Raül Bobet: idealisme, coneixement i rigor.

VIDEO EMÉS PER TV3. FEU CLICK A LA FOTO

La conversa de Josep Roca amb Raül Bobet a l’extrem del Pallars Jussà

 

Josep: Raül, som a un lloc privilegiat, amb una situació realment de pau i amb una necessitat per vida de fer-te preguntes i d’establir una conversa de tu, de què ets, de què fas? De per què ho fas? I de com ho fas? M’agradaria primerament com un plantejament d’origen, d’interpretar que si el que fas està vinculat a la teva família. Si tu d’alguna manera vius aquesta vitalitat que desborda des d’un record constant i, en aquest cas, jo et voldria plantejar la teva realitat: véns d’una família de pagès, de pagesos que treballaven de sol a sol.

Raül: Com totes.

Josep: Com totes?

Raül: Oh! Bé, com totes les que han sobreviscut i, diguéssim, que són petites, no? Les que han sobreviscut són més o menys això d’aquí. A veure, jo crec que tots els humans cerquen pau i això d’aquí és un luxe. Estar en paisatges així, tindre la possibilitat d’anar a un lloc que t’agrada des de petit i, perquè hi anaves, ajuntar també el què voldria dir mètode, el que voldria dir una mica d’experiència quant la frescor és molt important pels precursors d’aromes, no solament del raïm i dels vins a posteriori, sinó també i, com tu saps molt bé, de moltes altres coses. Aquest segell del foc lent, no? Un lloc fred vol això d’aquí. amb els seus perills i unes fronteres que no pots pas passar, perquè després tens dificultats, oi? Però això et dóna un marge de somiar i de possibilitats de fer coses molt importants; quasi bé, infinites.

Josep: Però estem al límit. Tu busques el límit.

Raül: Hi ha límits, perquè els límits si parlen de vi tenen a veure amb la varietat, tenen a veure amb la latitud, tenen a veure amb l’altitud, tenen a veure també molt amb les orientacions, a vegades, que estàs fent. Però els límits te’ls pots trobar a diferents indrets, no? És a dir, no és una cohesió fàcil. Però aquí podem trobar límits. De fet, tenim la neu pràcticament a tocar i aquí es poden fer coses molt interessants si saps que la natura et donarà lliçons de tan en tant. I llavors, t’has d’intentar defensar; com a mínim, defensar.

Josep: En tot cas la natura mana, però el factor humà també és incident i en aquest cas, en el teu treball també hi veig una vinculació molt potent de la teva personalitat i, fins i tot, voldria dir les teves dues personalitats en una. M’agradaria, doncs, que poguessis eixamplar aquesta mena de dualitat constant que vius i que té, doncs, com diferents elements que es barregen, que es relacionen i, a vegades, que es fonen, però que també es mostren, doncs, com a vegades antagònics i que sembla com si fos una part que és de la teva part de l’arrel i l’altre la part del coneixement. T’ha marcat aquesta part del teu pare del pencar tant? Per què penques tant Raül?

Raül (riu): Segur que m’ha marcat. Jo crec que els temes culturals i aquí a Catalunya la cultura del treball és arrelada en molta gent, no només als de pagès, perquè hi ha exemples de molta gent treballadora, encara que sigui de la indústria. Aquí hi ha hagut dificultats, o sigui, es ve de pobre i es ve de pobre pel clima i pel paisatge. I tampoc no tenim aigua a dojo, tampoc no tenim unes terres amb una fertilitat espectacular i, tot això d’aquí, jo crec que ha condicionat els caràcters d’una manera molt potent. Els aspectes culturals et marquen molt. Hi ha dues maneres de reaccionar: o bé a la contrària i marxar, fugir i no voler saber res d’aquí, que no sé si t’alliberes. Però l’altra és acceptant-ho. I això és un fet que jo crec que, fins i tot, molts dels directius que vénen de fills de pagesos d’aquí de Catalunya tenen en part aquesta arrel , diguéssim. Jo no crec que l’expressió és perquè treballes tant o perquè t’agrada fer tantes coses, si a vegades sense menester-ho… la necessitat depèn del que tu necessitis. Jo necessito poc. Potser a vegades no caldria fer tant. Però el tema no és aquest d’aquí. El tema és voler-se sentir viu? Si tu tens idees al cap no el pots pas parar massa perquè som així i perquè part de la vida, de la concepció a la vida és, estar aquí badant. Que l’última expressió de badar és buscar el tao, el zen, badar. L’integrar-se però per altra banda, hi ha, hi ha tot aquest món diguéssim de tot lo que t’ha donat la naturalesa a tu, les possibilitats que, els llocs que has treballat, la gent que has conegut, tot el teu bagatge, tot això d’aquí bull i, si jo tinc eines diferents de capacitat, de voler fer coses i aquestes experiències doncs per què no explotar-les? Les coses no et queden a tu; no treballo només per a mi; en part a vegades és com si estiguessis en una mena de missió.

