ESCARLÀ 1964
Mossèn Àngel va ser una figura destacada a la Terreta, no només com a capellà, sinó també com a cronista gràfic de la vida religiosa i quotidiana dels pobles de la zona. Amb la seva càmera, va immortalitzar nombrosos actes religiosos, capturant moments que avui dia són un valuós testimoni de les tradicions, la fe i les relacions comunitàries que definien aquests indrets.
Les seves fotografies ofereixen una finestra única a la vida dels habitants, reflectint el seu dia a dia, així com les grans ocasions celebrades en esglésies, ermites i places.
- La “Comunidad de Lectores de La Vanguardia” és una eina de comunicació, difusió i participació posada al servei dels lectors. Dins d’aquest col·lectiu destaca Jaume Vendrell, qui des del novembre del 2021 publica periòdicament articles dedicats, en gran part, als petits pobles o nuclis abandonats del territori. El seu darrer article es titula La història d’Escarlà, el poble deshabitat en el límit de Catalunya i Aragó.
Des de NdT, hem adaptat aquesta informació per mantenir agrupada en el nostre espai tot el contingut rellevant sobre la Terreta. Al final d’aquesta publicació, es reprodueix el text íntegre de Jaume Vendrell.
- Les imatges que il·lustren aquest article són obra de Faustino Calderón, un apassionat dels pobles deshabitats. Faustino es descriu com un enamorat de les ruïnes i un admirador del mode de vida que s’ha perdut amb el despoblament rural. Amb més de 35 anys dedicats a visitar aquests llocs, Faustino ha recorregut incomptables quilòmetres i ha documentat més de mil pobles deshabitats. La seva web, lospueblosdeshabitados.net, és una referència obligada per als interessats en aquest patrimoni oblidat.
Escarlà: Viatge a un Poble Abandonat que Resisteix en la Memòria
Al marge esquerre del Noguera Ribagorçana, gairebé a tocar d’Aragó, el poble d’Escarlà, avui abandonat, s’alça com un testimoni silenciós del despoblament rural que ha marcat la història de moltes zones de Catalunya. Situat a 797 metres d’altitud, aquest nucli, agregat al municipi de Tremp el 1970, és una finestra al passat, amb el seu traçat ovalat, les ruïnes de les cases i una església que desafia el pas del temps.
Un Origen Germànic i un Passat Feudal
L’etimòleg Joan Coromines situa l’origen del topònim Escarlà en el germànic Skarilan, documentat en gòtic antic. Tot i que no apareix esmentat abans del segle XIV, la seva existència es remunta probablement al segle XII, com ho demostra l’església romànica de Sant Joan.
Històricament, el poble va estar vinculat al feu d’Espills i, posteriorment, a la baronia d’Erill, una de les més influents del Pallars. Documents del 1353 recullen l’existència de cinc focs, però en el fogatge de 1381 ja no apareix mencionat, probablement perquè va ser agregat al poble veí d’Espills. Aquesta vinculació no exclou una possible influència de l’abadia de Santa Maria de Lavaix, a la qual Escarlà podria haver estat sotmès durant un període de temps.
L’Església de Sant Joan: Joia Romànica en Perill
El patrimoni arquitectònic més destacat d’Escarlà és l’església de Sant Joan, un edifici romànic que conserva restes del segle XII, tot i les reformes barroques del segle XVIII.
La inscripció del 1778 sobre la porta principal suggereix que les últimes obres de renovació es van completar aquell any.
L’església, de nau única, compta amb un absis semicircular d’estil romànic i una pila baptismal esculpida en pedra.
Tot i això, avui es troba en un avançat estat de deteriorament: part del sostre de l’absis s’ha enfonsat, l’altar ha quedat destruït i les capelles laterals estan en ruïnes. Algunes pintures murals de tons blavosos encara són visibles, així com el cor i el robust campanar, que es manté en bon estat i ofereix vistes espectaculars sobre la vall del Noguera Ribagorçana.
Un Poble de Pedra i Records
Les cases d’Escarlà, unes deu en total, eren construïdes amb pedra i disposades al voltant d’un traçat ovalat que formava dos carrers paral·lels.
Cada casa tenia nom propi: Espies, Casola, Pauetó, Mateu, Castella, Buira, Guardiola, Sabaté, Lloret i Subirada. Al centre del poble hi havia un forn comunal que servia a tota la comunitat.
