Oficialment, ja no hi hacatalà a l’Aragó. Ni tampoc aragonès. El Partit Popular(PP) i el Partit Aragonès (PAR), units per un acord de legislatura, van aprovar abans-d’ahir la nova llei d’Ús, Protecció i Promoció de les Llengües i Modalitats Pròpies. Aquesta norma deroga la del 2009, que reconeixia la manifesta existència del castellà, el català i l’aragonès en terres de la comunitat. Segons el nou text legal, el català passa a denominar-se Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental; i l’aragonès, Llengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenca i Prepirinenca. Denominacions tan prolixes, tan poc planeres, tan distants de termes com castellà, francès, anglès, alemany o d’altres que donen nom a un idioma, van ser tot seguit reduïdes per la ciutadania al seu acrònim. Demanera que,de facto,el català passa a dir-se lapao, que és una veu formada amb les siglesde les paraules que integren la seva nova denominació; i l’aragonès, pel mateix procediment, ha estat rebatejat com a lapapyp. Vet aquí dos neologismes que tenen la virtut de la brevetat, peròque tenen tambéuns ressons exòtics, per no dir ridículs, que han fet passar vergonya aliena als polítics de l’oposició (PSA-PSOE, CHA i IU).Han suscitat també incredulitat en elscercles acadèmics. I han propiciat una cadena de facècies, d’incomptables baules, a les xarxes socials. No és estrany que hagi passat això. El Govern que presideix Luisa Fernanda Rudi(PP) potser creu prioritari (malgrat que les urgències dels nostres dies són d’altres i ben paleses) esborrar el nom d’una llengua –el català– que a l’Aragó parlen 60.000 persones, i d’una altra –l’aragonès– que coneixen 12.000. I per a la seva consellera d’Educació i Cultura, Dolores Serrat, potser és possible afirmar sense posar-se vermella,com va fer ahir,que aquesta norma legal que priva del seu nom a dues llengües arrelades a l’Aragó és “una eina per defensar-les”. Avui dia es fa el contrari del que es diu amb molta barra. Però, des d’un observatori menys esbiaixat, això no és cap prioritat. Ni sembla, tampoc, que aquesta nova regulació hagi de ser una mesura de gaire utilitat. Encara que acredita, això sí, un allunyament del Govern aragonès de la realitat i, alhora, de tothom qui parla les dues llengües en qüestió. Així doncs, oficialment, el català i l’aragonès ja no existeixen a l’Aragó. Però per als qui els fan servir quotidianament continuen vius, conserven el nom de sempre i és molt possible que el continuïn conservant quan lapao i lapapyp ja siguin termes oblidats al calaix dels disbarats.