Un dels agrupaments més antics, el Ramon Llull, va celebrar els 90 anys el 2017.       

El barri de Gràcia va viure un any excepcional el 2017. El motiu era que l’Agrupament Escolta Ramon Llull va celebrar els 90 anys de vida, i així ho va demostrar amb activitats pel barri, per donar-se a conèixer en l’entorn dels infants i joves graciencs, però també entre les entitats i el teixit social. De fet, tal com explica un dels seus membres, Oriol Turonell, l’arrelament és “importantíssim” per als agrupaments, i és la seva manera de “fer país”. Tal com deixa clar Turonell, des de l’escoltisme es busca un model de persona implicada en el seu entorn, activa, organitzada i amb tots els elements per desenvolupar un esperit crític, sempre a través de l’educació.

Però celebrar 90 anys de l’entitat no s’acaba aquí. Per a l’exposicó fotogràfica que van fer, van haver de recopilar el testimoni d’un gran nombre de persones que hi havien passat tots aquests anys. Això els va servir per submergir-se en la història de l’escoltisme a Catalunya, perquè l’AE Ramon Llull és un dels grups més antics del Principat, potser el més antic. “Creiem que vam ser el primer, juntament amb un altre agrupament que ja ha tancat”, diu Turonell. Aquest dubte tampoc el saben aclarir des d’Escoltes Catalans, la federació de la qual formen part, perquè es va fundar als anys 70.

ORÍGENS MILITARS

Baden-Powell és el nom clau per entendre l’aparició de l’escoltisme, i Batista Roca per a la seva arribada a Catalunya. El portaveu d’Escoltes Catalans, Oriol Rovira, explica que a principis del segle XX, concretament el 1907, el tinent general de l’exèrcit britànic va veure necessari donar l’oportunitat als joves de viure experiències a la natura “en una societat industrial on dominava el color gris”. Turonell afegeix que al principi els campaments es basaven en serveis a la comunitat i estaven fortament militaritzats.

El factor religiós era un component important, també. De fet, va ser mossèn Antoni Batlle qui va tenir un paper molt important en la creació de l’AE Ramon Llull. Ara bé, el factor militar va ser el primer que va desaparèixer: “L’escoltisme s’adapta a cada país, i a Catalunya no va triomfar gaire el militarisme, i sí la participació en entitats locals”, relata Turonell. En aquesta línia, Rovira coincideix que els agrupaments catalans segueixen una línia amb influències franceses, més vinculada a la cultura i l’aprenentatge vivencial.

LA CLANDESTINITAT

Mantenir viu l’escoltisme durant la postguerra va ser una fita gairebé heroica, perquè el dictador Franco el va prohibir. Segons reviu Turonell, calia seguir amb la tasca en la clandestinitat, fer campaments sense ser descobert i jugar-s’hi la pell. Paral·lelament, Rovira matisa que sovint el fet d’estar vinculat a l’Església suposava un cert paraigua. Ara bé, les fonts del moviment escolta consultades mantenen que l’escoltisme va ser un ariet contra la dictadura, sobretot els últims anys: “Parlàvem en català i fomentàvem la participació, que al cap i a la fi era fer política, dues coses que estaven prohibides”, recorda Turonell.

L’AUGE EN DEMOCRÀCIA

La mort del dictador va donar peu a l’auge de l’escoltisme i a l’aparició i la consolidació de l’escoltisme laic, així com l’aposta per la coeducació entre els diferents gèneres. El 1974 es va crear Escoltes Catalans, una federació de caràcter laic, i tres anys després Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, del corrent catòlic. Juntament amb Acció Escolta, creada el 2002, són les tres federacions escoltistes de Catalunya, federades i coordinades en la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge, i malgrat les diferències en la visió espiritual de l’individu, mantenen una mateixa visió de l’educació i vincles internacionals comuns. De fet, una de les diferències entre els caus i els esplais és la seva vinculació fora del país: així com els esplais són un fet eminentment català, l’escoltisme es reprodueix -encara que de manera diferent- a gairebé tots els països i té 90 milions d’infants i joves associats.

En definitiva, s’ha passat d’un moviment amb una estructura escassa, on sobretot els joves passaven per només dues etapes, a un moviment molt més sòlid i vertebrat, que inclou cada cop més edats. L’auge accelerat dels últims cinc anys, ressalta Turonell, assegura a l’escoltisme arribar als 100 anys i anar més enllà.