Lluis Caelles.
Un dels periodistes amb el nas més fi de l’espectre mediàtic actual.
Madrid, març del 1978: la ponència constitucional que prepara l’avantprojecte de constitució espanyola, els anomenats ‘7 magnífics’, constata que han arribat a un cul- de-sac en la negociació per a definir l’estructura territorial de l’estat. No hi ha manera d’arribar a un acord en l’encaix de les nacions –nacionalitats, en deien, i encara en diuen– i el fràgil consens constitucional amenaça naufragi. Com es resol? Fent quallar un nou consens. Una ‘pressió exterior’, segons que ha deixat explicat un dels ponents, Jordi Solé Tura: la comissió constitucional elegida per conductes democràtics rep un paper amb un text tancat. No se’n pot canviar ni una coma. Aquest text és l’article 2 de la constitució: ‘La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible…’ Solé Tura mateix atribueix, veladament, l’autoria de la nota a l’estat major de l’exèrcit; els militars.
Madrid, novembre del 2012: el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, blasma des de la COPE els defensors del dret de decidir de Catalunya. La bala de plata del dia és l’assimilació d’un referèndum català a un cop d’estat. Però la sorpresa arriba amb la lletra menuda de l’entrevista. García-Margallo parla dels articles constitucionals que entren en joc per a desactivar tota pretensió catalana d’autodeterminació. I diu: ‘La Constitución española tiene dos preceptos capitales; todo el resto es literatura’ (sic). Tot seguit, el ministre fa la llista d’aquestes dues disposicions: Article 1, sobre sobirania, i… Article 2: ‘La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible…’
El ‘precepte capital’ el va dictar de puño y letra l’exèrcit franquista. A la ponència elegida democràticament li van deixar la ‘literatura’.
Agafat de vilaweb.cat
