Les masies han estat, durant segles, el símbol d’un país viu i arrelat al territori.
Avui, però, moltes d’elles són ruïnes o resten abandonades enmig de paisatges que, un dia, van ser camps de conreu o pastures. Davant d’aquesta realitat, una pregunta plana sobre el futur del país: les masies són una solució o un problema per al món rural català?
Reflexió sobre el repoblament rural i el futur del món rural català
1. Les polítiques del repoblament: bones intencions, pocs resultats
Iniciatives com “Repoblem” o “Masos Vius” indiquen que les administracions reconeixen la necessitat de reequilibrar el territori. L’objectiu és facilitar que famílies i projectes econòmics arrelin a zones despoblades per revitalitzar-les socialment i econòmicament.
Però la realitat és tossuda. El manteniment del món rural es veu sovint com una despesa difícil de justificar: carreteres, transport escolar, connexió digital o serveis bàsics suposen inversions elevades per a pocs habitants. El resultat? El missatge implícit que és més rendible concentrar recursos a la metròpoli i deixar que el territori s’apagui.
2. Una finestra d’esperança: la Jornada “Masos Vius”
El proper 14 de novembre, la Universitat de Girona acollirà la 1a Jornada d’Intercanvi “Masos Vius”, impulsada per la Fundació Mas i Terra i el Campus de Patrimoni Cultural i Natural de la UdG. L’objectiu: repensar el futur del patrimoni rural català i obrir nous camins per al repoblament sostenible.
El Programa Masiaire, que ja ha rebut més de 2.900 sol·licituds per habitar masies, ha aconseguit recuperar més d’una vintena d’edificis. Una mostra que el llegat rural pot ser una eina clau per afrontar els reptes ambientals, socials i demogràfics del segle XXI.
L’arquitecta Marta Lloret, directora de la Fundació Mas i Terra i coneguda com “la caçadora de masies”, ha documentat nombrosos casos d’abandonament al documental Masies, un llegat que s’ensorra (3Cat, 30 Minuts), alertant de la manca de polítiques efectives.
Un exemple emblemàtic és el Mas de Barreda, al poble de Sapeira, a la Terreta. Protegit com a Bé Cultural d’Interès Local, és símbol d’un patrimoni que, sense gestió ni suport, corre el risc de desaparèixer.
3. La Terreta: un exemple de desconnexió
Tot i els discursos sobre la necessitat de repoblar, la realitat administrativa sovint va en sentit contrari. A la Terreta, les masies queden al marge dels programes municipals i no tenen dret a aigua pública, millores de camins ni transport escolar.
Les masies més baixes de Sapeira han demanat, tres vegades —el 2011, 2022 i 2024—, un estudi per millorar els accessos i garantir un subministrament d’aigua digne. Les respostes, però, han estat pràcticament calcades: «no són nuclis de població», «no existeix cap pla de millora» o «cada habitatge haurà de ser autònom».
Tot plegat deixa clar que, per a l’administració local, les millors masies són les que s’abandonen. Com la Contxa, que recordava: «amb el mocador de farcell al braç, a banda i banda el pare i la Maria, vaig deixar família, casa, poble i muntanya».
Quan una masia queda buida, comença el rellotge que, a poc a poc, la convertirà en tartera.
4. Un llegat en perill
Cada any hi ha menys masies habitades, i moltes de les que queden estan en risc de desaparició. La crisi del sector primari, la pèrdua de la figura de l’hereu, l’especulació immobiliària i la desconnexió institucional amenacen un llegat clau per entendre la història i la identitat de Catalunya.
Des de projectes com Masos Vius, s’insisteix que sense una implicació real de les administracions locals i nacionals, el repoblament i la conservació del patrimoni rural seran impossibles.
Cal una visió de país que valori les masies no com a vestigis, sinó com a espais vius, capaços de generar futur i cohesió territorial.
