Vaig néixer l’any 1955 en un poblet de la Franja: Areny n’hem dit sempre, encara que la nomenclatura oficial en digués Arén.Quan era xiqueta,sentíem dir:“Ací no enraonem català; enraonem chapurreau”. I així vam créixer, pensant que enraonàvem una llengua estranya i mal girbada amb la qual no podíem anar enlloc. Per això, quan pujava un foraster de Barcelona”, ens hi solíem adreçar en castellà: allò sí que era una llengua, i no la nostra. El prejudici i l’autoodi lingüístic, tan estudiats en sociolingüística, estaven instal·lats entre nosaltres.Tanmateix, quan vaig venir a viure aBarcelona, no em va caldre aprendre una altra llengua, i amb el temps vaig descobrir que el que havia enraonat sempre era català, que a més a més es podia escriure i tenia una gramàtica fixada. Els meus pares van passar una bona part de la seva vida a Barcelona i sempre van mantenir la seva variant lingüística sense cap dificultat.
Ara els nens de la Franja saben que enraonen català, l’aprenen a llegir i escriure i no amaguen la seva llengua. Però aviat tornarem a ser on érem.
