El seu projecte per recuperar l’aplec de l’Erola del Montnegre ha estat premiat doblement.
Vam rebre, a principis del 2013, el premi Lluís Carulla i, el mes de desembre, el Jaume Ciurana. Estem molt contents perquè és un reconeixement a la feina, malgrat que el vam dur a terme perquè en teníem moltes ganes, no pas perquè ens posessin medalles. Ara, també és cert que els dos premis ens han fet molta il·lusió. El 2013 ha estat un any important per al cau, coincidint amb els 50 anys d’història. Una mena de tancament d’etapa.
Parli’m de com es recupera un aplec.
L’aplec de l’Erola, a Hortsavinyà, havia quedat a la mínima expressió. El 2010 dos membres del cau plantegen a la resta de l’agrupament la possibilitat de liderar el projecte per revifar la trobada. Posem fil a l’agulla i la gran sorpresa és trobar-nos que la gent que havia mantingut l’aplec ens obre les portes i ens facilita a mans plenes la seva col·laboració.
Un gest de generositat.
De gran generositat, perquè van confiar en nosaltres sense recels de cap mena. És cert que, veient la responsabilitat que ens queia a sobre, vam tenir moments de dubte, però vam consultar a tothom i tothom ens va animar a tirar endavant. La resposta va ser impressionant i el 2012 vam tenir el cop d’efecte de la visita del bisbe de Girona. Ara, però, hem de mantenir l’aplec i l’objectiu és anar incorporant novetats cada any per regenerar-lo.
Com encaixa el moviment escolta en un moment com l’actual?
En l’àmbit de Catalunya, sobretot, treballem molt el creixement i la transformació personal, al contrari del que pot passar en altres moviments d’arreu del món que donen més valor a les accions.
No els agrada que els diguin boy scouts?
No, perquè no ho som. Compartim certs valors, però l’escoltisme d’aquí, l’escoltisme autèntic i ben fet, ha de ser eina i canal de transformació social. La persona que passa per l’escoltisme, si només es queda amb el lleure, és que no l’ha entès, que no n’ha tret profit. O que no se li ha sabut explicar.
Una manera de viure?
Representa un compromís enorme. Tot i això, nosaltres al cau de Pineda ho vivim d’una forma molt natural, molt normalitzada. L’escoltisme té la gran virtut d’educar a través de l’acció. Genera una ànsia insaciable per aprendre, per no restar impassible davant la injustícia, per ser més i millor persona. A vegades aquest compromís social ens fa ser incòmodes davant els governs.
En un món cada vegada més individualista, aquest treball en equip sembla complicat.
Ho és i no ho és. Treballes amb intensitat
els valors, la feina en
equip, i intentes inculcar que cadascú
de nosaltres és important i
que pot aportar molt al grup. Hi ha
un munt de professionals que cobren
molta pasta per explicar les
tècniques de coaching que jo he escoltat
la tarda abans al consell de
caps de la reunió del cau!
Tothom té un lloc al cau?
Tothom, encara que no tingui gaires
aptituds a l’hora de participar
en jocs o d’organitzar una excursió,
per posar només dos exemples.
No discriminem. Ens hem
sabut adaptar als temps, però la
nostra feina pedagògica, el nostre
llibre d’estil, avui en dia és encara
perfectament aplicable.
S’albiren canvis en el món de
l’escoltisme català.
Hi ha un profund i complex debat
sobre la necessitat o no d’unificar
les tres branques del moviment
amb totes les particularitats que
han anat desenvolupant. L’entitat
més gran, a la qual pertanyem
nosaltres, és la de Minyons Escoltes
i Guies de Catalunya, que des
dels inicis ha estat vinculada a
l’Església, amb la qual sempre
hem tingut una relació de respecte
mutu. El 2014 serà un any clau
per saber cap on anem.
