ARTICLE D’OPINIÓ

Continua sent víctima d’un oblit institucional que s’arrossega des de fa anys.

Tot i ser un territori amb masies habitades, patrimoni natural i un enorme potencial turístic, la realitat quotidiana dels seus habitants és marcada per la precarietat dels camins i la manca absoluta de representació local.

Una part dels camins que LA connecten amb la carretera N-230 son intransitables, si no es disposa d’un vehicle totterreny. Després de qualsevol pluja o nevada, alguns trams esdevenen directament inaccessibles, amb el consegüent aïllament dels veïns i veïnes.

Això afecta la mobilitat diària, però també l’accés a serveis essencials com l’atenció sanitària, el transport escolar o les emergències. És una situació insostenible que vulnera drets bàsics i afavoreix el despoblament.

Inversions que no arriben

L’any 2024, el Consell Comarcal del Pallars Jussà va invertir prop de 818.000 € en millorar 17 camins de la comarca en mal estat La comarca. Una comarca formada per 142 nuclis de població i un total de 410 km de camins de titularitat municipal. Tot i ser una acció positiva, molts trams de la Terreta ni tan sols van ser tinguts en compte. A més, les línies d’ajut de la Generalitat per a la xarxa veïnal i rural arriben amb comptagotes o no cobreixen les necessitats reals del territori.

El problema no és només de recursos, sinó també de representació.

La Terreta depèn administrativament de l’Ajuntament de Tremp, el més gran de Catalunya, amb més de 100 nuclis agregats. En aquest context, els interessos dels habitants de la Terreta queden diluïts. I el més greu: no hi ha cap alcalde pedani ni cap altra figura d’autoritat local que representi els veïns de la zona. Això vol dir que no hi ha cap veu pròpia que defensi, des del territori, les necessitats urgents d’infraestructura o serveis bàsics.

Aquesta manca de veu institucional contrasta amb promeses que mai s’han materialitzat.

El 2020, la Diputació de Lleida va anunciar que faria un inventari exhaustiu dels camins municipals per facilitar l’assignació de subvencions. Una mesura necessària i de sentit comú, que hauria permès establir criteris objectius per reparar els trams més degradats. Però cinc anys després, aquest inventari encara no s’ha dut a terme, i els habitants de la Terreta continuen esperant.

Ens trobem davant d’un exemple flagrant de desigualtat territorial. La Catalunya buidada no només existeix: crida ajuda, però ningú l’escolta. La Terreta no demana privilegis, sinó equitat. Demana tenir camins dignes, poder arribar a casa quan plou i tenir algú que la representi davant de les institucions.

Perquè els camins no són només vies de pas. Són el fil que uneix les persones amb el seu entorn, la seva feina, els serveis i les oportunitats. I quan aquest fil es trenca, el territori també es trenca.

És hora que les administracions escoltin la veu –fins ara silenciada– de la Terreta. I que passin dels anuncis als fets.

NdT