al costat del castellà, llengua majoritària i oficial en tot el seu territori, es parlen en determinades zones altres llengües, l’aragonès i el català, les tres amb les seves modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.
Aquestes llengües constitueixen un ric llegat de la nostra Comunitat Autònoma i un fet singular dins del panorama de les llengües històriques d’Europa, configuradoras d’una història i cultura pròpies. Per això, han de ser especialment protegides i fomentades per l’Administració aragonesa.
La situació en què es troben aquestes llengües aconsella la ràpida adopció de mesures que garanteixin la seva protecció i recuperació. Referent a la llengua aragonesa, pròpia de la zona nord de la nostra Comunitat, està viva i sofreix una gradual pèrdua de transmissió generacional entre pares i fills, segons es desprèn dels estudis sociolingüístics realitzats i de la disminució del nombre de parlants d’aquesta. La llengua catalana, pròpia de la zona oriental d’Aragó, amb major nombre de parlants, es manté viva en el seu ús sociofamiliar, però no tant en el seu ús formal. Totes dues llengües necessiten accions decidides per part del Govern d’Aragó per a prestigiar-les, dignificar-les i normalitzar-les socialment, facilitant així la seva protecció i promoció. Cal tenir en compte que aquestes llengües mantenen vives varietats locals o dialectals històriques i/o territorials, i que existeix una zona de confluència de totes dues llengües en alguns municipis.
Llei de llengües (PP i PAR) 9/5/2013
Aragón es una Comunidad Autónoma en la que, junto al castellano, lengua mayoritaria y oficial en todo su territorio, existen lenguas y modalidades lingüísticas propias que se hablan en determinadas zonas y constituyen un rico legado de nuestra Comunidad Autónoma y un hecho singular dentro del panorama de las lenguas históricas de Europa. Estas lenguas, con sus modalidades lingüísticas, configuradoras de una historia y cultura propias, han de ser especialmente protegidas y fomentadas por la Administración aragonesa.
Las legislaciones española y aragonesa, tras la instauración del régimen democrático, no han sido ajenas a la realidad plurilingüe de España y de Aragón.
Disposiciones generales
Artículo 1. Objeto.
1. El objeto de la presente ley es reconocer la pluralidad lingüística de Aragón y garantizar a los aragoneses el uso de las lenguas y sus modalidades lingüísticas propias como un legado cultural histórico que debe ser conservado.
2. Es asimismo objeto de esta ley propiciar la conservación, recuperación, promoción, enseñanza y difusión de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón en las zonas de utilización histórica predominante de las mismas.
Artículo 2. Las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.
1. El castellano es la lengua oficial y utilizada en Aragón. Todos los aragoneses tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. Además del castellano, Aragón tiene como propias, originales e históricas las lenguas aragonesas con sus modalidades lingüísticas de uso predominante en las áreas septentrional y oriental de la Comunidad Autónoma.
3. En calidad de tales, gozarán de protección; se promoverá su enseñanza y recuperación, y se reconoce el derecho de los hablantes a su uso en las zonas de utilización histórica predominante de las mismas, donde se favorecerá la utilización de estas en las relaciones con las administraciones públicas.
