CRÒNICA D’AURELI BARRULL. LA TORRE DE TAMURCIA
Una Terreta, primaveralment engalanada, va rebre el passat dissabte, dia 3 de maig, un centenar llarg d’ esforçats caminadors, vinguts d’arreu i –a jutjar pels comentaris que se sentien en acabar la jornada- gratament sorpresos per la descoberta.
L’experiència ha permès a molta gent descobrir els valors naturals i paisatgístics de la zona.
Eugènia Ramada, ànima impulsora de la iniciativa i l’Ajuntament de Tremp que ha col·laborat condicionant els vells camins que uneixen els pobles de la comarca i que ara, en no ser transitats, presenten en molts trams un lamentable aspecte, han aconseguit, amb la col·laboració dels restaurants propers, una proposta que és d’esperar que tingui continuïtat: un itinerari d’uns 30 kilòmetres, aproximadament, resseguint els camins antics, ara pràcticament en desús, amb guies locals que oferien informacions diverses al llarg del trajecte.
Vam començar a caminar al Pont d’Orrit a dos quarts de nou des d’on ascendírem a Orrit. Passant per l’església de Sant Pere, atalaiàrem el castell i, resseguint el camí de la solana, pujàrem fins al poble de Sapeira.
A Sapeira, des del fantàstic mirador de la part alta del poble, parada per esmorzar davant d’una panoràmica francament inigualable: d’oest a est, darrere la Serra de Cis, treia el cap un Turbón encara emblanquinat, i altres muntanyes del Pirineu aragonès fins a una Maladeta coberta per la boira i, a continuació, la imponent Serra de Sant Gervàs, autèntic emblema identificador de la Terrera. I, en primer terme –per a qui prefereixi les distàncies més curtes- la Torre del Senyor, Aulàs, La Torre, Torogó, Els Masos i el Castellet…i la roureda d’Aulàs amb un verd tendre que li escau d’allò més.
La baixada cap a Aulàs, passant prop de la Torre del Senyor i travessant el barranc va ser ràpida, perquè fa baixada i perquè les ombres dels roures que l’acompanyen feien que el trajecte fos del tot agradós.
I d’Aulàs, enfilàrem el camí cap al Castellet –un primer tram carenant per l’obaga amb vistes sobre el barranc del Solà i, el darrer tram, per la solana. Després d’una petita parada al Castellet –amb repic de campanes inclòs- férem l’última etapa matinal fins a la Font dels Capellans on un servei logístic –que va funcionar a la perfecció- ens esperava amb refrescos i una mica de sucre en forma de pasta foradada, per mirar de refer els ànims dels caminadors.
Parada per dinar a l’ombra –encara tímida- dels roures, tertúlia, cafès, sospito que alguna becaina ràpida…i tornem-hi, que fa baixada.
Travessant Espluga de Serra per la part baixa del poble, enfilàrem el camí cap a Torogó passant per la Font de la Caella, arrecerada sota la roca del mateix nom i després de travessar el Solà d’Espluga vam arribar, planejant, a Torogó.
De Torogó a La Torre, també pel camí vell, vam passar –després de descobrir un perfil nou que ens va seduir força- per l’antiga font que durant tants anys va abastir les bèsties i les persones del poble, amb l’abeurador i el safareig –testimonis muts de moltes bugades i és de suposar que també d’alguns llençols perduts-.
De La Torre, pel Solà, per la falda del Tossal de Cornells, cap als Masos. Va ser el moment de resseguir el cercle que havíem descrit, de repassar l’itinerari caminat, d’enorgullir-se de l’esforç i d’animar-se perquè ja faltava poc i no s’ho valia de quedar malament, tot i que les cames semblava que cada cop es tornaven més rebels i com si no volguessin obeir-nos.
Amb quatre salts, iniciàrem una baixada vertiginosa -camp a través en alguns trams on el camí és impracticable o simplement inexistent- que ens va portar al Barranc del Solà, passant per ca l’Aulari i, després de resseguir la pista que baixa de les masies de Sapeira i del Mas de Barreda, arribàrem al Mas de Jaumet, travessàrem el barranc i ens vam trobar amb una suculenta xocolata capaç de ressuscitar un mort, una cloenda magistral per acabar amb un dolç record el bon dia que vam passar –amb una meteorologia del tot confortable, ni feta a mida-.
En resum, una iniciativa que cal valorar, tot reconeixent als impulsors l’encert en la planificació i l’execució, alhora que desitgem poder-nos-hi retrobar en properes edicions.