Josep: Tens una sensació interior d’exigència constant?

Raül: Sí. Potser sí. Però no sé si en sóc conscient.

Josep: Conscient o inconscient?

Raül: Jo crec que és inconscient però és aquest neguit de no fer-ho mai tot prou bé. Vols més i quan s’ha acabat un any.

Josep: Lluites?

Raül: I lluites, sí! I lluites, i lluites fort, sí, sí.

Josep: I t’agrada lluitar

Raül: I m’agrada lluitar, sí. I de fet, és el que em manté viu.

Josep: Amb tu, amb molta gent, però també amb aquesta consciència teva.

Raül: Sí. L’equip és molt important. Qualsevol projecte d’un cert pes, l’equip és una cosa absolutament fonamental, amb l’ajut també moltes vegades de la família, que t’ajuda, que et sosté.

Josep: La lluita constant amb el que fas i l’instint de superació que probablement aquesta mena d’intensitat, d’exigència, de vitalitat constant, creus que té a veure també amb una necessitat d’intentar demostrar més coses a tu mateix? O només és la inquietud de la descoberta?

Raül: Jo diria que no.

Josep: El tenir capacitat i talent per poder eixamplar o obrir nous camins?

Raül: Jo diria que és això: l’etapa d’aquí de voler-se demostrar un que és una etapa molt lògica, molt de l’aprenentatge de cadascun, arriba a una certa edat  en què un tampoc no s’ha de demostrar massa coses, diguéssim. Jo crec que vé més de ser agraït amb el que tu pots fer, amb l’equip… Al final, perquè no fer anar les teves mans, o el teu cap, els teus amics, coneixences i coses per poder fer quelcom. Al final també hi ha un tema de país. Tenim un tema de voler fer coses per casa nostra, pel territori, per aquí, pel Pallars Jussà. Que qualsevol no se n’enamora estant aquí dalt! O sigui jo crec que si pots perquè no fer-ho, quan hi ha moltes vegades que hi ha gent capacitada i, per les circumstàncies, té la mala sort de no poder realitzar el seu somni. Si tu tens les circumstàncies jo crec que  ajuda, jo crec que és ser molt mal agraït no intentar donar llocs de treball, no intentar crear coses, no intentar que se’n pugui fer coses aquí al Pallars. Crec que també és una mica una obligació de cadascun de nosaltres, de fer coses. Potser això és inconscient però això és el que em surt.

Josep: Quan tens la sort de poder anar a aprendre a on has volgut, del què tu has volgut i has esgotat els que t’han ensenyat, quina sensació queda? En aquesta mena de diàleg amb la formació, amb la part acadèmica, amb buscar respostes a les teves preguntes, des de petit fins ara? Com ho vius? Què veus?

Raül: Primer que res hi ha un agraïment de, de tota la meva etapa de formació i totes les meves experiències. De la gent que m’ha ajudat, perquè sinó seria absolutament inviable de diferents maneres: primer, un agraïment i segon, una continuïtat. No veig diferències del somni que tinc amb el del xicot força rebel de petit i, moltes vegades, el que vols fer ara, és en realitat una expressió diferent del mateix. És voler superar aquesta insatisfacció, voler descobrir coses, una mena de continuïtat.

Josep: De lluita.

