El 23 de maig de 1983, Joaquim Pallarés Garuz va assumir el càrrec d’alcalde d’Areny de Noguera, prenent el relleu d’Enrique Ferrer Bernadó.
Joaquim Pallarés encapçalava la llista única en aquestes eleccions i, tot i no tenir oponents, va rebre el suport de 197 vots.
Aquestes eleccions van marcar un punt d’inflexió polític rellevant a la comarca de la Ribagorça, ja que van donar pas a l’arribada dels alcaldes socialistes que buscaven impulsar el desenvolupament i millorar la qualitat de vida dels municipis de la zona.
Aquesta nova etapa va representar un canvi significatiu en la direcció política i l’administració local de la Ribagorça, generant l’esperança que els alcaldes socialistes treballarien per al benestar i el progrés dels municipis.
Amb tan sols 25 anys i originari de Sobrecastell, “Faquin de Garreta“, va assumir el desafiament de modernitzar Areny i fer front als reptes que el municipi havia de superar. Amb una determinació i dedicació encomiables, Pallarés va impulsar diverses iniciatives per millorar la vida dels seus habitants i fomentar el desenvolupament local.
Com a jove alcalde, Pallarés va emprendre amb entusiasme la tasca de transformar Areny en un lloc més progressista. Va promoure projectes per millorar les infraestructures locals, i l’adequació de les vies de comunicació com l’accés a la N-230. A més, va establir aliances amb altres municipis i institucions per impulsar el turisme i fomentar l’economia local.
Una altra de les seves prioritats va ser potenciar els serveis i les oportunitats per als residents. Va promoure la creació de nous equipaments públics, com un centre cultural i esportiu, així com la millora dels serveis educatius i sanitaris. A més, va incentivar la participació ciutadana i va donar veu als diferents col·lectius perquè expressessin les seves inquietuds i propostes per al municipi.
LLUITES COLECTIVES REIVINDICATIVES.
LLUITES SIMBOLIQUES I REFORMES ESTRUCTURALS
Després d’assumir l’alcaldia, una de les primeres tasques a les quals es va enfrontar el nou equip municipal va ser l’eliminació de privilegis existents. Amb un fort compromís amb la transparència i la igualtat, l’equip de Joaquim Pallarés va treballar de valent per posar fi a qualsevol forma de tracte preferent o avantatge injustificat en l’àmbit municipal.
LES IGUALES
El pagament de la Iguala es justificava pel fet que el metge exercia la seva professió de manera ininterrompuda, les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. Aquesta dedicació contínua era necessària per poder respondre a les necessitats mèdiques de la comunitat en qualsevol moment.
Per complementar el sou que rebia de l’administració, es va establir un complement salarial que era aportat pels veïns del poble. Aquests veïns veien en aquest pagament una forma d’assegurar-se que sempre tindrien accés a l’atenció mèdica en cas d’emergència o necessitat, independentment de l’hora del dia.
Aquesta aportació econòmica per part dels veïns es considerava una assegurança per garantir la disponibilitat i l’atenció del metge en qualsevol moment. Era una manera de valorar i reconèixer la dedicació i el sacrifici que suposava per al metge treballar a temps complet i estar disponible per a la comunitat en qualsevol circumstància.
D’aquesta manera, el pagament de la Iguala no només era una compensació econòmica per complementar el sou, sinó que també representava un acord mutu entre el metge i els veïns del poble. Era una forma de garantir la tranquil·litat i la seguretat de la comunitat envers les seves necessitats mèdiques, sabent que podien comptar amb un servei mèdic disponible en qualsevol moment del dia.
Amb l’eslògan “No facis caritat al millor sou del poble”, l’equip municipal va liderar una campanya decidida per eliminar el sistema de “iguala”.
Aquesta campanya va trobar resistència per part de les forces vives del poble, que estaven acostumades a aquest pagament i consideraven que garantia l’accés a una atenció mèdica immediata i de qualitat.
Amb paciència i perseverança, es va aconseguir superar les resistències i els dubtes inicials.
Finalment es va aconseguir eliminar el sistema de “iguala”. Això va suposar un canvi significatiu en la forma en què es prestava l’atenció sanitària al poble, posant l’èmfasi en la justícia i l’equitat.
