La història de Catalunya esta plena de “TERCERES VIES”.

L’últim intent per aconseguir l’encaix de Catalunya dins d’Espanya va acabar amb la gran manifestació de Barcelona del 10 de juny de 2010 (fa poc més de tres anys). Així ho va recollir la premsa.

Miquel Noguer, EL PAÍS 10-7-2.010

El recorte del Estatuto por el Tribunal Constitucional desembocó ayer en la manifestación más grande de la historia de la democracia en Catalunya. Centenares de miles de personas marcharon por el centro de Barcelona en un acto que vino a confirmar que cuatro años de rifirrafes en el Tribunal Constitucional sobre el Estatuto han actuado como una verdadera fábrica de soberanistas. Los gritos en favor de la independencia y las estelades (banderas independentistas) dominaron la marcha pese a los esfuerzos del Partit dels Socialistes y del presidente de la Generalitat, José Montilla, para limitar la protesta en la demanda de lo pactado en el Estatuto ahora recortado(…)

Rebeca Carranco – Ivanna Vallespín, EL PAÍS 11-7-2.010
Desde bebés a ancianos. De Girona a las tierras del Ebro. Nacidos en Cataluña o en África. La variedad dominó la manifestación de ayer en Barcelona. Algunos, veteranos de las protestas a favor del autogobierno catalán. Como Rosa Casals, de 75 años y procedente de Rubí (Barcelona), que estuvo en las manifestaciones de 1975 de Sant Feliu del Llobregat y la del 1977 de Barcelona. Cargada con una gorra y una botella de agua, desafiaba el calor. “Me podía haber quedado tranquilamente en casa, pero he venido a hacer lo único que podemos, que es manifestarnos”.
En la marcha más grande de la democracia en Barcelona se repitieron todo tipo de consignas. La más coreada: “Independencia, independencia”. Y tras esta, todo tipo de pancartas y cánticos, abundando en la misma idea: “Yo decido divorciarme”; “Adiós España”; “Somos una nación oprimida”; “Ningún Estatuto nos hará libres”; “Ni Francia, ni España, Països catalans”(…)

David Miró, EL PERIÓDICO 11-7-2.010
«Montilla dimissió, Montilla dimissió!», se desgañitaba ayer un señor de mediana edad, las pupilas fuera de órbita, la frente perlada de sudor y la cara enrojecida, al paso de la cabecera. Y no fue el único. A lo largo de todo el recorrido hasta la Gran Via, donde tuvo que ser evacuado tras un conato de agresión, el president, José Montilla, fue blanco de todo tipo de improperios y acusaciones, desde el clásico «botifler» hasta el más prosaico «Montilla fot el camp». La inquina era tanta que algunas personas se sentían violentadas ante los constantes ataques a la máxima autoridad de Catalunya. «Me sabe mal, pobre hombre», le decía una mujer a su acompañante.
Muy a su pesar, porque fue él el primero en avisar, Montilla se convirtió ayer en blanco de al menos tres tipos de desafección: hacia España, hacia los políticos en general y hacia él en particular (no está claro si por ser del tripartito, por ser socialista o por ser nacido en Andalucía, o por todo a la vez). La kriptonita de la que se rodeó para impedir el chaparrón –la gran senyera por delante y los expresidentes Pasqual Maragall y Jordi Pujol a su lado– no funcionó(…)

Emili Bella, AVUI 11-7-2.010
Manifestació superlativa. La protesta d’ahir contra la sentència del Tribunal Constitucional va ser una marxa massiva d’afirmació nacional i de defensa del dret a decidir; va ser unitària, però per sobre de tot va ser una manifestació independentista per dir adéu a Espanya. Cap crit a favor de l’autonomisme. Milers de senyeres, però també d’estelades, omplien el passeig de Gràcia de Barcelona, més que mai capital nacional de Catalunya, i envoltaven la capçalera de la marxa, amb el president de la Generalitat, el socialista José Montilla, que va ser llargament escridassat.
El 10-J va reunir un milió i mig de persones, segons l’organització, Òmnium Cultural (quatre-centes mil persones menys, segons la Guàrdia Urbana). En qualsevol cas, va ser el clam nacional més multitudinari de tots els temps, sense res a envejar a la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 1977. Aleshores se sortia de quaranta anys de dictadura. Avui, salvant les distàncies, es tanca un cicle de més de trenta anys d’autonomia(…)

