Quan a la Franja de Ponent s’està abandonant el català (només cal seguir les xarxes socials de Sopeira, o els cartells de les festes) cal llegir l’article de Glòria Francino.
Enraonam la mateixa llengua
Glòria Francino Pinasa
Des de quan soc conscient que enraonam en llengua catalana? Des de molt xica.
Les mestres que tinívam a Sopeira parlaven en castellà, excepte dos de les que vai tinre: una la Sra. Concepció de Llesp, a qui l’altre dia vai podre abraçar, va ser la primera mestra amb qui vai començar a anar a estudi; tamé la Sra. Maria de Barruera va ser mestra del poble, però totes les classes les donaven en castellà. Després ja van ser totes mestres de la província d’Osca, entre les quals recordem alguns noms com la Sra. Társila, i en especial, la Sra. Carmen Pueyo de Jaca, que mos va ensenyar molt i bastants ans, la Sra. Dolores que ja estava a punt de jubilar-se, i la jove, llavors, Sra. M. Ángeles Sin, que mos va preparar a tres alumnes, una hora després que acabessen les classes de l’escola unitària, per a primer de batxillerat i examinar-mos lliures a l’Institut masculí de Lleida.
L’ensenyament sempre en castellà, també a l’Institut femení de Lleida —després Gili i Gaia i Joan Oró—, igual que a Filologia Hispànica a la UB, on més tard, m’embranco a estudiar Filologia Catalana. Només havia fet un curset de català per a mestres on començo a familiaritzar-me amb els apòstrofs, que ja coneixia del francès, i amb els accents oberts i tancats, on detectava que al nostre dialecte ribagorçà no utilizàvam la vocal neutra, ni tampoc, de vegades, coincidívan els accents oberts i tancats amb la nostra pronúncia.
Per sort, sempre m’ha agradat llegir i escriure, per la qual cosa vai triar lletres i demostrava una sensibilitat lingüística —ho dic modestament—, que sempre em va dur a defensar el nostre enraonar del qual no m’avergonyia ni m’avergoneixo. Em donava peu a dir d’on era i explicar-me. Això em va passar també a la UB, on el Dr. Veny quan ens va preguntar què volia dir el cognom ‘Chesé’ i, jo vai alçar la mà, tímidament, per a dir ‘guixaire’. I com ho ha sabut això? perquè al meu poble al guix li diem ges [txés]. També el professor Lluís Izaguirre, a les classes de fonètica, ens preguntava per les distintes formes de parlar, segons el nostre origen geogràfic.
Recordo algunes anècdotes que manifestaven que enraonàvam diferent del castellà, i que mos entenèvam amb els catalans dels pobles ribagorçans, i amb els parents que tenívam a Lleida i Barcelona. Quan el meu germà xic apreneva les vocals amb la cartilla Palau, a l’arribar a la u, diva raïm, i no li podévam donar entenent que caleva llegir uva. Als anys setanta va ser l’època de la reunificació d’escoles i van sorgir Las Escuelas-Hogar, i Sopeira es va quedar sense estudi; els meus tres germans: Carlos, Roser i Juan van anar a la de Benavarri, on passàvan més de quinze dies en tornar a casa, degut al mal estat de les carreteres, i guarden un gran record de la seua estada allí per la complicitat que es va crear amb els joves mestres que estàvan al càrrec de la Escuela-Hogar i dels companys d’altres pobles, amb qui compartien vida, però tenívan una mestra de llengua que no admitiva que el que natres enraonàvam fos català, que allò era un xapurriat, i jo que ja estudiava fora, teniva ben cllar que tamé era català i així els ho explicava. Un home de Sopeira, amb una memòria prodigiosa, em diva que enraonàvam un dialecte, que no era una llengua, i jo intentava convéncer-lo que era una variant dialectal, però també tiniva el caràcter de llengua catalana. Un dia un xicot del poble, que treballava a la província de Barcelona, em diu:
—Vos dir que no se mo’n riuen del que enraonam? I jo li contesto:
—No! Ham d’enraonar com sabem, no é cap mal.
Potser a l’estudiar el batxillerat a Lleida i les carreres a Barcelona, no vai notar cap rebuig cap a la meua manera d’enraonar. Tampoc tiniva necessitat de canviar de codi lingüístic, tot i que en castellà no em notaven l’origen geogràfic. A Lleida em preguntaven si era de muntanya, ja que notaven una pronunciació diferent; i a Barcelona, quantes vegades m’han dit si era de Tortosa, València o Fraga? Tot perquè tenim uns trets lingüístics similars. He d’afegir que amb el temps vai aprenre a utilitzar els verbs normatius, a substituir certes paraules que eren més corrents al català estàndard com aquí per ací, sortir per eixir, o no fer les palatalitzacions pròpies del ribagorçà: pllat per plat, bllat per blat, cllau per clau, i molts altres exemples que ara no posaré ací. Això sí, quan soc a la Ribagorça, a Sopeira, amb la família, els amics sempre enraono amb totes les característiques de la nostra variant ribagorçana, perquè aquest llegat tan ric no es pèrdegue.
Recordo que en una ocasió vai haver de defensar la terminació en -as a la paraula gràcias, pròpia del ribagorçà que natres enraonam, per no dir ‘gràcies’. Les isoglosses dialectals, aquestes línies imaginàries, que marquen diferències de pronunciació o de paraules en pobles que son al costat els uns dels altres, demostren que uns l’astre sol, per posar un exemple, el pronunciam en o tancada, i uns altres parlants en o oberta, com en l’adjectiu sol, ‘sense companyia’. I així enumeraríam tot un seguit d’exemples, que tot i la varietat, ens agermanan en una sola llengua, per això mos entenem amb els de les Illes, de València, de Perpinyà, de Barcelona, de Girona, de Lleida o de Tarragona…
Ja per acabar, recordo que seria l’any 1973, quan un dia el Sr. Carratalà, gran professor, que mos donava Gramàtica històrica a la Universitat de Barcelona, per a la meua sorpresa, no sé com sabeva el meu nom, després d’haver-li lliurat una fitxa a començament de curs, em diu:
—Srta. Francino, mire que he encontrado de su pueblo.
Era una referència al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, en el qual Víctor Oliva va anotar lèxic característic de Sopeira a començaments del segle XX —que va servir per a fer un treball comparatiu al 1986—, a part d’altres aportacions a l’estudi del ribagorçà. Circumstàncies de la vida, al Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 1986, a la Ribagorça, els pobles tant de Catalunya com els catalanoparlants d’Aragó féssem una sèrie d’actes en favor de la nostra llengua catalana, ja els alcaldes del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça havien signat la Declaració de Mequinensa, i era el principi de començar a ensenyar la llengua catalana a terres aragoneses.
Continuem enraonant el ribagorçà, varietat nord-occidental de la llengua catalana, tot i que sabem que la llengua é una cosa viva i evoluciona constantment.