LA FESTA MAJOR
L’organització de la festes, en general i de la festa major del poble va experimentar un canvi significatiu amb l’objectiu de donar pas als joves i fomentar la participació de les noves generacions en aquesta celebració tan important. Fins aquell moment, la festa era monopolitzada per “Miguel Sierra”, un jubilat de l’empresa Enher que exercia com a músic i animador cultural, però els socialistes van impulsar un nou enfocament per donar un paper protagonista als joves en aquesta tradició local.
Durant anys, “Miguel Sierra” havia estat una figura emblemàtica de les festes del poble, amb gran dedicació i passió per mantenir vives les festes. No obstant això, l’objectiu de la renovació generacional va guiar els esforços per fomentar la participació i la creativitat dels joves en l’organització d’aquesta celebració tan esperada.
Amb la finalitat d’obrir espai per als joves, es va impulsar un procés de transició en què es va promoure una nova estructura organitzativa que permetés als joves assumir responsabilitats clau. A l’aixopluc de l’ajuntament, la comisió de festes es va encarregar d’organitzar els diferents actes culturals i lúdics.
Aquests canvis no es van produir sense aixecar debat i polèmica, ja que la figura de “Miguel Sierra” va era molt estimada i valorada per la seva dedicació al llarg dels anys. No obstant això, la necessitat de renovació i d’aportar noves idees va ser amplament reconeguda per la comunitat i, finalment, va guanyar suport.
Ara, els joves tenen l’oportunitat de portar el seu entusiasme, creativitat i visió fresca a l’organització de la festa major i altres actes.
EL LLEURE DE LA CANALLA
Dos anys abans de l’arribada de Pallares a l’alcaldia, va sorgir a Areny el grup de jotes “Alto Ribagorza”. Aquest ball, sense cap tradició a la Ribagorça, va amagar altres activitats culturals arrelades al poble, com el Ball del Rogle, i això es va aconseguir gràcies al control que els capellans tenien sobre les activitats d’oci de la joventut.
En aquell moment, els mossens van prendre la decisió d’importar una dansa forastera, van contractar una professora per ensenyar a ballar jotes. Entre assajos i sortides, les jotes van monopolitzar el lleure del jovent.
Amb el temps, el grup de jotes d’Areny es va guanyar un nom i un prestigi dins d’aquest món. Els membres del grup van participar en diferents esdeveniments i concursos, realitzant viatges per representar el poble i exhibint les seves habilitats de cant i ball.
“A la darreria del segle passat el jovent de l’Areny encara voltava al voltant d’un arbre que, segons la tradició, era l’origen del poble que s’havia format al seu voltant. Aquesta tradició era comuna a diverses poblacions dins del nucli de les quals s’aixecava un arbre prominent. Els arbres escollits solien ésser boscans: el pi, l’alzina, el lledó, el roure”. Joana Julia. Informació penjada a Youtube.com
CAMPANYA PER CONTINUAR FORMANT PART DE L’OTAN
L’any 1986 es va celebrar a Espanya un referèndum per decidir si el país havia de continuar formant part de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). Aquesta qüestió va generar un ampli debat i va implicar la participació activa de diferents sectors de la societat, incloent-hi els municipis.
El referèndum va acabar amb la victòria de la opció de mantenir-se en l’OTAN, amb un 52,01% dels vots a favor. Això va suposar la continuïtat d’Espanya com a membre d’aquesta organització internacional.
Tot i que el PSOE va realitzar un acte de campanya a favor de la permanència en l’OTAN, el vot negatiu va prevaler. Posteriorment Pallares va manifestar que ell havia votat en contra. Un regidor socialista del consistori va suggerir que el resultat podria haver estat influït per diverses persones joves que estudien a les universitats de Barcelona i Saragossa. Una altra possible causa és que hi havia molts residents empadronats a Areny que vivien en pobles deshabitats, la qual cosa podria haver afectat el resultat.
LA CARRETERA AMB EL CAMPAMENT I LA N-230
En aquesta primera etapa es va realitzar una obra d’infraestructura significativa per apropar el campament al nucli urbà del poble. La canalització del “barranquill” i la construcció de la carretera que conecta amb la N-230.
Amb la canalització del “barranquill” i la construcció de la carretera, es va aconseguir una millor integració entre el nucli urbà i la zona perifèrica on es trobava el campament. Aquestes obres van apropar físicament les dues àrees, facilitant la connexió i la comunicació entre elles. A més, aquestes millores van afavorir la mobilitat dels residents i van crear un entorn més cohesionat i connectat.
