Segons l’estudi de la Udl, “La renovació generacional passa per la immigració de joves d’origen estranger”.
Un estudi de la UdL constata el risc de despoblament en 200 municipis de Catalunya, 89 dels 231 pobles de la demarcació de Lleida, es troben en situació crítica de despoblament. Aixi ho constata l’estudi Nous índexs de relleu generacional al món rural, elaborat pels geògrafs de la Universitat de Lleida (UdL), Ignasi Aldomà i Josep Ramon Mòdol Ratés, i que forma part del projecte Smart BCN Rural.
El risc de pèrdua d’habitants més gran es localitza actualment a les comarques del Pirineu i el Prepirineu, especialment als Pallars, el Solsonès, l’Alt Urgell, la Noguera o el Berguedà. Pel que fa a la franja entre Lleida i el Camp de Tarragona, els municipis més afectats es troben a les Garrigues, la Conca de Barberà i el Priorat, mentre que a les Terres de l’Ebre -una altra de les zones crítiques- hi trobem la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Dels cinc municipis amb un risc més elevat: Cava, Bellpart, Salvallà del Comtat, Riu de Cerdanya i Josa i Tuixén, tres pertanyen a comarques lleidatanes, mentre que dels sistemes urbans situats a la part més baixa -Organyà, Bellver de Cerdanya, Flix, Oliana i Ponts- quatre són de la demarcació de Lleida. El risc s’ha calculat a partir de diversos índexs de relleu generacional al món rural: la població, la població menor de 15 anys i el potencial de creixement al 2019, i el creixement demogràfic, el saldo migratori i el creixement de llocs de treball entre 2013 i 2019. Tots aquests índex seran revisats i actualitzats anualment per a seguir-ne l’evolució, expliquen des de l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya, que és qui va encarregar l’estudi a la UdL amb l’objectiu de disposar de nous indicadors quantitatius al món rural català i aixi poder-ne incentivar el repoblament. Entre els 200 municipis amb pitjor dinàmica de Catalunya 163 tenen menys de 500 habitants, 32 entre 500 i 1.000, i 4 entre 1.000 i 2.000. La majoria són municipis petits amb una estructura envellida de la població i escassa i poc diversificada activitat
econòmica, sovint amb un nul desenvolupament industrial i un nivell de serveis clarament insuficient. L’activitat agrària principal ocupador laboral en altres tems s’ha mecanitzat, sense alternatives laborals. “Hi ha clarament dos Catalunyes, la urbana i la rural i, mentre la urbana continua creixent, la rural continua en regressió. El país no és reequilibra, es fa més desequilibrat”, explica Ignasi Aldomà. Els autors de l’estudi conclouen que cal passar a l’acció amb mesures contundents per evitar el despoblament de la Catalunya rural i que la renovació generacional ve, sobretot, d’immigració jove d’origen estranger que “es comporta en funció de les necessitats del mercat de treball i informacions de reclam”. “En aquests municipis per l’estructura demogràfica actual només es podria reverir la situació amb contingents de població migrada jove”, afirma Josep Ramon Mòdol.
L’estudi també subratlla la dependència i evolució del procés de terciarització de l’economia catalana que el 2019 ja comptava amb més del 78% dels llocs de treball ubicats en aquest sector i el seu límit en determinades zones de muntanya. A més, dibuixa una estreta relació del sector serveis i l’ocupació femenina a nivell comarcal.
SALVAR LA CATALUNYA RURAL
La repoblació dels municipis rurals de Catalunya s’ha de contemplar amb un objectiu més ambiciós que el de tornar-los la vida i treure’ls de l’abandonament progressiu en què han entrat. S’ha de contemplar els habitants del món rural com a agents fonamentals per a la cura del territori, per a la repoblació forestal i per al foment de l’agricultura i ramaderia ecològica i de proximitat. Aquesta funció és clau per a la lluita contra el canvi climàtic, per a la conservació dels boscos com a embomals de CO2 i per al retorn a una alimentació més sana i sostenible. La importància social d’aquesta tasca és tan important per al país que exigiria que fos subvencionada pels pressupostos públics, la qual cosa permetria la creació de llocs de treball que, al seu torn, facilitarien la repoblació dels pobles ja abandonats o en fase d’abandonament.
El foment del turisme rural i la cada vegada més necessària de generadors d’energia sostenible són altres activitats que poden ajudar el món rural. La connexió amb fibra òptica de banda ampla dels municipis rurals és una de les mesures que són fonamentals perquè la població s’hi assenti, sobretot els professionals digitals després de l’auge que té el teletreball arran de la pandèmia.
Paradoxalment, malgrat això, el principal problema perquè la gent que vulgui tornar al món rural pugui fer-ho és la falta d’habitatge en condicions, ja que la majoria de ca-ses són molt velles, estan abandonades o simplement en risc d’ensorrament. El problema de fons és que la llei d’Urbanisme de Catalunya impedeix les transformacions d’aquests pobles perquè està pensada únicament per als grans municipis i per la seva rigidesa impedeix de fer moltes de les obres que serien necessàries. La Generalitat, malgrat això, ha posat en marxa un pla pilot per rehabilitar habitatges buits i en estat precari a vint localitats de menys de 50o habitants o de 3.000 en el cas que tinguin un mínim de deu nuclis disseminats. En funció del resultat el pla s’ampliarà a més municipis.
