Joan Casimiro Bernardes (1954-2021) sempre estava disposat a explicar històries. Els seus ulls desprenien una brillantor especial quan desplegava tota la seua saviesa. Un parell de cops havíem gaudit de les seues lliçons magistrals. Ens va acompanyar a l’església d’Esperant i a les restes del monestir de Lavaix. No l’agradava sortir a la tele, no volia protagonisme, però un cop es deixava anar, explicava, con ningú, el patrimoni proper.

Amb sorpresa i tristesa hem rebut la noticia del seu traspàs. Era massa jove i molta saviesa ha marxar amb ell.

Joan, que la terra et sigui lleu.

Jesús Alturo i Perucho , coetani de Joan Casimiro, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona ha escrit un article al diari la Manyana de Lleida i que reproduim:

El pontarrí Joan Casimiro Bernardes va morir el 8 de juliol, dia per sempre més nefast. Sense arribar encara als 67 anys, ens ha deixat ple de vitalitat, d’il·lusions i de coneixements. Avui no s’és vell amb una seixantena d’anyades. Cert que 66 anys sumen molts dies i abundoses hores. Però la vida, curta o llarga, és només un aprenentatge per a l’instant de la mort. I Joan va aprofitar el seu camí. No sols va agarbellar un nombre respectable d’anys, sinó sobretot d’obres. De bones obres. Com és propi d’una bona persona, que és el màxim i més honorable títol a què un hom pot aspirar; i el que dóna realment dret a enorgullir-se de la blanca corona que va ornant la primera senectut.

Feia a penes un parell d’anys que s’havia jubilat del negoci familiar que portava amb el seu germà Jacint. Ara havia arribat el moment de poder-se dedicar de ple a la seva gran afecció i autèntica vocació: recuperar les històries, les tradicions i la cultura del seu (i meu) poble, el Pont de Suert, i de les contrades ribagorçanes i pallareses que l’envolten, protegides per unes muntanyes de foc i de neu, els Pirineus. Unes contrades que Joan tenia ben apamades; ell havia fressat tots els seus camins i coneixia tots llurs racons, estudiats, un per un, en vells papers i arrugats pergamins, on, espigolava diligent els records adormits de la vida dels nostres avantpassats. I ho feu sempre amb discreció, passió i amor; no guiat per cap interès particular, sinó mirant tothora per la utilitat col·lectiva; no fixant-se en el que creia atzarós, sinó en el que considerava fonamental.

Amb Joan Casimiro vam compartir els primers dies d’infància i els primers anys d’escolarització. Uns anys de pàrvuls en què vam passar moltes estones junts a l’escola parroquial sota el mestratge de D. Joaquín Jaime Jaime, amb qui àdhuc teníem classe els dissabtes, al matí i a la tarda. Era un temps aspre, en blanc i negre. En el nostre ensenyament infantil no va ser mai possible rebre cap explicació, per mínima que fos, de la nostra pròpia història. Indibil i Mandoni van ser els nostres referents més propers… Ni del Timbaler del Bruc no vam sentir el repic del tambor. Vet aquí, en aquesta mancança, potser l’afany del Joan i d’altres com ell per recuperar la memòria del nostre passat.

Fins als onze anys vam conviure enmig d’aquest ambient grisós; sense més matís que el que ens oferia alguna pel·lícula ja en color després del monòton No-do. Encara sort que la imaginació infantil esberlava la foscor amb alguna escletxa de llum il·luminadora dels nostres jocs. Recordo ara, no sense humida enyorança, una llarga temporada de major proximitat entre nosaltres dos. I és que, abans de l’inici de les classes matinals, ens trobàvem a les escales del cine de Tatet, proper a l’escola. I en aquell pòrtic de la fàbrica dels somnis que eren les pel·lícules dominicals, vivíem les nostres pròpies aventures, plenes de viatges fantàstics i de lluites espantables i ferestes, a què els de la nostra generació, avui unànimement pacífics i pacifistes, érem llavors tan afeccionats. Educats per al combat, les nostres joguines eren les espases de fusta, els tiradors (“tiraxines” en dèiem nosaltres) i les pedres. Actuàvem com a futurs hoplites, com a autèntics almogàvers. Érem ja aleshores com les cròniques diuen que eren aquests guerrers: “gents que no viuen sinó de fets de armes, ne no stan en viles ne en ciutats, sinó en muntanyes e en boschs.”

Després la meva família va “baixar” a viure a Barcelona i vam perdre el contacte. Va ser fa pocs anys, que, gràcies a un altre estimat amic, company també de pupitre i commilitó de mil batalles heroiques, Enric Marsol, vam retrobar-nos. I vaig descobrir en Casimiro un gran erudit. Havia anat atresorant en el seu cor magnànim un ric arxiu de dades històriques, tradicionals i culturals. Era una biblioteca vivent.

Però la seva erudició no l’havia fet caure en l’altiva petulància. Casimiro era la mateixa bona persona que ja era d’infant. De somriure acollidor, de gestos suaus, de mirada dolça i de càlida veu. Cordial i afable compartia generosament les seves recerques, i a l’Enric i a mi, ens comentava les seves inquietuds culturals, i ens obsequiava amb les seves darreres publicacions sobre les falles del Pont de Suert, les mines de Malpàs, la pesca i les centrals hidroelèctriques. També ens feia participar de la seva preocupació perquè la seu de l’Arxiu Comarcal de la Ribagorça tingués la ubicació més escaient i les instal·lacions més apropiades. Vivia i es desvivia pel seu poble. Joan, Enric i jo teníem pendent una trobada al Pont de Suert per la festa de Sant Sebastià, el nostre patró, i ens havíem compromès a un fratern esmorzar de forquilla, on no podia mancar la girella. No hem estat a temps de fer-ho al paradís perdut de la nostra infància. Però deixem ara dormir el nostre amic del son que dorm la seva estimada terra, i faci el Cel possible el nostre reencontre.