Una realitat paral·lela incompresa, perduda en els imaginaris, però que encara existeix.

Així definiria la vida de les poques persones que encara habitem en els nuclis rurals i que lluitem per conservar una cultura i unes tradicions seculars i amenaçades. Quan parlo de nuclis rurals, no faig referència al concepte de poble, en general, sinó a aquells indrets que, ja sigui per les seves dimensions o per la seva situació geogràfica es converteixen en llocs on encara, en bona mesura, perduren unes formes de vida, uns usos i uns costums, unes rutines, en definitiva, que ens han estat llegades pels nostres avantpassats.

Cal centrar la mirada sobretot en les zones de muntanya, especialment al Prepirineu i al Pirineu, tant català com aragonès —que es d’on prové la meva visió, a partir de la meva experiència vital. Poblets o fins i tots llogarets on l’aprofitament del territori és l’únic mitjà per guanyar-se la vida. Un exemple n’és la Torre de Tamúrcia, un poble que pertany des de l’any 1970 al municipi de Tremp (Pallars Jussà) i en el qual el principal mitjà de subsistència de les tres famílies que hi viuen és la ramaderia extensiva —la tradicional de pasturatge— del bestiar oví.

Llevar-nos a punta de dia, treballar en l’aprofitament i gestió del nostre entorn i dormir quan el sol ja no ens hi deixa veure. L’endemà, ja torna a sortir el sol, no falla mai.

Actualment observo que aquest estil de vida, aquestes visions i perspectives culturals estan en perill d’extinció en la societat urbana dels nostres dies. Aquest fet suposa una barrera entre dos mons que fa que es desconegui de forma total la nostra funció social, i, per tant, que aquests estils de vida més tradicionals no gaudeixin de la consideració i l’atenció que mereixen.

Com a jove que m’acabo d’incorporar a l’activitat ramadera tinc molt clar que la nostra feina i aquest modus vivendi implica una estreta relació amb el territori i el bestiar i representa un indubtable compromís envers els nostres avantpassats, per tot allò que ens han ensenyat i que ens sentim amb l’obligació moral de continuar, conscients com som que si nosaltres no seguim amb aquestes activitats que hem après dels que ens han precedit, tot un estil de vida, tota una forma respectuosa de relacionar-nos amb l’entorn es veu inexorablement condemnada a desaparèixer. La nostra aposta és, sens dubte, una aposta de caràcter ètic, també.

Pau Barrull Grau

Jove agricultor i ramader d’oví, boví i cabrum. Graduat en història per la UdL

Centre d’Estudis Ribagorçans