Espurnegall de notícies desembre 2009

Les Corts d’Aragó han aprovat la Llei de llengües, en data 17 de desembre de 2009. Este dia quedarà gravat en la història del català a la Franja, juntament en les modalitats lingüístiques del primer Estatut d’Aragó (1982), la Declaració de Mequinensa (1984), la implantació de l’opció del català a l’escola de la Conselleria de José Bada o la Llei de Patrimoni Cultural de 1997 reconeixia que allò es deien català i aragonès.

L’origen dels debats sobre la Llei de llengües es remunten a l’any 1996, on la reforma estatutària incorpora un mandat a les Corts d’Aragó per a aprovar una Llei de llengües. El 20 de juny de 1996 el ple de les Corts d’Aragó acorda la constitució d’una Comissió especial i el 7 d’abril de 1997 s’aprova el dictamen de la Comissió, amb el vot favorable de tots els partits. Només lo PP fa un vot particular, on defensen la denominació de català d’Aragó i s’oposen al reconeixement de les parles altaragoneses com una llengua constituïda. El contrari que hem vist 12 anys més tard, on posen en dubte la natura del català. I també el PAR fa el paper totalment oposat a l’obra teatral que ha interpretat estos darrers mesos: en aquell moment manté la coalició de govern amb lo PP, i es distància de les tesis dels populars per a signar de cap a peus lo dictamen de la Comissió. Així, el dictamen insta el Govern (PP-PAR) a aprovar una Llei que reconega el català i l’aragonès. Lanzuela (PP) atura el procés fins la seua eixida del Govern.

Iglesias el substitueix a partir de 1999, ja amb lo suport del PAR. Promet la Llei de llengües en la seua investidura. I culmina el procés l’any 2001, presentant un avantprojecte de Llei de llengües. Però de seguida es comença a veure el canvi de posició del PAR en matèria de política lingüística. Malgrat això, el 13 de març de 2001 es presenta l’Avantprojecte a les Corts. Aquest declara oficials el català i l’aragonès als territoris on són pròpies, però els ajuntaments poden declarar d’ús predominant i la denominació d’una llengua o modalitat lingüística vernacular pròpia del municipi. Finalment, l’Avantprojecte queda en via morta i s’atura.

L’any 2003 Iglesias repeteix mandat amb lo PAR, i també repeteix la promesa de Llei de llengües. L’abril de 2005 Marcelino anuncia que hi haurà Llei. L’octubre, es fa pública una proposta d’avantprojecte. .Però durant el mes de desembre de 2005 Iglesias atura el debat sobre la Llei adduint que cal “no fer-lo coincidir amb l’apassionat debat que existeix ara sobre la reforma de l’Estatut de Catalunya”. Durant l’any 2006 no es reconeix ni el català ni l’aragonès al nou Estatut d’Aragó.

En plena campanya electoral de 2007, lo PSOE torna a prometre la llei de llengües, i Biel manifesta que no hi troba inconvenient. Iglesias anuncia que serà de les primeres lleis en eixir. Però no és fins el 2 de juliol de 2009 que el PSOE registra una proposta de Llei per al seu debat a les Corts d’Aragó. El PAR es desmarca del seu soci de govern manifestant que no pot permetre el reconeixement del català, proposant la denominació d’aragonès oriental que ha nascut en les calderes secessionistes. Finalment, la llei és aprovada amb els vots de PSOE i CHA el 17 de desembre de 2009. Un país lent per al reconeixement de les minories lingüístiques (12 anys) i ràpid amb la legislació per a centres d’oci d’alta capacitat.

En línies generals lo text no aporta cap millora substancial a la situació del català. Lo text reconeix allò bàsic per a la pervivència de la llengua que ja era així de facto: la denominació de la llengua i l’ensenyament. Lo català ja era l’únic nom amb que apareixia en la legislació lingüística, i l’ensenyament en català continua sent inexistent. Però el resultat de la llei serà una qüestió a tractar extensament a partir d’esta nova etapa. És lo moment d’organitzar les jornades necessàries.

Natxo Sorolla