Les cases comptaven amb aljubs per recollir l’aigua de pluja i petits horts a la part posterior. Els habitants vivien principalment de l’agricultura, amb conreus de civada, ordi i vinyes per a la producció de vi, així com de la ramaderia d’ovelles i cabres. La pesca al riu i la caça de conills i perdius complementaven la seva subsistència.
La Vida a Escarlà: Tradicions i Desafiaments
La vida quotidiana a Escarlà era marcada per la duresa del clima i la manca de serveis. El metge venia d’Areny de Noguera i el carter feia el recorregut a peu o amb moto. El camí d’accés mai va estar asfaltat, fet que dificultava les comunicacions.
La religió tenia un paper central en la comunitat. La missa es celebrava un cop al mes a Sant Joan d’Escarlà, amb la presència del capellà de Sapeira. La festa major, el quart diumenge d’octubre, era l’esdeveniment més esperat. Les famílies mataven un xai per celebrar-la, i el ball, sovint acompanyat de la música del Josep Coixet del poble d’Eroles, reunia també la joventut dels pobles veïns.
El dia 6 de maig es realitzava un romiatge a l’ermita de la Verge de la Mir, una devoció compartida amb els habitants d’Areny. Els assistents cantaven gojos i gaudien d’una jornada festiva que acabava amb la distribució d’un panet beneït.
Un Abandonament Inevitable
Malgrat l’arribada de l’electricitat als anys cinquanta i un breu repunt demogràfic gràcies als treballadors de l’ENHER, el despoblament era inevitable. Els habitants van començar a marxar a mitjans del segle XX, principalment a Lleida, cercant millors oportunitats.
L’any 1965, Escarlà va quedar completament abandonat. Tot i això, al cens de 1970 encara apareixien set habitants, i el 2006, només dos.
El LLegat d’Escarlà
Avui, Escarlà és un testimoni silenciós d’un passat ple de vida. Les seves ruïnes expliquen històries de resistència, fe i comunitat. L’església de Sant Joan, encara dempeus, i els topònims de llocs com el Barranc de la Mir o els Obacs d’Escarlà, evoquen un temps en què aquest poble bategava amb energia.
Visitar Escarlà és passejar entre memòries, amb la vegetació engolint lentament allò que un dia va ser el centre d’una petita comunitat.
Des del campanar, les vistes sobre la vall recorden que, malgrat l’abandonament, el paisatge i la història d’aquest racó de la Terreta perduren en l’imaginari col·lectiu.
“La història de Escarlà, el poble deshabitat en el límit de Catalunya i Aragó”
JAUME VENDRELL (TEXTO), FAUSTINO CALDERÓN (FOTOS)
30/11/2024 Escarlà és un poble, actualment abandonat, que va ser agregat en 1970 al municipi lleidatà de Tremp (el més extens de Catalunya), a 45 quilòmetres del nucli principal i al nord-oest del seu terme municipal.
Geogràficament, Escarlà, la història del qual coneixerem avui en Les Fotos dels Lectors de La Vanguardia, se situa en el marge esquerre del Noguera Ribagorçana, que fa de frontera natural amb Aragó, i es troba a una altitud de 797 metres.
Segons Coromines, l’origen etimològic de Escarlà és germànic: Skarilan, topònim documentat en gòtic antic. Històricament, el poble no es troba citat en cap document anterior a l’any 1300, encara que possiblement ja era allí, ja que l’església de Sant Joan és romànica. A la fi de l’Antic Règim era senyoria de Torres i Santgenís, en el corregiment de Talarn; en el segle XVII, de Baró.
D’altra banda, l’any 1353 tenia cinc focs, però en el fogamiento de 1381 no consigna cap, versemblantment perquè van ser agregats a Espills, i per tant, dins de la baronia de Erill.
Es tractava d’un poble format per una desena de cases, algunes amb aljub, i construïdes amb pedra, la majoria de dues plantes i amb pati o petit hort en la part posterior. Gairebé totes recorren el traçat ovalat del nucli, conformant dos carrers paral·lels que conflueixen a la part alta de l’església de Sant Joan.
Les cases tenien nom propi abans del seu abandó: Espies, Casola, Pauetó, Mateu, Castella, Buira, Guardiola, Sabaté, Lloret, Subirada. Es trobava també en la plaça central un forn comunal.
Entrar dins del poble no és fàcil ja que hi ha males herbes, vegetació i ensulsiades de les cases que bloquegen els carrers. L’església és bonica de veure i igual la torre que l’heura està cobrint-la.
Les cases encara poden veure’s bé, però ja estan mig enfonsades i produeix una sensació de pena visitar-ho. Els carrers estan coberts de vegetació i en algun ja no es pot passar.
