Darrerament Marcelino Iglesias, president d’Aragó, ha tractat de ridiculitzar Monsenyor Joan Piris, bisbe de Lleida, tot qüestionant si el prelat lleidatà forma part de l’església catòlica o no, atès que hi ha un pronunciament dels tribunals eclesiàstics instant a lliurar l’art sacre de
les antigues parròquies del bisbat de Lleida al de Barbastre-Montsó: «és insòlit que el bisbe de Lleida no faci cas a Roma (…) és un fet que no passa habitualment» (El Periódico,
28-1-10).
Per la mateixa regla de tres, Iglesias també ens podria explicar per què des d’Aragó no fa cas dels compromisos adquirits per Espanya envers la Carta Europea de les Llengües Regionals
i Minoritàries. O és que potser el president aragonès no és europeista, demòcrata i
polític de fiar? I és que el model d’ensenyament que preveu el Consell d’Europa en territoris com ara la Franja de Ponent ha de ser impartit bàsicament en la llengua regional o minoritària.
En aquesta línia, el filòleg Albert Branchadell apunta que la llei de llengües aragonesa, vigent des del 30-1-10, no només no planteja un model de plena immersió, sinó que ni tan sols preveu un model bilingüe estructurat, «tot el que garanteix la llei és el que de fet ja existeix, és a dir,
el dret a l’ensenyament voluntari del català i de l’aragonès (no en catalàni en aragonès)» (El Periódico, 13-1-10).
No és la primera vegada que Iglesias fa declaracions com les esmentades. En el decurs de tres legislatures ha professat reiteradament un aragonesisme sorollós, que gairebé sempre ha explicitat mostrant hostilitat cap a Catalunya, per atenuar així la seva condició de catalanoparlant fill deBonansa (Ribagorça Occidental).
En canvi, de les parròquies de la Diòcesi de Jaca, integrades a la Província Eclesiàstica de Pamplona, ningú no en canta ni gall ni gallina. Amb el temps que fa que ocupa Iglesias la presidència d’Aragó, hagués estat més intel·ligent per la seva part dedicar esforços a fer pedagogia de la diversitat lingüística territorial, com un fenomen positiu i enriquidor, en lloc d’exhibir tanta aragonesitat forçada. I és que, a hores d’ara, bona part dels franjolins no identifiquen el català com la seva llengua. Diu Javier Giralt, professor de filologia catalana
de la Universitat de Saragossa: «Tant costa d’entendre que no pot ser d’una altra manera, arran de la desinformació que ha imperat a la Franja entorn a la llengua autòctona?
Mai a l’escola es va ensenyar que els parlars de la Franja són varietats del català, més aviat el contrari: foren desacreditades, advertint de les dificultats que els joves tindrien fent servir aquest ‘xampurrejat’» (Heraldode Aragón, 16-desembre-09).
Aquesta ignorància també fomenta prejudicis, malentesos i oposició envers la diferència fins al punt que un tresor lingüístic local, el català i l’aragonès, és vist com una anomalia, un inconvenient, una sobrecàrrega.
Manifestacions de l’estil de Jaume Cabós, tinent d’alcaldede Fraga, en seria un exemple:
«No necessitem una llei que duplicarà els costos» (La Mañana, 19-12-09). L’econòmic és un raonament conegut com instrumental perquè acostuma a oblidar les finalitats nobles de la humanitat, en aquest cas el goig de viure en la llengua del territori. Amb l’excusa del consens
parlamentari, que mai ha reeixit (només la Chunta Aragonesista li ha fet costat), Marcelino
Iglesias ha ajornat l’aprovació d’aquesta llei durant 11 anys. S’ha volgut curar en salut, just ara
que enfila el seu darrer mandat com a president? Sigui com sigui, el de Bonansa ha demostrat tenir poca vista. I és que sempre és més fàcil veure la brossa en l’ull de l’altre i no veure la biga en l’ull d’un mateix.

QUIM GIBERT
PSICÒLEG I COAUTOR D’IDENTITATS.CONVIVÈNCIA O CONFLICTE?