PERE, QUE LA TERRA ET SIGUI LLEU.
(Barcelona 2-10-1953 Torogó 2-12 2021)
Les comunitats són, sobretot, la suma dels membres que les integren. Cada persona aporta la seua personalitat, el seu matis, la seua veu particular i única.
En comunitats reduïdes com la nostra, cada pèrdua es una mutilació irreparable que ens fa més pobres.
La mort d’una persona, de vegades significa la mort d’un poble.
El Pere ens ha deixat. Queda el seu record. Queden les seues obres.
El recordem perfectament quan va arribar a Torogó -fa una quarantena d’anys- amb un cavall i un carro, disposat a fer de pagès, a conrear les terres de Ca la Sarga…
El recordem quan va fer una plantació de noguers a Enllosa, prop de Cal Miquelet… sempre feines relacionades amb la terra, la terra que s’estimava i que respectava.
El recordem conreant l’hort del costat de casa, fent autèntiques filigranes per poder regar amb l’escassa aigua de què disposava.
El recordem quan va treballar de jardiner a la Vall de Boi, cuidant els jardins dels altres amb la mateixa dedicació amb què cuidava el seu hort de Torogó.
El recordem perquè era una persona amable, que sempre tenia una paraula amistosa per a tothom, que sempre tenia la porta de casa oberta per qui passés per Torogó.
Els darrers anys es va convertir en el primer agutzil de la Terreta.
Aquesta feina li va permetre relacionar-se amb els veïns de tota la comarca i aquesta relació va ser profunda si tenim en compte Ies mostres de condol que s’han expressat amin de la seva mort.
Perquè tenia molt bon caràcter, perquè era una bona persona.
Però també perquè es prenia seriosament la feina, fos quina fos: donava menjar als voltors igual com esporgava un arbre, reparava una fuita d’aigua o apartava Ies pedres del canti.
Aquesta feina no és pas una feina fàcil. Demana una versatilitat que poques persones tenen. El Pere tenia la capacitat de tocar totes les tecles i, en algunes, aquelles que estaven relacionades amb la natura -el manteniment dels jardins i els arbres- era un autèntic artista.
l recordarem amb emoció, conscients com som que ningú no mor del tot mentre és recordat.
Aquest escrit vol ser el nostre humil homenatge.
La Tierra te sabrá cuidar como tú la supiste cuidar a ella.
Eras la hospitalidad hecha persona, buscaste la Libertad creando un vergel donde habitaban las piedras, miles de flores mezcladas con hortalizas y parras en un maravilloso orden caótico que alimentaba el espíritu de tus much@s y constantes invitados.
Fuiste pionero saliendo de tu Barceloneta natal para habitar un valle entre montañas de pueblos abandonados hacía tiempo; tú y un pequeño grupo de locos libertarios y soñadores de la utopía de la vida digna.
Supiste vivir como quisiste, compartiendo, festejando y transgridiendo los límites impuestos. Pozo de sabiduría del mundo vegetal y sus arcanos secretos.
Siempre te estaré eternamente agradecido de haberme acogido a mí y a los míos tantas y tantas veces en el paraíso de tu casa.
Con el corazón encogido por tu súbita y temprana marcha, no puedo más que guardar tu recuerdo como un tesoro que la vida puso en mi camino.
PERE de Torogó, QUE LA TIERRA TE SEA LEVE.
AMIC DELS RAPINYAIRES.
La vida el va portar a compartir amistat amb els ocellots amb pitjor premsa del món. Voltors, trencalossos, aufranys i altres ocells l’esperaven des del cel el dia que tocava menjar.
En les primeres visites es mostraven molt desconfiats i no baixaven fins que marxava. A poc a poc es van anar creant vincles de confiança. L’entrada del cotxe a l’espai es convertia en pelegrinatge de les aus darrere del Pere.
Aquestes imatges van ser captades per la càmera de l’Eduardo Pi Peret, fotògraf, veí de la Terreta i amic d’en Pere. L’Eduard el va acompanyar i va capturar la història de complicitat entre el que porta el menjar i els que tenen molta gana.
Aquest és el seu homenatge gràfic al Pere.