Topònims d’alguns llocs comuns de Escarlà, que van quedar per sempre en el seu record de les gents que van habitar el poble: Barranc de la Mir, Barranc Gran d’Escarlà, Castell d’Escarlà, Font de Fontielles, Horts d’Escarlà, La Planella, El Sofranol, Els Esmolars, Els Obaguets, Els Palomers, Els Plans, Obacs d’Escarlà, Obaga del Carboner, Sola d’Amunt, Sola d’Avall, Vedat de Sabater.
Segurament tots els que es van anar o van haver de deixar el poble per a millorar les seves vides, hauran somiat moltes nits amb aquests llocs que tants anys els van recórrer.
Per desgràcia no es coneixen notícies d’època medieval sobre l’església dedicada a Sant Joan en Escarlà, la qual, en l’actualitat, es troba en un avançat estat de degradació i ruïna, perquè s’ha produït l’enfonsament de part de les cobertes en les capelles laterals, el cor i la capçalera en la seva unió amb la nau.
En el passat, Escarlà va dependre del feu de Espills, de gran importància a la regió, i va formar part dels béns annexos a càrrec del castellà que governava aquest castell.
Aquesta relació entre Escarlà i Espills no impedeix la probable existència d’una certa influència i, potser el domini, de l’abadia de Santa Maria de Lavaix.
L’edifici va ser transformat en el segle XVIII, concretament en 1778, com indica una inscripció sobre la porta de la façana principal, segurament va ser l’any en què es van acabar les obres, les restes d’època romànica es redueixen gairebé exclusivament a l’absis i a algunes restes del mur nord.
L’absis, que ha perdut bona part del costat nord del seu parament exterior, és semicircular i manca de qualsevol element ornamental. Interiorment, el seu hemicicle està tapiat per un retaule petri, que impedeix confirmar si es cobreix amb l’habitual volta de quart d’esfera.
Està antecedit per un ampli espai presbiteral, compost per dos cossos de diferent altura, coberts per sengles voltes de canó. En el centre de l’absis, tan sols visible exteriorment, es troba una finestra amb arc de mig punt dovelado, actualment encegada.
L’aparell utilitzat en el parament absidal i en les restes del mur nord està compost per sillarejo de grandària mitjana, bastant uniforme i ben disposat en filades horitzontals. Pot datar-se en el segle XII.
L’església de Sant Joan d’Escarlà pertanyia a Sant Pere d’Espills, molt probablement en els orígens, Escarlà estava vinculada al feu de Espills, propietat d’una important estirp familiar de senyors feudals.
Com s’ha dit, és d’origen romànic, però amb posteriors modificacions en època barroca. Està constituïda per una sola i petita nau, amb dues petites capelles laterals, una de les quals conserva el confessionari, la sagristia, es acede al cor amb una barana de fusta i el campanar. En una cantonada de la nau central, encara es conserva la pila baptismal esculpida en pedra, de dimensions importants.
La nau central conserva la teulada, que amenaça amb caure aviat. L’absis ja ha perdut el sostre que ha caigut sobre l’altar, i l’ha destruït. Encara es conserven les pintures de tons blavosos en les parets laterals i en les capelles. El cor es troba encara en peus, encara que el sòl ja és inestable. El campanar, a causa de la robustesa de com es va construir, es troba en un relatiu bon estat i és accessible.
Al primer pis s’accedeix al cor, i al segon pis, a l’espai on estaven les campanes. La campana va ser traslladada a la petita capella del poblat que es va construir per als treballadors de la central elèctrica d’ENHER, prop del poble.
Des del campanar es gaudeixen d’unes vistes espectaculars de la vall de la Noguera i es pot observar el traçat ovalat del poble, amb les cases en ruïnes sense sostre i les cases disperses fora del nucli.
Al poble va haver-hi, també, una torre o castell molt senzill, les restes que queden estan situats a ponent de la roca on es troba l’església de Sant Joan. En 1845, Madoz escriu un breu text sobre Escarlà en el Diccionari Geogràfic, on explica que el clima és fred, però saludable. El poble tenia 10 cases unides, que formaven un sol carrer, empinada i mal empedrada. El terreny del terme és aspre, trencat i pedregós, i només es conreen uns 80 jornals.
No hi ha boscos, només algunes rouredes disseminades, i també pomeres. Es produïa blat, patates i vi, que és el més abundant, però de qualitat inferior. També es criaven ovelles i cabres, així com bous i ases necessaris per a les labors del camp, i hi havia caça de perdius i conills. La població que existia a mitjan segle XIX era de 6 veïns (caps de família) i 36 ànimes (habitants).