L’urgent, no obstant això, és que el Govern posi en marxa com més aviat millor una agenda rural, en línia amb l’agenda rural europea, per concretar i coordinar el conjunt d’actuacions necessàries per al desenvolupament dels territoris afectats per la despoblació, que fonamentalment agrupen dos-cents municipis de les comarques interiors i de muntanya de Lleida i Tarragona. Hi ha un grup d’institucions i experts que han rebut l’encàrrec de desenvolupar aquesta agenda rural per complir la petició que en aquest sentit va fer a la Generalitat el Parlament de Catalunya ja fa tres anys.
Però, entre els municipis afectats pel problema de la despoblació, hi ha una profunda decepció per l’abandonament que pateixen de les administracions públiques i per la falta de resposta. Aquesta és l’opinió, almenys, del grup de treball que s’ha creat a Lleida, sota el nom d’Eines de Repoblament Rural (ERR), amb l’objectiu d’oferir —des del món rural que es despobla— solucions senzilles i vàlides a les administracions superiors amb les quals puguin lluitar contra la despoblació. Han establert un ampli conjunt de mesures, que haurien de ser ateses per la Generalitat, i que suposarien un gran pas per començar a solucionar el problema des d’un marc de més autonomia municipal.
Lluitar contra la despoblació i l’envelliment dels petits pobles de Catalunya, molts d’ells en risc clar de desaparèixer, ha de formar part, a més, de la transformació ecològica que ha d’afrontar el país i del seu reequilibri territorial. La gran lliçó de les propostes del grup de treball ERR és que amb petites accions es pot fer molt. Falta impulsar una agenda rural amb veritable voluntat política.
(editorial de la Vanguardia, edició paper, 24-juliol)
La despoblació rural i la desigualtat urbana
Un dels fenòmens més preocupants en les societats occidentals és la desigualtat. En genèric i amb totes les derivades, essencialment econòmiques, territorials i socioculturals. No aconseguir que quasi tota la població estigui dins d’un ventall de benestar homologable, sobretot les rendes baixes, és un fracàs en si mateix i per les conseqüències negatives que acaba comportant globalment; és a dir, per a tota la població, sigui quina sigui la seva renda. Històricament, qualsevol conflicte a gran escala ens ho demostra. Actualment, la pandèmia i la recerca d’una màxima eficàcia en la vacunació ens ho planten davant dels ulls amb no menys cruesa. O avancem tots, al ritme que demani el context de cada col·lectiu, o no ens en sortirem. O almenys no d’una manera eficient.
Població molt envellida, activitat econòmica poc diversificada i nivell molt baix de serveis en són els elements claus. Justament la pandèmia –el confinament– ha donat aire a alguns pobles petits amb l’arribada de nous veïns, que per iniciativa pròpia (amb incentius administratius o sense) han marxat de l’aglomeració urbana, sigui accelerant plans previs o directament pel coronavirus.
Però aquests moviments no seran la solució a llarg termini per al reequilibri territorial mentre no hi hagi una millora, si es vol progressiva però sense aturador, dels serveis que pugui oferir el món rural. I d’aquesta combinació en vindrà la diversificació econòmica. És a dir, no n’hi ha prou amb la iniciativa individual o l’estímul temporal d’un ajuntament petit. Desequilibri i desigualtat són dues mostres d’un problema similar que es pot afrontar només amb visió de país
Paral·lelament, tenim dades noves de desigualtat de renda a Barcelona. L’Ajuntament ha pogut afinar el càlcul, empetitint el focus fins a les seccions censals i utilitzant dades fiscals de l’INE. I ens trobem que la secció censal més rica de la ciutat (dins del barri de les Tres Torres) multiplica per cinc la renda mitjana anual familiar de la secció censal més pobra (al barri del Besòs i el Maresme), que al seu torn no és dins el districte amb la renda més baixa (Ciutat Vella) i és força lluny del barri amb la renda més baixa (Ciutat Meridiana). I també que dins del districte de la zona més rica (Sarrià-Sant Gervasi) hi ha una secció censal a les Planes amb una renda per sota de les de Ciutat Vella o Nou Barris. En definitiva, la distribució de la desigualtat és complexa, i l’evident factor corrector del sector públic (Nou Barris n’és un exemple) se n’ha de fer ressò per ser més quirúrgic. També per evitar de ser l’únic que traccioni en aquestes zones.
Cap dels dos escenaris, ni la despoblació rural ni la desigualtat metropolitana, són nous. Al contrari, arrosseguen inèrcies complicades de revertir. Ara bé, ni l’un se solucionarà amb cada decisió individual, familiar o municipal, ni l’altre arraconarà la precarització només amb la intervenció pública. Cal una política de país, a llarg termini, amb sinergies territorials, amb col·laboració público-privada i allunyada de la pugna partidista.