URBANISME
Es va donar una prioritat especial a la preservació i revitalització del casc antic del poble. Es van dur a terme diverses accions per a mantenir i conservar les cases antigues, realitzant tasques de rehabilitació per preservar el seu encant arquitectònic i cultural.
A més de les tasques de conservació del patrimoni arquitectònic, es va impulsar la transformació de l’antic Ajuntament en un museu. Aquest projecte tenia com a objectiu convertir l’edifici en un espai cultural i museístic, on es pogués exhibir i difondre el patrimoni històric i artístic del poble i de la comarca.
El centre d’interpretació de la Ribagorça “Casa del Gobernador”. Aquest espai tenia com a finalitat donar a conèixer la riquesa històrica i cultural de la comarca, proporcionant informació i exposicions sobre la seva història, tradicions i costums. Aquest centre d’interpretació va ser inaugurat durant la festa major de l’any 1990, oferint a residents i visitants un lloc per aprendre i explorar el passat i la identitat de la Ribagorça.
Amb aquestes iniciatives, es va buscar revitalitzar i posar en valor el casc antic del poble com un espai d’interès cultural i turístic. La preservació de les cases antigues, juntament amb la creació del museu i el centre d’interpretació, va contribuir a preservar i difondre la història i el patrimoni, així com a promoure el turisme cultural i l’aprenentatge en l’àmbit local.
EDUCACIO, CULTURA I ESPORT
El nou equip municipal va donar una gran importància a la millora de l’aspecte educatiu, cultural i esportiu del poble. Entre les seves prioritats es trobava la millora de l’escola. Aquest nou espai proporcionaria un entorn adequat i modern per a l’aprenentatge dels estudiants i milloraria les instal·lacions educatives disponibles al municipi.
D’altra banda, es va dur a terme la creació d’una biblioteca pública. Aquesta iniciativa tenia com a objectiu fomentar la cultura i l’accés al coneixement a través de l’oferta de llibres, recursos i activitats culturals per a tota la comunitat.
Pel que fa a l’àmbit esportiu, l’equip municipal va impulsar la construcció d’un pavelló poliesportiu.
A més a més, al 1984 es va posar en marxa a la comarca la “Tardao Cultural”, un conjunt d’activitats que es realitzaven arreu de la comarca. Aquesta iniciativa tenia com a objectiu promoure i difondre la cultura, mitjançant la realització d’esdeveniments, espectacles i activitats culturals diverses.
MILLORA ECONÒMICA I DIVERSIFICACIÓ DE L’ACTIVITAT.PLA DE PROMOCIÓ TURÍSTICA
EMISORA DE RADIO
EL CATALÀ COM A LLENGUA PRÒPIA
La llengua pròpia de la franja va rebre un fort impuls amb l’arribada dels socialistes a les alcaldies de tots els pobles de la Ribagorça.
Les converses prèvies a les eleccions i les contínues reunions per definir el futur de la comarca van portar a la redacció d’un comunicat conjunt demanant el reconeixement del català com a llengua pròpia.
Pocs dies abans de la Declaració de Mequinensa, els alcaldes dels pobles del nord es va trobar al bar de “Milieta” a les Bordes. Van signar el comunicat conjunt d’alcaldes, era el dissabte 21 de gener de 1984.
Al manifest es van afegir l’endemà El Pont de Montanyana, Tolba i Benavarri.
Dilluns 23 de gener Marcelino Iglesias, alcalde de Bonansa, el va fer arribar a les autoritats polítiques aragoneses.
Aquest document va accelerar un procés que s’estava gestant a la comarca del Baix Cinca, concretament a Mequinensa, i que va culminar en un fet importantíssim pel reconeixement de una llengua i la dignitat dels qui la parlen:
La Declaració de Mequinensa.
El dia 1 de febrer de 1984, disset alcaldes i regidors de pobles aragonesos de parla catalana (Areny de Noguera, Benavarri, Bonansa, Montanui, Pont de Montanyana, Tolba, Saidí, Fraga, Torrent de Cinca, Mequinensa, Faió, Nonasp, Fabara, Calaceit, Vallderoures, La Codonyera i Valljunquera) junt amb el Conseller de Cultura del Govern d’Aragó José R. Bada Panillo, es van reunir al castell de Mequinensa per una sessió de treball on es debatria la problemàtica de la llengua.
