França, 1940.

Samuel Silverstein, transportista d’origen jueu, es troba atrapat dins de l’èxode de fugitius que els nazis empenyen cap al Midi. Aviat participarà en una organització clandestina per salvar infants jueus. El llibre relata l’odissea d’uns adolescents per fugir de la barbàrie nazi a través dels Pirineus.

El dimecres 15 de febrer #PepColl i @AureliBarrull presentaran la novel·la a @LaFatal

Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949)

És autor de l’excepcional recull de llegendes Muntanyes maleïdes (1993), però ha excel·lit sobretot com a novel·lista, amb títols com:

La mula vella (1989), L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999), El salvatge dels Pirineus (2005), Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007), Dos taüts negres i dos de blancs (2013, Premi de la Crítica, Premi Crexells, Premi El Setè Cel, Premi Amat-Piniella i Prix Pyrénéen 2016 a la traducció francesa), Al mateix riu d’Heràclit (2018) i L’any que va caure la roca (2021). Ara, amb La llarga migdiada de Déu torna a endinsar-se en el seu món literari i vital, els Pirineus.

Pep Coll, escriptor.

LA LLARGA MIGDIADA DE DÉU

L’endemà, dimecres 26 d’agost de 1942, fou un dia de mal record per a la bona gent de Sent Gironç, que van ser testimonis d’uns fets ignominiosos per a la història de França. El colporteur va llevar-se prou d’hora per agafar l’autobús de la línia de Foix i anar a fer un volt per pobles i masies de les muntanyes dels entorns de Rimont. A l’hora de sortida el cotxe no era a la parada, ni va acudir després, per bé que hi havia bastants passatgers esperant-lo. Ell va romandre-hi una bona estona i a l’últim, vist que la majoria optaven per anar-se’n, abandonà la parada decidit a baixar fins a l’estació del ferrocarril. No havia fet gaires passes quan es va sentir un gran rebombori de motors i crits alarmants, cosa que el feu girar cua cap al centre de la vila. Aviat va veure una corrua d’autobusos i de furgons de policia aturats poc més avall de l’església de Sent Valièr. Plantats a les voreres, els vianants observaven la caravana en silenci. Els crits sortien dels passatgers dels autocars, crits de desesperació que suplicaven ajuda en un francès amb accent estranger:

Auxili! Ens volen matar!

Salveu-nos!

Per l’amor de Déu, feu alguna cosa!

L’aldarull havia desgavellat la filera de dones que feien cua a la fleca. Per una d’elles s’assabentà que als autocars hi viatjaven famílies jueves confinades a Aulús.

–Deuen portar-los a un camp de treball –deia una de les poques que enraonava–. Doncs, que treballin com hem de fer tots els francesos. Es veu que als hotels d’Aulús hi viuen com a reis, amb tot pagat i sense tocar feina. Per a mi no són gens de plànyer.

Els furgons dels gendarmes s’intercalaven dins la caravana d’una dotzena d’autocars, entre els quals Samuel va identificar el que feia la ruta de Foix. Després va saber que el prefecte havia confiscat tots els autocars de servei a l’Arieja per transportar els confinats d’Aulús. A la seva esquena, una veu d’home remugava:

Quina vergonya! Això és inhumà! Va contra els principis de l’evangeli. Els cristians no ho podem permetre.

En girar-se, va sorprendre’s de trobar-se davant d’un sacerdot catòlic. Pel que Samuel tenia entès, eren precisament els capellans amb els seus bisbes els més entusiastes dels decrets antisemites del govern de Vichy. Tot a causa d’aquell romanço cristià que culpava els jueus d’haver fet crucificar el profeta Jesús. Va demanar al sacerdot si sabia per quin motiu s’havien aturat. El de la sotana va explicar:

–Fan el relleu dels gendarmes. Se n’aniran de seguida. –I repetí la seva indignació–: Els cristians no ho podem permetre.

Anava a fer-li costat amb una queixa semblant quan va parar atenció als crits d’una dona:

Senyor colporteur! Senyor colporteur! Ajudi’m!

“De colporteur a Sent Gironç no n’hi ha cap altre que tu”, li havia dit el senyor Sentenac. Potser ni en tot França en quedava cap. Els crits que el reclamaven venien de l’autobús de més amunt. Darrere el vidre de la finestreta va veure una cara coneguda, l’única que recordava de la seva visita a Aulús: era la viuda polonesa que a última hora no s’havia acabat de decidir a confiar-li el fill. La dona, en pic reparà que el colporteur l’havia vist i estava per ella, volia fer passar un nen pel vidre mig abaixat de la finestreta, mentre xisclava talment una dona que infanta per primera vegada:

–Ajudi’m, senyor! Salvi’m el Léon! Per l’amor de Déu, faci alguna cosa!

