 |
| Ramon Sistac, UdL i IEC |
Si, pel contrari, ens desplacem cap a Saragossa, entre Lleida i Fraga (localitats situades a tan sols 25 km de distància entre elles) no trobem pas cap mena d’indicador geogràfic fronterer reconeixedor, i la línia imaginària de creuetes i punts només serveix per a orientar determinats empresaris sobre en quin costat han d’ubicar les seues respectives empreses, en funció dels canvis legislatius i la permissivitat de les dues comunitats autònomes (llegiu-hi legislació laboral, mediambiental, horaris, tolerància en el cas de la prostitució…). Cap mena de No Man’s Land: el paisatge és el mateix, l’economia similar i la influència de l’àrea econòmica, comercial, lingüística i cultural de Lleida és igual pertot. No hi ha més fronteres, doncs, que les mentals.
La Franja no és, doncs, un territori evident. No apareix als mapes físics i tampoc no es percep sobre el paisatge. Tampoc no la trobem reflectida com a tal als mapes polítics. De fet no solament no forma una unitat, sinó que es troba dividida entre tres províncies (Osca, Saragossa i Terol) i sis comarques administratives (tot traduint directament la nomenclatura oficial aragonesa al català: Ribagorça, Llitera, Baix Cinca, Baix Aragó-Casp, Matarranya i Baix Aragó-Alcanyís); aquestes, a més, no coincideixen pas amb els límits lingüístics i fins i tot algunes tenen la capital fora de l’àrea catalanòfona (Graus, Binèfar, Casp i Alcanyís). De fet, les úniques capitals catalanoparlants són Fraga (que té, però, part de la comarca de llengua castellana) i Vall-de-roures (en aquest cas, l’única íntegrament catalanoparlant). Encara hi hauríem d’afegir el cas del Pont de Suert, a la província de Lleida, però capital efectiva de bona part de la Ribagorça. Noteu que en la divisió administrativa actual Benavarri i Tamarit de Llitera han perdut la seua condició de capitals en benefici, respectivament, de Graus (la Ribagorça) i Binèfar (la Llitera).
Així, doncs, la Franja no és cap territori vertebrat. De fet, podríem dir que la Franja no és res més que la construcció intel·lectual en què agrupem les poblacions de llengua catalana i administració aragonesa, si bé és cert que en els darrers anys aqueixa construcció intel·lectual ha anat prenent algun cos en l’imaginari col·lectiu autòcton. Segurament això es deu a l’evidència del fet lingüístic i, en menor grau, cultural i econòmic. Malgrat l’absència de carreteres, de centres d’irradiació culturals i econòmics endògens o de xarxes de comunicació i relació compartides, es podria interpretar (i crec certament que així ho comença a interpretar força gent) que els ciutadans aragonesos catalanoparlants són gairebé els únics de la península Ibèrica sense cap dret lingüístic formalment reconegut. I açò és cert amb algunes matisacions, és clar; concretament tres. La primera, és que hi ha “altres” comunitats ibèriques –totes força distants, però– amb realitats d’estatus lingüístic semblants (lleonesos, localitats de llengua galaicoportuguesa externes a Galícia i Portugal, el cas del Carxe…). La segona, és que la interacció amb Catalunya hi és constant, i això té efectes. Per posar un exemple de la vida quotidiana, el malalt es veu sovint forçat a parlar castellà amb el metge d’assistència primària (i això es pot arribar a viure com un autèntic drama per part de la gent gran!), però pot ser atès es català si és derivat a Lleida, ciutat que, almenys de Mequinensa cap al nord, exerceix com ja hem apuntat de pol d’atracció principal sobre la Franja i encara més enllà… Una part dels serveis públics (i bona cosa dels privats) són rebuts, doncs, en català i des de Catalunya, encara que en proporcions força variables en funció de la situació geogràfica de la població i de la personal de cada ciutadà. I la tercera, és que al desembre de l’any 2009 es va aprovar, per part de les Corts d’Aragó, la Ley de uso, protección y promoción de las lenguas propias de Aragón (http://www.boa.aragon.es/cgi-bin/BOAE/BRSCGI?CMD=VERDOC&BASE=BOLE&PIECE=BOLE&DOCR=3&SEC=FIRMA&RNG=200&SEPARADOR=&&PUBL=20091230). Aquesta llei, en el seu article segon (Las lenguas propias de Aragón) establia el següent:
1. El castellano es la lengua oficial en Aragón. Todos los aragoneses tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. El aragonés y el catalán son lenguas propias originales e históricas de nuestra Comunidad Autónoma.
3. En calidad de tales, gozarán de protección y se garantizarán y favorecerán su enseñanza y el derecho de los hablantes a su uso en las zonas de utilización histórica predominante de las mismas, especialmente en relación con las Administraciones Públicas.
