El dia 8 de novembre fa 900 anys que el bisbe Sant Ramon de Roda d’Isàvena va consagrar l’església actual de Santa Maria d’Alaó, sent abat Gausbert:
«L’any de l’encarnació del Senyor mil cent vint-i-tres, a sis dels idus de novembre, el bisbe Ramon de Barbastre, va consagrar l’església d’aquest sant monestir d’Alaó en honor de Santa Maria Mare de Déu, recondint als altars de la Santíssima Verge les relíquies dels beats apòstols Simó i Judes i de Sant Corneli, papa i màrtir. […]»
La història d’aquest monestir, anomenat posteriorment com de Nostra Senyora de la O, ja està datada al 806-814, quan el comte Bigó de Tolosa donà poders al prevere Crisògon per restaurar-lo i ampliar-lo. Així mateix cal recordar la consagració feta pel bisbe Eimeric l’any 977, a instàncies dels benefactors, el comte ribagorçà Unifred —del qual hi ha una làpida de la seua mort al claustre— i la seva esposa Sança. Les seues fonts documentals són molt importants.
Els treballs i esforços de moltes persones, les penúries i la vitalitat que van regnar dins d’aquest antic cenobi alçat enmig d’un bell paratge natural, al costat del riu Noguera Ribagorçana, a l’est, Vinyer i Llastarri, al nord, resguardat per la Roca de Sant Cugat, amb el microclima que envolta la vall de Sopeira, han deixat una gran obra d’art.
Els benedictins, amb el lema «resa i treballa», van habitar durant segles les dependències del monestir fins l’any 1835, en temps de l’últim abat, D. Miquel Aleix Sabater i Argullol. Es conserva part de claustre, desenrunat l’any 2007. La sala capitular, on encara feien les reunions a toc de campana al segle XVIII i part del XIX, ara és la sagristia. L’abadia, on vivia l’abat i fins mitjans del segle XX, els capellans, va ser derruïda i queda un arc original de mig punt. La torre tenia un rellotge restaurat al segle XVII.
L’església romànica és la parròquia de Sopeira i presenta planta basilical amb tres naus encapçalades pels absis respectius, la nau central és de canó i el cor del segle XVII, al fons, i les laterals, d’aresta, amb els seus pilans, semicolumnes i columnes, amb capitells senzills, ben tallats.
També hi són les piles d’aigua beneïda, la pila baptismal d’immersió, d’època visigòtica. Les finestres espitlleres donen la llum necessària per a l’espiritualitat medieval, a la qual transporta la primera impressió a l’entrar a l’església.
La joia del monestir és el paviment en opus sectile del presbiteri, en colors blanc, negre i roi, amb la figura del peix i dels pans; el terra de la nau central amb pedres de riu dibuixa unes roses de sis pètals. Davall del presbiteri hi ha la cripta amb volta semicircular, on apareix la data de consagració de la mateixa pel bisbe Ramon en honor de Sant Pere i Sant Pau, 16 de setembre, sense l’any; se suposa anterior a la resta de l’edifici; ací serien les restes del temple visigòtic. L’ornamentació exterior als murs i absis, l’escacat i les arcuacions cegues, li donen un toc de llums i ombres especial.