Tanmateix, quina cosa podia fer ell?, es preguntava l’últim colporteur de França. El nen era massa gros per passar pel forat, el gendarme del seu davant li impedia acostar-se a menys de dos metres de l’autocar i els cotxes que obrien el comboi ja es començaven a moure. Així i tot, va pensar: “Si em quedo aquí sense intentar fer re, lamentant la injustícia cruel contra els meus germans de raça, tota la vida me’n sentiré avergonyit”. El vell transportista de Lilla havia conduït molts anys el camió i, per tant, coneixia per experiència les panes i els punts més febles dels vehicles de motor. També havia après a provocar-los. Es descarregà la caixa de l’esquena, va agafar d’un dels calaixets unes estisores de cosir i buscà amb la mirada la sotana negra del sacerdot de les lamentacions. S’hi acostà i li digué:

–Els cristians no ho podem permetre. Hem de fer alguna cosa –i assenyalant-li amb el dit una de les rodes de l’autocar, mormolà–: Vingui cap allà. Segueixi’m.

El sacerdot va seguir-lo amb cara de no entendre quina en portava de cap. Quan van ser al costat del cotxe de la dona que xisclava com un partera, li assenyalà la roda del darrere, obrí la mà mostrant-li tres monedes de cinc cèntims, les úniques que portava a la butxaca, i amb un gest brusc del braç mirà de fer-li entendre com havia d’actuar. El sacerdot ho havia entès tan bé que rebutjà aquelles misèries. Es ficà la mà a la butxaca de l’hàbit, en va treure el puny ple de xavalla, tota la recaptació del raspall de l’església i amb un gest ràpid i contundent llençà les monedes cap als baixos de l’autocar. A l’acte tots dos es van ajupir cap a la roda del darrere fent veure que volien collir-les. L’autocar ja es posava en marxa i hauria continuat endavant si alguns dels que miraven no s’haguessin afegit a la recollida de monedes. Gràcies al suport d’aquests observadors silenciosos, que, sigui per interès personal sigui en un acte d’heroisme que posava en perill la seva integritat física, van abocar-se als baixos de la baluerna en moviment, Samuel va tenir temps de punxar un neumàtic i aturar de moment l’expedició. Tot seguit, aprofitant l’enrenou aixecat per la calamarsada de cèntims, va poder acostar-se a la finestreta de la viuda. A còpia de gestos i paraules soltes llançades com monedes contra el vidre, aconseguí fer-li entendre que el nen se n’anés cap al davant de l’autocar, que és posés al costat del xofer. Ell va fer el tomb per la part de fora, es plantà davant la finestreta del conductor i l’advertí:

–Té la roda punxada! La roda del darrere!

Tan aviat com l’home va obrir la porta, el nen se li esquitllà per un costat, saltà al carrer i s’abraçà a les cames de Samuel. Ell li va dir fluixet a l’orella:

–Corre Léon. Fuig de pressa. Jo et segueixo! –I l’empentà cap endavant.

El nen arrencà a córrer esmunyint-se entre la gent, perseguit pel gendarme que era a tocar de la porta i que cridava contínuament que l’aturessin. Quan algú ho intentava sense gaire entusiasme, el nen feia una essa i continuava endavant, en direcció als carrers cada cop més estrets del centre de la vila. De tant en tant girava el cap. Veia el policia del quepis als seus talons i més enrere, el colporteur sense la caixa a l’esquena, que no el perdia de vista i li feia senyals amb el braç tot mormolant “Corre, Léon, corre, que t’hi va la vida, en la cursa”. I el petit Léon, amb sabates de mudar, mitjonets blancs i uns pantalons curts de peto de color groc, driblava una senyora amb un cistell sota el braç i trencava per un carrer llarg i buit de gent. Davant d’ell tan sols hi veia caminar un guàrdia alt i robust: era un dels gendarmes que havien rellevat de l’expedició nocturna d’Aulús i que se’n tornava cap a casa. Malgrat els crits d’alarma del company d’uniforme, el guàrdia va arrambar-se simulant que li obria pas, però en el moment que el nen passava es girà de cop tot estirant la cama amb la pèrfida idea de fer-li la traveta. El pobre lleonet s’entrebancà en la bota i va caure ben llarg damunt les llambordes. Aleshores el gendarme va encorbar-se, l’engrapà pels turmells i l’aixecà penjat de cap per avall. El nen, tot i sagnar pels genolls i per la boca, bracejava i es retorcia com un conill acabat de degollar. Així mateix va lliurar-lo al company que s’acostava tot llançant-li una pluja de renecs i malediccions:

–Cagondeu! No us deixeu escapar el bestiar! Hem perdut tota la nit per caçar-los!

Samuel s’aturà horroritzat deu passes enrere. Mai hauria imaginat que una autoritat francesa amb uniforme pogués mostrar tanta crueltat i menyspreu envers una criatura. I es preguntà com Salomó al llibre dels Proverbis: “Qui és capaç de turmentar un nen i fer escarni del seu terror?”. I ell mateix es va respondre: “Això és la fi del món. Del món més o menys endreçat on vivíem abans de la tempesta”.