Evidentment, això és a molta distància d’un reconeixement real de l’oficialitat de la llengua catalana en la línia del que estableix la Constitució espanyola en el seu article 3, apartat primer, on diu que «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla» i, a l’apartat segon, que «Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos». Sembla simplement inspirat en l’apartat tercer del mateix article, on diu que «La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección». L’argumentari esgrimit aleshores pels promotors de la llei (el PSOE) fou que l’oficialitat no estava inclosa en l’estatut d’autonomia que, segons la reforma de 2007, tan sols diu al respecte, en el seu article 7 (Lenguas y modalidades lingüísticas propias), que
1. Las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón constituyen una de las manifestaciones más destacadas del patrimonio histórico y cultural aragonés y un valor social de respeto, convivencia y entendimiento.
2. Una ley de las Cortes de Aragón establecerá las zonas de uso predominante de las lenguas y modalidades propias de Aragón, regulará el régimen jurídico, los derechos de utilización de los hablantes de esos territorios, promoverá la protección, recuperación, enseñanza, promoción y difusión del patrimonio lingüístico de Aragón, y favorecerá, en las zonas de utilización predominante, el uso de las lenguas propias en las relaciones de los ciudadanos con las Administraciones públicas aragonesas.
3. Nadie podrá ser discriminado por razón de la lengua.
Aqueixa llei, doncs, coneguda popularment com la “Llei de llengües”, va provocar el desencís dels sectors més favorables al català i l’aragonès, pel fet de limitar-se a un més que tímid reconeixement dels drets lingüístics, i la indignació de la dreta (soci de govern del PSOE –el PAR– inclòs), totalment reticent a la més mínima explicitació, ni tan sols nominal, de l’existència del català en territori aragonès. De fet, no cal ser gaire sagaç per a intuir que tots els conflictes entre l’Aragó i Catalunya sobre les obres d’art implicades en el canvi de diòcesis dels anys noranta (pas de parròquies del bisbat de Lleida al de Barbastre-Montsó), i altres saragates identitàries semblants, van ser atiats per la dreta aragonesa com a cortina de fum sobre el tema lingüístic. Tot i això, o precisament per això, la llei trencava de manera important una dinàmica històrica, amb la consagració definitiva del català com a llengua de l’Aragó i de l’aragonès categoritzat com a llengua i no pas com a conjunt dispers de parlars, i la possibilitat d’iniciar, encara que de manera tímida, accions de política lingüística favorables al català.
Amb l’adveniment del nou govern de dretes, ara de coalició PP-PAR, les coses semblen anar en la direcció contrària. Gairebé tres anys després de l’aprovació de la llei, aquesta continua sense desplegar-se, i per part del govern no hi ha hagut res més que mostres ben explicites d’hostilitat, sens dubte lligades a la política general desplegada pel Partit Popular a nivell espanyol. La concreció de tot plegat és la redacció d’un avantprojecte de llei que haurà de substituir l’anterior, i que a hores d’ara (finals d’octubre de 2012) espera la seua tramitació a les Corts d’Aragó. Aquesta nova redacció (http://www.lafranja.net/?page_id=9530), ara no ja de las lenguas propias sinó de lenguas y modalidades lingüísticas propias, deixa ben clar (és una ironia) de quines llengües està parlant en el seu article 5 (Zonas de utilización de las lenguas y modalidades lingüísticas propias):
Además del castellano, lengua utilizada en toda la Comunidad Autónoma, a los efectos de esta Ley existen en Aragón:
a) Una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas.
b) Una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas.
La delimitació entre una zona i una altra no ha de ser pas gaire difícil (article 6, Declaración de las zonas de utilización de las lenguas y modalidades lingüísticas propias): “El Gobierno de Aragón, oídos los ayuntamientos afectados, declarará las zonas y municipios a que se refiere el artículo 5.”. I, sobre la validesa dels drets lingüístics individuals i col·lectius, pertot arreu apareix la paraula “voluntari” o “voluntària” en sentit, és clar, unidireccional (el català –o com es diga– és voluntari, el castellà obligatori), sense que en cap moment s’hi esmente quins procediments permetran l’exercici de la “voluntarietat”.
Davant d’aquesta perspectiva, la indignació primera ha deixat lloc a una profunda desesperança. Els sectors implicats en la defensa i promoció de la llengua veuen com la involució torna a portar l’Aragó a una situació més pròpia de finals del franquisme i de la transició que no pas de l’estat de dret propi d’una democràcia occidental. A més, la perspectiva d’una possible independència de Catalunya contribueix encara més a crear una situació d’incertesa davant el futur, amb el temor d’un increment de l’anticatalanisme acrític típicament i tòpicament aragonès. Malgrat tot, la indignació (i el sentit del ridícul aliè davant les noves tàctiques usades per amagar el nom de la llengua) s’estén entre col·lectius cada vegada més nombrosos que, fins fa ben poc, encara creien que havíem entrat en una època de redreçament i d’impuls d’una llengua que, malgrat totes les dificultats, continua essent la llengua del carrer…
