Guillermina Subirà Jordana és una gran aportadora d’històries de la Terreta. Ha publicat al diari de Castellà del Vallès una entrevista amb aroma poètic.

Reproduïm sencera la conversa

A en Josep i a la Raquel de Sapeira els vaig conèixer fa ja temps: Ella senzilla i discreta; ell inquiet i xerrador empedreït. Ambdós hospitalaris 100%. La primera cosa de que va parlar en Josep va ser de la seva passió per escriure poesies. Vaig pensar que ara seria una bona ocasió per coneixen algunes, així que li vaig proposar una entrevista que va acceptar gustós.

– Josep, estic aquí per a parlar de poesia, però m’agradaria em fessis 5 cèntims de la teva vida.

– No sé que dir-te, perquè no he tingut una vida tan interessant com les que explica la gent. El meu pare era descendent de la Masia de Casa Bepo i es casà amb la mestra del poble. Vivien a l’estudi. La mare, filla de Valls, tenia una mentalitat molt oberta, sempre es preocupava per conèixer coses i per viatjar. El pare, al contrari, arrelat a la terra no més feia que comprar finques per no haver de sortir de Sapeira.

– Bueno, això ja sol passar en un matrimoni…

– Vaig ser fill únic. Recordo que tots dos em mimaven molt i que ja de ben xic m’agradaven els animals. Sent un mocós de dos pams, coneixia les besties de cada casa per la cara que feien, cosa que deixava la mare bocabadada. Com que això era un poble de pagesos ben diferent del d’ara, vivíem la típica vida de pagès. M’encantava anar a l’era a veure com parien les ruques. Si els pollins trigaven a sortir, posava un sac de palla a terra i allí esperava el temps que fos necessari; de vegades tota la nit, però despertava encantat quan el pare em cridava perquè començava a sortir el cap. A més de cinc ruques de cria, també teníem gallines, conills, i les de fer la feina de pagès. Pel temps de segar, persones i animals ens traslladàvem en pes a la Masia que tenien entre la de Bepo i Batllivell. Allò era una autèntica festa per a mi. El pare em deixava el morraller del matxo per a fer la batuda, i tant m’hi atansava que un dia un em va donar una cosa i tot.

– Ostres, noi! Quins temps aquells que tot s’havia de fer manual! –li apunto.

– Si. Recordo un gibrell que s’omplia amb l’agua d’una font que anaven a buscar amb arganells, perquè clar, no teníem ni llum ni aigua, allí. Al cap d’una estona de donar-hi el sol s’escalfava i jo m’hi banyava una bona estona.

– Jajajajajajaaaa. Ric pensant que jo ho feia igual al terrat d’Antist.

– El pare a més tenia 30 ruscs al bosc, i baixava la mel amb les ruques. No cal dir que jo l’acompanyava. En aquells temps, la porta de l’arna era una llosa o urpell que s’adaptava amb un martell i es cimentava amb fem. Quan es volia traure la mel, amb un ganivet es raspava el fem, treies l’urpell i apareixia la bresca. El pare me’n tallava un tros i me l’anava a menjar sota un arbre per a que no em piquessin les abelles. Amb la mare recordo que viatjàvem bastant. Havia anat moltes vegades a Lleida on hi teníem amics que pujaven a estiuejar a casa i en compensació natres anavom a la seua. També a Barcelona, on la mare hi tenia un germà.

– No era habitual que als anys 40 els nens viatgessin tant.

– Ja, ja, però jo ho feia. La mare havia programat per a mi estudiar una carrera i, a través d’un capellà cosí del pare, em van donar una plaça gratuïta a un col·legi de Lleida. Però la mare, de salut delicada i feble va morir quan jo tenia 13 anys. Lo primer que va fer el capellà va ser esborrar-me del col·legi, i prou que el pare li va pregar però no hi va haver res a fer! Em vaig haver de quedar al poble a fer de pagès. També vam mudar-nos de casa i vaig haver d’espavilar-me per a cuinar cada dia!

– Deu meu, com les coses canvien de la nit al dia sense que un hi pugui fer res! –li comento.

– Als 16 anys em vaig comprar una gosseta tofonera, i després d’un entrenament pels voltants, em vaig comprar una moto i me’n vaig anar fins a Morella. Allí se’n trobaven moltes de trufes i es guanyava molts diners venent-les al mercat negre. Però la vida era dura i competitiva, sempre amb risc de que et seguissin i a l’endemà et prenguessin el genero si matinaven més que tu. Als 21 anys me’n vaig anar a Barcelona a fer turisme, i per a sorpresa meva em van sortir tres feines a l’hora. Vaig escollir la millor. Allí conegué a la dona i nasqué el fill.

– I la mel, com és que et dediques a la mel amb tanta professionalitat?

– Tota la vida que ho he fet! Mai vaig perdre contacte amb el poble, on hi conservava les arnes i venia la mel als companys de feina.

Ara tenen hort, gallines, arnes i d’altres obligacions que, com al seu pare, el lliguen estret a la terra. Després de 8 hores d’animada conversa amb dinar inclòs, s’ha fet de nit i m’acomiado. Baixant per la carretera, m’adono que ¡no hem parlat de la seva afició per escriure poesies! Aturo el cotxe i el telefono.

– Escolta, Josep, que no hem parlat de les poesies!

– Sí, ja ho he pensat jo ara també, contesta. La pròxima vegada si et sembla.

Fantàstic! De moment us deixo aquesta mostra

Debería estar prohibido

Debería estar prohibido llevar flores a alguien que está en el cementerio

Si en vida esta persona nunca se las llevó.

Debería estar prohibido hablar bien de una madre y ponerla en un pedestal

Si en vida no se preocupó de hacerla feliz, ni la valoró

………

¿Por qué el día que alguien muere, todo el mundo le alaba?,

¡Cuánta hipocresía y cuánto cinismo!

Guillermina Subirà Jordana – Senterada, gener 2018