Aquesta setmana hem tornat a percebre la idea que el President de la Generalitat té de la situació actual de la descarbonització a Catalunya.
En el seu ànim de treure pit dient que a Catalunya es fa el camí renovable, va anunciar que a Catalunya s’han executat 92.000 instal·lacions d’autoconsum en llars amb una potència agregada de 1.061 MW.
Acte seguit va dir que això suposa l’energia que produeix una central nuclear.
No sé si ho va dir per desconeixement o per aprofitar-se de la manca de familiaritat de la ciutadania en aquesta qüestió, fent creure que aquí s’avança a gran velocitat.
Les 92.000 accions en autoconsum produeixen de mitjana a Catalunya sobre teulat 1.260 hores i això dona una producció del 17% del que té una central nuclear de 1.000 MW treballant 7.880 hores.
Barrejar potència i energia és una mala praxi en un món ja prou difícil d’entendre com el de l’energia.
La conclusió que pot haver tret la gent és que ja només ens cal fer això tres vegades més per substituir les 3 centrals nuclears. Res més lluny. Si parlem de les necessitats d’energia domèstica, una llar mitjana consumeix 8.959 kWh a l’any.
Les 92.000 instal·lacions aportarien només el 6% de les seves necessitats actuals.
Però sabem que el camí passa per electrificar la societat, per exemple per posar bombes de calor als habitatges per produir calor a l’hivern i fred a l’estiu enlloc de les calderes de gas. Amb això el consum necessari seria de 6.897 kWh, cosa que ens demanaria sobre teulat una potència de 13.685 MW, unes 12,9 vegades més, suposant que hi hagi prou teulats. Si ara mirem si es podria generar tota l’energia que necessitarà Catalunya el 2050 sobre teulats, la xifra seria de 95.238 MW, 90 vegades el que s’ha fet sobre teulat.
És un error confondre la gent amb arguments demagògics perquè el que fa és desinformar i desincentivar al camí de la descarbonització. Com també ho és dir que avui hi ha autoritzats 1.600 MW, perquè una altra cosa és que aquesta autorització acabi superant els entrebancs urbanístics. Perquè el president tingui una idea del que estic parlant, el parc fotovoltaic en autoconsum a terra de 3,9 MWp que ha impulsat la nostra empresa va començar-se a tramitar-se el 2015. Quan es va autoritzar, l’any 2022, urbanisme la va condicionar a que el parc es perimetri amb arbres. Increïble! Han de ser prou alts perquè facin ombra a les plaques, o en farem prou amb arbres nans?
Just després d’haver constituït el Govern, vaig enviar al president un correu dient-li que per fer el camí calia, en opinió de molts, crear un comissionat que coordini les conselleries d’Acció Climàtica, de Territori, d’Economia, d’Indústria i d’Ensenyament, només amb l’objectiu de rellançar la transició energètica. Amb Pimec i Foment del Treball vam fer dos actes per demanar el comissionat, un al Col·legi d’Enginyers i un altre a la Llotja de Mar. No es va moure res. I ara escoltem dir al departament d’energia que urbanisme posa excessives traves a l’aprovació de projectes. Tot això ja sabíem que passaria, com el monumental bloqueig de subvencions i permisos, derivat d’una administració que ho vol controlar tot i no sap, ni pot. I no s’arregla posant més gent dins que controli encara més, s’arregla simplificant l’administració, cosa que vol posar algú a coordinar, amb molt coneixement i valentia, amb tot el suport del president.
També hem vist aquesta setmana que el conseller d’Acció Climàtica anunciava una partida de 82 milions pel foment del biometà.
Excel·lent! Però al conseller encara li queden dues fites que ha d’agafar amb valentia: que l’Agència de Residus lideri la millora de la recollida selectiva fins assolir el 85% d’eficiència i que derogui la moratòria de valorització energètica de residus.
L’Agència de Residus no pot esperar que el camí es faci mentre es van apujant la taxa dels abocadors, perquè aquest camí és massa llarg. Ha de donar terminis concrets als Consells Comarcals perquè facin el camí porta-porta o amb contenidors intel·ligents. Per exemple el 2025.
El residu orgànic és clau per generar biometà junt amb els altres residus.
L’objectiu és arribar a generar 13 TWh dels 32 TWh de consum de gas natural avui. Pel que fa a la moratòria de valorització de residus, cal explicar que els residus del nostre sector van a un abocador dels Monegros, amb el cost que això suposa i amb la pèrdua d’energia que també significa.
Aquesta setmana he pogut veure dos exemples, un a França i un altre a Anglaterra, on dues empreses del sector acaben de fer inversions per valoritzar energèticament els residus per reduir l’impacte de l’abocador, tenir residu zero, i generar calor pel procés. Aquí no ho podem fer.
El menyspreu a la política energètica, i per extensió a la indústria no és només del govern d’aquí, és a tots els nivells.
El mes d’abril, quan Espanya va posar en marxa l’excepció ibèrica del preu elèctric, va fixar les condicions amb les que hauria de funcionar la cogeneració (sistema d’abastiment energètic per a grans indústries), i ho va fer retrospectivament al mes de gener, significant una pèrdua milionària per a les indústries – una qüestió ara judicialitzada.
Quan ara diu que bonificarà el cost dels drets d’emissió de CO2 per compensar la competència no europea, proposa un import de 10 €/t de paper, quan el producte que prové de Turquia o d’Àsia té un avantatge econòmic per no haver de pagar taxa de CO2 d’uns 30 €/t.
Quan vol compensar les pèrdues derivades del preu del gas, ho farà un any i mig després, amb el risc que les empreses ja no existeixin. I ara, quan hem d’exportar a Amèrica del Sud o del Nord, la UE aplica una taxa de 86 €/contenidor, mentre que els productes que venen de l’Àsia només els aplica una taxa de 40 €/contenidor.
A totes aquestes desigualtats competitives s’hi suma la ja famosa lentitud amb la que funciona tota l’administració avui: un atemptat a la supervivència de la indústria.
O els que ens governen fan una estada intensiva al món de l’economia real, veient els problemes que s’han de resoldre, o la indústria anirà tancant. El que no pot ser és que les persones que entren a la direcció del govern no tinguin cap experiència en el món productiu i pensin que les seves actuacions no afecten al funcionament de l’economia, com si vivíssim en un món fictici, de xauxa.
La solució era el comissionat d’energia. Ara és tard, no farem la transició a temps i la indústria se’n ressentirà. Per cert, ja poden anar pensant en com el Govern impulsa una nova xarxa elèctrica de 66 kV per evacuar l’electricitat renovable. A les comarques de Girona tenim bloquejat el node de 400 kV de Santa Llogaia i no hi ha capacitat per posar parcs superiors a 500 kW. No es podran fer ni les comunitats energètiques grans.
