La comarca natural de la Terreta, a cavall del Pallars Jussà i la Ribagorça, reivindica que té textos encara més antics que les Homilies d’Organyà (Alt Urgell). El que més, un jurament feudal de fidelitat. Una història coneguda entre els experts, però no tant entre els amateurs en llengua, ja que a l’escola se segueix explicant que els vestigis més antics de la nostra llengua en format escrit són les Homilies. N’hem parlat a l’Estira la Llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, amb el cap de l’oficina d’Onomàstica de l’IEC, Joan Anton Rabella.
Les Homilies d’Organyà són del final del segle XII o principi del XIII. Però hi ha uns vuit o nou textos coneguts escrits en català que són més antics. El més vell que és coneix és un jurament de Radulf Oriol a Ramon IV del Pallars Jussà, escrit entre el 1028 i el 1047 en un lloc indeterminat entre Orrit (Pallars Jussà) i Areny de Noguera (Ribagorça), dos pobles separats per uns dos quilòmetres. Sobre tots dos textos parla una exposició itinerant que ha organitzat l’Institut d’Estudis Catalans i que fins no fa gaires dies es podia visitar a Tremp (Pallars Jussà). A l’Estira la llengua!, de Ràdio Nacional d’Andorra, n’hem parlat amb el cap de l’oficina d’Onomàstica de la institució, Joan Anton Rabella. Afirma que la mostra Els orígens del català: jo fideles vos seré és “una explicació d’una manera molt divulgativa i breu de quins són aquests textos i de com va néixer la llengua catalana, el moment i el perquè”. Es tracta d’una “documentació antiga, força rica”.
Però la pregunta és: per què, si està més que confirmat que aquests són els documents més antics en la nostra llengua, la majoria de la societat segueix creient que ho són les Homilies d’Organyà? Rabella assegura que aquests documents “fa molts anys que els coneixem” i que “el que passa és que no han tingut la difusió necessària”. I és més, assegura que n’hi ha força més, de la mateixa època, “documents del món feudal, similars, breus” i afegeix que “se n’han conservat molts però també se n’han perdut molts”. Explica el cas del Liber judicorum, conservat dins les tapes d’un llibre: “Feien servir pergamins per folrar altres documents”.
La major popularitat de les Homilies d’Organyà Rabella l’atribueix a “una qüestió de sort de com s’han difós les coses”. També explica que és un text important perquè és una traducció al català d’unes homilies occitanes i, per tant, “és una de les primeres traduccions entre llengües romàniques”. Sigui com sigui, per més èmfasi del cas, el cap de l’oficina d’Onomàstica relata que la mateixa persona que va localitzar les homilies, Joaquim Miret Sans entre el 1904 i el 1908, va trobar “documents tan importants o més però en canvi, aquells no van tenir tanta difusió”.
Com és el document?
Joan Anton Rabella explica que el document en català més antic que es coneix “físicament és un pergamí petit” que és un jurament d’una persona, que parla sobre relacions feudals i fidelitats sobre castells; “aquella societat estava molt reglamentada des del punt de vista legal i es basava molt en documentació”.
I es podrien trobar documents més antics que aquest jurament, escrits en català? Rabella no ho descarta. Però, en tot cas, ens contextualitza la història dels orígens de la nostra llengua: “El català, com totes les llengües romàniques, està formada, segurament, cap al final del segle VII començament del segle VIII. Però no és fins ben bé el segle IX i el segle XII que, de mica en mica, va apareixent a la documentació. I llavors segurament, per un ús menys acurat del llatí i per un coneixement no tan bo als centres culturals i religiosos, combinat amb la força del feudalisme, que fa servir un seguit de mots nous, cada vegada es va filtrant més en la documentació fins que, a partir del segle XI, ja trobem que la llengua romànica hi comença a aparèixer d’una forma clara fins als primers documents on el català ja és majoritari.” Assegura que, fa uns anys, els científics es disputaven quina era la llengua romànica més antiga. “Ara, des del punt de vista científic, és un debat que ja no toca i ningú hi pensa”. I Rabella conclou que, “segur que les llengües romàniques es formen, si fa o no fa, al mateix moment i després, és la sort de la conservació de la documentació”.
