EDITORIAL: OPINIÓ
Quan TV3 va néixer a finals de 1983, ho va fer amb una vocació clara: ser molt més que una televisió autonòmica.
Volia esdevenir un espai comunicatiu compartit per tots els territoris de parla catalana: Catalunya, la Catalunya Nord, el País Valencià, les Illes Balears i la Franja de Ponent. No era només una qüestió lingüística, sinó també de mirada, de relat i de cohesió cultural.
Durant anys, aquesta missió es va complir amb una naturalitat admirable. La Franja hi era present. No com una anècdota, sinó com una realitat viva i complexa. Franja de Ponent formava part del mapa informatiu de TV3. Es parlava de les seves lluites, de la seva gent i del seu dia a dia.
TV3 va ser pionera a donar veu a aquest territori sovint ignorat per altres mitjans. Va explicar mobilitzacions com les de l’embassament de Santa Liestra, o moments polítics rellevants com la dimissió de l’alcalde de Fraga, Francisco Bertran. Eren històries que ajudaven a entendre un territori que, tot i formar part administrativament d’Aragó, comparteix llengua i cultura amb Catalunya.
Durant dècades, molts habitants de la Franja han mirat TV3 com la seva televisió. No només per la llengua, sinó perquè hi trobaven representació. Era un vincle bidireccional: la Franja mirava TV3, i TV3 mirava la Franja.
Però aquest equilibri s’ha anat trencant.
Des de fa un temps, la sensació és que TV3 ha anat tancant el focus. Progressivament, el mapa informatiu s’ha reduït fins a coincidir gairebé exclusivament amb els límits administratius de Catalunya. La Franja ha anat desapareixent de pantalla. Ja no hi és, o hi és de manera residual.
No és només una qüestió de continguts, sinó també de llenguatge. El llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals establia criteris clars sobre com referir-se als territoris de parla catalana. Però avui aquests criteris semblen haver-se relaxat o, directament, ignorat. Expressions com “Ribagorça aragonesa” o “Pont de Montanyana, Aragó” s’imposen sense matisos, trencant una manera de dir que havia estat coherent amb la realitat lingüística del territori.
L’últim exemple d’aquesta desconnexió és especialment simptomàtic.
El Club Patí Esneca Fraga ha conquerit la seva segona Champions femenina d’hoquei patins, en una final disputada a Coïmbra contra el Benfica.
Un èxit esportiu de primer nivell, amb una clara connexió catalana: entrenador català, una part de les jugadores catalanes i un entorn esportiu que respira la mateixa cultura.
I, malgrat això, silenci.
Cap referència destacada als informatius de TV3. Cap entrevista. Cap contextualització. Res. Com si aquest èxit no formés part del mateix ecosistema esportiu i cultural que sí que es cobreix quan passa dins de Catalunya.
Aquest silenci no és només una omissió puntual. És un símptoma. Una mostra de com aquella voluntat inicial d’esdevenir una televisió de tots els territoris catalanoparlants s’ha anat diluint.
La pregunta és inevitable: què ha passat amb aquella TV3 que mirava més enllà de les seves fronteres administratives? Quan es va decidir que la Franja deixava de ser part del relat?
Potser caldria recuperar aquella mirada ampla. No per nostàlgia, sinó per coherència. Perquè la llengua i la cultura no entenen de fronteres administratives, i perquè els mitjans públics tenen també la responsabilitat de reflectir aquesta realitat.
Perquè, si no, el risc és evident: passar de ser un referent compartit a convertir-se en un mirall parcial.
I aleshores sí, la frase es fa inevitable: TV3, qui t’ha vist i qui et veu.