CRONOLOGIA DE LA “TERCERA VIA (2004-2010)

• 9 de febrer 2004: constitució de la ponència parlamentària de redacció de l’Estatut.
• 30 de setembre 2005: aprovació al Parlament de Catalunya; el 89% dels diputats (CiU, PSC, ERC, ICV) varen votar a favor, i l’11% (el PP en solitari) va votar en contra.
• 2 de novembre 2005: acceptació a tràmit a les Corts Generals espanyoles.
• 2 de novembre 2005: presentació del PP d’un recurs d’inconstitucionalitat, posteriorment és rebutjat.
• 2 de novembre 2005: presentació al Congrés de Diputats per part de tres parlamentaris catalans.
• 21 de gener de 2006: Pacte de la Moncloa entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero, arribant a un acord sobre el redactat final de l’estatut que modificava notablement l’aprovat al Parlament de Catalunya.
• 10 de maig 2006: aprovació a les Corts Generals espanyoles.
• 1 de juny 2006: inici de campanya de ratificació en referèndum.
• 18 de juny 2006: aprovació del text en referèndum popular a Catalunya.
• 19 de juliol 2006: sanció i promulgació de l’Estatut per part del rei Joan Carles I.
• 20 de juliol 2006: publicació del text estatutari al BOE i al DOGC.
• 9 d’agost 2006: Entrada en vigor de l’Estatut.
• 28 de juny 2010: Sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut.

 2004-2010 Historia d’un fracàs

Cal reconèixer que els ingredients per cuinar un encaix de Catalunya dins d’Espanya l’any 2.004 eren molt bons.

1.- El PSOE governava a Espanya i el tripartit, encapçalat pel socialista Pasqual Maragall a Catalunya.

2.-Bona predisposició per part del president del govern José Luis Rodriguez Zapatero per buscar aquest encaix. Les seues paraules al Palau sant Jordi de Barcelona, davant de 20.000 persones, el 13 de novembre de 2.003, així ho confirmaven:  “Apoyaré la reforma del estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña”.

3.- El  Parlament de Catalunya bolcat en aquest projecte.  El 89% dels diputats de la cambra catalana van votar a favor  i només el PP va votar en contra.

Només arribar al Parlament Espanyol es va iniciar el calvari a què es va sotmetre “l’estatut” i als seus defensors.

1.- El PP va optar per fer una oposició jurídica presentant un recurs d’inconstitucionalitat.

2.- El  PSOE   tot i que el president Zapatero s’havia mostrat a favor de tirar endavant l’estatut, va iniciar una oposició política anunciant retallades fortes a la proposta catalana . El president de la Comissió constitucional Alfonso Guerra va deixar clar com portaria el procés, queden per la història grans frases de molts dirigents socialistes, en destaquem 2 dites per Alfonso Guerra i que visualitzen quin era l’ambient a Madrid “Nos hemos cepillado el Estatuto”, o ” el Estatuto catalán y el Plan Ibarretxe son infumables”.

Després de totes les   modificacions aplicades pel parlament Espanyol,  el 10 de maig les corts Espanyoles aproven l’estatut.

El següent pas per poder culminar aquesta tercera via era l’aprovació per part de la ciutadania. El  18 de juny 2006  els catalans vam anar a les urnes.

Les dades d’aquest dia són:

-participació; 49.41 %

– SI  73,90% (1.882.650)

-NO  20,76% (528.721)

PUNT I FINAL A LA TERCERA VIA

El cop de gràcia el va rebre per part del tribunal Constitucional.  El 28 de juny 2010  fa pública la sentència que “mata” definitivament l’Estatut.