Demogràficament, en el cens de 1881 es documenten 27 habitants, i en 1900 hi havia 33 edificis i 43 habitants. Escarlà va arribar a tenir ajuntament propi, però va quedar integrat a Sapeira per no superar als 30 caps de família.
El nombre d’habitants va anar disminuint progressivament, encara que cal destacar que va haver-hi un petit augment en els anys cinquanta, atès que un nombre reduït de treballadors de l’ENHER (Empresa Nacional Hidroelèctrica Ribagorçana dedicada a l’explotació dels recursos hidràulics de la conca del Noguera Ribargorçana) van anar a viure al poble uns anys.
Però va anar a partir dels anys seixanta quan tots els habitants van buscar millors condicions de vida, principalment a Lleida. En 1965, Escarlà va quedar completament abandonat, encara que en el nomenclátor de 1970, encara apareixien censats set habitants.
En 1970 va ser agregat a Tremp, els treballadors d’ENHER es van anar a viure al poble uns anys. Però va anar a partir dels anys seixanta quan tots els habitants van buscar millors condicions de vida, principalment a Lleida.
En 1965, Escarlà va quedar completament abandonat, encara que en el nomenclátor de 1970, encara apareixien censats 7 habitants i en 2006 quedaven empadronats 2 habitants.
Pel que respecta als recursos, Escarlà va tenir llum elèctrica a partir dels anys cinquanta. Encara pot observar-se el cablejat en les façanes de les cases. La instal·lació va costar trenta-dues mil pessetes. L’aigua de la pluja era recollida mitjançant canalons i algunes cases tenien aljubs. Hi havia una font a uns quinze minuts de distància a peu del poble.
Els habitants conreaven les terres principalment amb civada i ordi, encara que també hi havia vinyes que produïen vi per autoconsum. La llenya de roure dels arbres del terme servia per a escalfar les cases a l’hivern i encendre foc.
Cada casa tenia aproximadament unes vuitanta ovelles, que donaven productes lactis, carnis i tèxtils. Mitjançant la caça obtenien carn d’altres animals com a conills o perdius, i amb la pesca en el riu, truites.
Encara que en Escarlà va arribar l’electricitat en els anys cinquanta, altres mancances van provocar que els habitants busquessin millors condicions de vida en altres nuclis pròxims més grans. El metge acudia des de Areny (Osca), igual que el carter. El recorregut el feien a peu i després amb moto, però el camí d’accés a Escarlà mai va estar asfaltat i era difícil i lent arribar.
A Sant Joan d’Escarlà es feia missa una vegada al mes i el capellà Mossèn Marcelino venia en cavalleria des de Sapeira. La festa major se celebrava el quart diumenge d’octubre i tenia una durada de dos dies. Es feia un ball a la Casa Subirada i en els últims anys, el músic Josep Coixet, del poble veí de Eroles, tocava música.
També acudia la joventut dels pobles veïns, Espills, Tercui, Llaurin i Orrit a participar de la festa. En cada casa es matava un xai per a celebrar la festa. El dia 6 de maig es feia un romiatge en la pròxima ermita de la Verge de la Mir.
No lluny del poble queda, també en solitud, una devoció que en un altre temps va ser molt viscuda, la Verge de la Mir, que actualment té celebració popular entre Escarlà i Areny. El dia 6 de maig es fa un romiatge en l’ermita de la Verge de la Mir. Cada any se celebra missa i a la sortida es dona un pa als assistents.
Unes estrofes dels gojos que se li canten diuen:
“Amb diversos noms anomenada, Mare santa del Senyor. Doneu-nos empara i favor, Verge de la Mir sagrada. A aquest poble de Escarlá. La vostra imatge assegura, Socors ràpid i ventura, En tota necessitat: Propícia la vostra bondat, Sàrria sempre experimentada. Aquest atractiu d’amor, I el cel de la vostra cara, Quina gràcia i favor declara! Al qual us crida amb fervor. Alba de pur candor, Celeste aurora daurada. En tota necessitat, Les tempestes i pedra, Que desuelan les campanyes, Meves, oliveres i vinyes, Amb tu imperi les bandeges. Amb diversos números anomenada, Mare santa del Senyor. Doneu-nos empara i favor, Verge de la Mir sagrada”.
Després de vagar per aquesta regió, i veient que el sol pastós de la tarda està caient, els assistents emprenen el retorn a les seves cases amb el cor ple de pau.
