EDITORIAL

La rendició, sense condicions, publicada al BOE el 26 de novembre de 1970, dels ajuntaments de Sapeira i d’Espluga de Serra, a favor de Tremp, va suposar la renúncia a la gestió de la Terreta des de la Terreta, cedint tots els diners i les decisions polítiques a l’Ajuntament de Tremp, a més de 50 kilòmetres de distància.

L’any 70 la Terreta ja vivia una crisi demogràfica que s’havia iniciat als anys 50. Als anys 70 s’accentuà fins a buidar la majoria dels pobles catalans de la vall de la Noguera Ribagorçana.

Barcelona, Lleida, Reus, Tarragona, juntament amb altres ciutats catalanes, van ser el destí triat pels veïns que van decidir marxar d’un territori sense futur en una agricultura i una ramaderia tradicional. La indústria emergent i els serveis van captar la majoria dels migrats locals.

Les cases es van buidar, els carrers es van despoblar i les escoles van tancar. Punt final a pobles mil·lenaris. En poc temps els carrers es van omplir d’esbarzers i moltes cases van iniciar la seua autodestrucció.

Només la Torre de Tamurcia va aguantar aquesta fugida. 5 Cases i tres ramats van aguantar. Avui de les 5 cases ja no en queda cap. Els vells han mort i els joves han marxat tot i que es mantenen alguns ramats d’ovelles.

Als Massos de Tamurcia també hi queda una casa… El mas de Farràs, el Pont d’Orrit… i parem de comptar.

Aquesta sortida massiva es va compensar amb l’arribada de nous pobladors.

Torogó va acollir els primers, després  Aulàs i Espluga de Serra van ser el destí dels nouvinguts. Aquests joves van valorar i estimar elements paisatgístics i de qualitat de vida per instal·lar-se a la Terreta. L’escola d’Espluga de Serra (escola nova) es va tornar a obrir.

REFERENDUM PER RECUPERAR L’AJUNTAMENT DE LA TERRETA

L’últim intent per recuperar la gestió de la Terreta des de la Terreta es va materialitzar l’any 2010. El resultat del referèndum va deixar clara la voluntat de segregació. 60 vots afirmatius d’un total de 65.

 De res va servir. L’Ajuntament de Tremp va mirar cap a l’altre costat.

Molts dels  fills i filles dels que van marxar han triat els pobles dels seus pares com a segona residència. Sapeira és l’exemple més clar. Cases reformades, carrers arreglats i fins i tot un local social… malauradament la vida d’aquests pobles es limita a l’estiu, temporada de vacances i algun cap de setmana.

No tenir Ajuntament propi ha estat, és i serà un greu problema per la supervivència del territori. El tracte paternal propi de “colonitzadors” dels diferents consistoris que han gestionat Tremp n’és l’exemple més clar.

 Els anys de bonança econòmica, Víctor Orrit (alcalde des de 1991 fins al 2005 i des de 2007 fins a 2015) va portar a terme l’única obra d’envergadura que s’ha fet. La construcció d’un nou pont sobre la Noguera Ribagorçana. Aquest pont formava part d’un nou accés des de l’N-230 i que havia de fer la circumval·lació passant per la Torre, Espluga de Serra, Sapeira i Pont d’Orrit. Només es va executar una tercera part d’aquesta via. L’Orrit coneixia bé el territori i les seues necessitats. Els que han vingut darrere no en saben res.

Aquesta obra, molt ben rebuda per una part dels veïns va deixar a una gran part del territori amb unes comunicacions més dolentes.

El Pont d’Orrit era, és i serà l’accés natural als tres ramals de la Terreta: Escarlà, Sapeira i la Torre. El pont nou va despenjar dos dels tres ramals.

L’ajuntament d’Areny es va fer càrrec de la reforma del Pont. Amb pocs diners es va aconseguir un pont adaptat a les mides de la maquinària agrària que l’havia de travessar.

Les carreteres que tenien el punt de partida al pont van quedar tocades de mort. Les pistes que envolten el barranc de Solà, nervi central de la Terreta van quedar abandonades del tot.

 L’etapa més fosca ha estat els quatre anys del tàndem Joan Ubach – Antoni Flores (2015-19). Ignorància sobre el territori, pocs vots que s’aporten des d’aquesta zona, o simplement “passotisme”, El resum és que no han fet res per la Terreta. Ubach-Flores van delegar part de la gestió de la Terreta a un funcionari amb vocació de senyor feudal, grans històries de falses promeses i mentides.

Ara ha començat l’etapa de Maria Pilar Cases. Cal donar-li temps però tot sembla que serà digna hereva dels seus antecessors.  

 La realitat actual és que la majoria de les pistes no tenen cap mena de manteniment. Cada any que passa són més intransitables. L’any passat va perillar la collita de cereal en els plans de la Torre de Sinyó. Les pistes es van trencar a conseqüència de les pluges i l’ajuntament, un cop més, va passar del tema. Al final els diners del vedat van poder fer una petita reparació.

Cada any el mes d’agost ho canvia tot. La Terreta s’omple d’estiuejants, turistes i els de la segona residència. El zenit és el dia 15, festa major de la Terreta. Aquí sí. Ara venen tots. La plana major de la metròpoli. És el moment que, d’amagat, es demanen coses. Que si el local social. Que si la pista, que si la il·luminació de carrers…

Retrat del segle XXI d’una comarca que agonitza, sense veu, sense identitat, sense futur.