El trencalòs (Gypaetus barbatus), una de les aus més emblemàtiques i amenaçades d’Europa.
Depèn d’hàbitats de gran qualitat per reproduir-se amb èxit. Un nou estudi revela quins factors ambientals determinen els millors territoris de cria, oferint eines clau per a la seva conservació i per orientar futures reintroduccions.
El trencalòs és una espècie longeva i amenaçada la població pirinenca de la qual representa gairebé el 50% del total europeu.
Malgrat haver experimentat un augment progressiu en les últimes dècades, aquest ha anat acompanyat d’una disminució en el seu èxit reproductiu, possiblement a causa de processos dens-dependents, canvis en el seu sistema d’aparellament i/o canvis recents en la disponibilitat d’aliment vinculats a noves polítiques sanitàries.
La comprensió dels factors abiòtics i la seva interacció amb factors intrínsecs o extrínsecs és crucial per a millorar els programes de gestió i conservació del trencalòs, que en aquesta imatge es mostra alimentant-se amb una extremitat d’una ovella
Vivim un moment històric de canvi global accelerat per les activitats humanes, que estan provocant una pèrdua de biodiversitat sense precedents. Les espècies amenaçades, especialment les aus carronyaires obligades, en són víctimes directes: tot i els serveis ecosistèmics essencials que proporcionen, un 80% de les espècies d’aquest grup es troben en perill.
Hàbitats de qualitat per al trencalòs
Per conservar les poblacions de carronyaires, és fonamental garantir-los hàbitats de cria capaços de satisfer les seves necessitats ecològiques. Tanmateix, determinar les condicions ambientals que expliquen la distribució espacial d’una espècie tan especialitzada com el trencalòs és una tasca complexa.
Per fer-ho, s’utilitzen els models de distribució d’espècies, que relacionen estadísticament la presència d’una espècie amb variables ambientals com el clima, el relleu o la presència humana. Aquests models són especialment útils per predir l’expansió futura i per avaluar la idoneïtat dels hàbitats en programes de reintroducció.
Un estudi pioner al nord-est de la península Ibèrica
Un equip d’investigació del Institut de Recerca en Recursos Cinegètics (IREC – CSIC, UCLM, JCCM) i l’Institut Pirinenc d’Ecologia (IPE-CSIC) ha aplicat aquests models al trencalòs, analitzant 141 territoris reproductors durant 10 anys (2012–2021).
Els resultats han identificat cinc variables clau per a la favorabilitat ambiental:
- Inclinació del pendent
- Distància a carreteres sense asfaltar
- Densitat de població humana
- Temperatura mínima durant la incubació
- Càrrega ramadera ovina
Les pendents escarpades, típiques de zones muntanyoses, proporcionen llocs segurs per niar i espais per trencar els ossos. D’altra banda, el bestiar oví extensiu representa un 61% de la seva dieta, per la qual cosa la presència d’aquest recurs alimentari és essencial.
On trobem els millors hàbitats?
Només un 6,96% del territori estudiat (uns 11.800 km²) es considera altament favorable per a la cria del trencalòs. Curiosament, s’han detectat 2.400 km² de zones favorables encara no ocupades, cosa que obre la porta a possibles expansions naturals o reintroduccions controlades.
Favorabilitat i èxit reproductiu
Els investigadors van trobar una relació positiva entre la favorabilitat ambiental i el rendiment reproductiu general. No obstant això, entre els territoris amb èxit reproductiu, aquesta relació desapareix. Això indica que els individus que no crien ocupen zones de menor qualitat, reforçant la importància de conservar hàbitats d’alta qualitat.
Trio o parella?
Tot i que més del 35% dels trencalossos viuen en trios reproductors (dos mascles i una femella), no s’ha detectat cap avantatge reproductiu respecte a les parelles monògames. Això suggereix que, encara que aquestes formacions puguin seleccionar les millors zones, no milloren el seu èxit de cria.
La ramaderia extensiva, clau per a la conservació
L’estudi posa de manifest que la regressió de la ramaderia extensiva podria tenir conseqüències molt negatives per a espècies com el trencalòs. Per això, és vital promoure pràctiques agrícoles i ramaderes compatibles amb la biodiversitat.
A més, aquest tipus de models de favorabilitat pot ajudar a identificar zones d’exclusió per a activitats humanes com els parcs eòlics, evitant així impactes sobre espècies sensibles.
Conclusions
- El trencalòs necessita hàbitats escarpats i rics en recursos alimentaris com el bestiar oví.
- La ramaderia extensiva és essencial per a la seva supervivència.
- Els models de distribució són una eina valuosa per planificar la conservació i les reintroduccions.
- Conèixer on pot criar millor el trencalòs ens ajuda a protegir una de les aus més icòniques dels Pirineus.