Durant tot el dia els participants van parlar cadascú en la seva pròpia llengua, fet que no va impedir que tots s’entenguessin a la perfecció. Això els va reafirmar en la seva convicció que tots parlaven una mateixa llengua i que aquesta era el català.
Tots els participants en aquesta reunió van estar d’acord en el fet que parlar català no era raó per posar en dubte el sentiment “aragonesista” dels seus parlants, ni la seva pertinença a Aragó.
Un altra de les qüestions que es van tractar en aquesta reunió, i que va tenir el recolzament de tots els participants, va ser el contundent rebuig a la denominació de “chapurreau” per referir-se a la llengua parlada en aquesta zona d’Aragó, per la seva connotació despectiva.
El text de la declaració es va redactar en català i castellà i va ser aprovat per unanimitat. L’original en català es guarda a l’arxiu municipal de Mequinensa i l’original en castellà al Departamento de Cultura de la Diputación General.
Donat que Aragó no tenia competències en educació, era necessari arribar a un acord amb el Ministeri. El dia 9 d’abril de 1984 es van reunir a Fraga representants de 34 ajuntaments de la Franja aragonesa catalanoparlant amb el director provincial del Ministerio de Educación y Ciencia de Terol, Pedro Roche (també s’havia convidat als de Saragossa i Osca, que no van assistir) per tal d’ informar-los de les gestions fetes per l’establiment de l’ensenyança del català a les escoles, insistint en el seu caràcter optatiu. Aquestes classes serien impartides per 5 professors originaris de la Franja (finalment van ser 6) i els centres es seleccionarien segons el nombre d’alumnes, procurant una distribució geogràfica equilibrada.
Finalment, el dia 1 de maig de 1984 es sol·licitava formalment al Ministerio de Eduación y Ciencia la ensenyança de la llengua catalana com assignatura optativa per al curs 1984/1985 en 12 centres de 10 localitats.
El resultat va ser del 35% d’alumnes matriculats a classes de català en aquestos 12 centres (aproximadament uns 800 alumnes).
A Mequinensa, les classes de català van començar amb cert retard el gener de 1985 i fora de l’horari lectiu a petició dels pares dels propis alumnes que havien optat per estudiar català (tot i que la Resolució ministerial dictaminava que les classes s’havien de fer en horari lectiu). Aquell curs, a Mequinensa, un 37% dels alumnes matriculats al C.P. Maria Quintana van començar les seves primeres classes de català.
Durant aquestos 30 anys que han passat des de la Declaració de Mequinensa, el número d’alumnes matriculats en català a Aragó ha experimentat un creixement espectacular, arribant als 2.610 alumnes ( entre primària i secundaria) matriculats a classes de català en el curs 2011/2012, el que suposa un 51% sobre el total d’alumnes.
L’any 1997, el Dictamen de la Comissió Especial sobre Política Lingüística, tenint en compte l’article 3.2 de la Constitución Española i l’article 7 de l’Estatuto de Autonomia de Aragón, va establir que “La lengua catalana y la lengua aragonesa son lenguas propias de Aragón” i que “La lengua catalana y la lengua aragonesa serán cooficiales junto a la lengua castellana en sus respectivos territorios y en los niveles que se determine”. Aquest dictamen, tot i no tenir caràcter oficial de llei, era tota una declaració de principis, i va tenir tal repercussió que gairebé de forma immediata, alguns ajuntaments de la Franja (Camporrells, el Torricó, el Campell, i Mequinensa) declaraven la cooficialitat del català amb el castellà en els seus municipis, encara que una ràpida intervenció del delegat del govern va obligar a revocar aquestes decisions.
CAMPING D’AULET
L’aposta de més envergadura va ser el projecte per fer un càmping, juntament amb Sopeira, al poble d’Aulet
LA MANCOMUNITAT DE L’ALTA RIBAGORÇA
Pallarés va prioritzar l’aposta per a mancomunar serveis importants com l’educació, la sanitat i la recollida d’escombraries al llarg de l’eix de la carretera N-230.
La mancomunitat d’aquests serveis tenia com a objectiu centralitzar recursos i esforços per tal de millorar la seva qualitat i cobertura per als ciutadans.
DIMISSIO DE PALLARES
El 21 de desembre de 1996, Miguel Gràcia va agafar el Relleu en l’alcaldia d’Areny.