Raül: Sí. Té la mateixa arrel això. Te la mateixa arrel, sí, sí.

Josep: Arrel profunda.

Raül: Sí, sí, arrel profunda, la lluita hi és i és que potser no me’n dono compte jo… però potser no concebo la meva vida sense una lluita. Sí, sí… jo crec que si hi hagués una situació de dificultat, el que pogués passar, les circumstàncies, el meu cap està preparat per a lluitar fort, segur! Sí! Això és un altre training.

Josep: I això, aquesta capacitat de… de preparar-te per la lluita també et dóna una intensitat de viure. És com un element que pot ser contradictori des d’un punt de vista de convulsió, però també d’esperit de felicitat. De dir puc assolir que em posin reptes: estic preparat.

Raül: Això és així, però també té els seus perills. O sigui, un no pot creure massa en ell mateix i ni tampoc fer que sigui el leitmotiv de la seva lluita de per si; tampoc no és que sigui un mèrit o un demèrit. Crec que intentes treballar alguna part teva de més… més d’acceptar tal com ets tu, des d’un punt de vista més humil. Això sí que pot ser un avantatge, no? Però vull dir la cosa de per si, l’adjectiu de per si no fa la cosa, però si admets qui ets jo crec que això ens fa gaudir molt perquè és acceptar aquesta naturalesa que tens i desenvolupar-la. Hi ha gent que ho desenvolupa d’una manera i hi ha gent que d’una altra, jo a la meva manera. Sí, la lluita és un element constant a la meva vida. Hi ha èpoques a la vida on amb certa crisi, lluita, refer i felicitat. Des de menut, et fas preguntes importants sobre l’existència, sobre si la transcendència, l’espiritualitat, de per què s’expressa d’una manera i per què d’una altra, sobre les contradiccions socials… I quan et fas més gran ho expresses d’altres maneres. I també amb el vi, a vegades per què no?

Josep: I amb el vi, doncs, ara ho anirem a viure.

Raül: Exacte (riu).

Josep: I tant! I tant. Molt bé.

Josep: Els límits per portar-te en un espai que no sembla per fer vi, no? Què és això Raül? Què hi ha aquí?

Raül: Bé sembla per no fer vi, però està molt pensat això perquè un no piqui així com així. Tenim unes cubes de fermentació de pedra amb l’únic condicionant que no hi pot haver calç perquè sinó s’ho menjaria el vi. Aquests cubs estan treballats a partir del segle XII pels monjos hospitalers. I tot el que estem dient ara de la gravetat, ja existia i tot el que estem dient de treballar amb fermentadors oberts per poder veure bé què és el que està passant, que és l’últim, això a la cuina, ho tenim aquí i tot el que estem parlant de ratio 1:1, d’alçada, d’amplada pels vins negres podem anar a l’extracció… No, no… moltes vegades els humans no inventem molta cosa. Això és el que tenim aquí, entre d’altres coses.

Josep: I com interpretes això? Com interpretar un fill de pagès doctorat per la universitat de Davis que ha estudiat tant i que ara d’alguna manera mira endarrere i observa que potser dóna per pensar?

Raül: Aquí hi poden haver diverses interpretacions. Una és sempre perillosa:   explotar això com un element de marketing, la qual cosa seria un element superflu. Nosaltres tenim vuit cubs de fermentació, amb un element que no és ni millor ni pitjor, però important: seria estar nets de llevats. Els llevats serien els indígenes. Segon, les pedres no són neutres. En aquests silicats d’aquí, hi ha altres oligoelements i, per tant, hi ha una certa extracció. Tant amb els elements que hi ha al voltant, siguin líquens o altres elements, com la pròpia composició de la pedra. Amb això d’aquí ens assegura que cada cub genera certs gustos, una mica diferents. Bé, i un element diferencial retornar altra vegada a l’origen també, hi ha un altre tema aquí força difícil de demostrar per un lloc que tenim aquí al cantó, a una ermita, on hi ha una natura potent per totes les pedres que hi ha. En part, jo vaig arribar aquí també per trobar un lloc on hi havia energia, una pau. Molt bé, i aquí s’hi ha de ficar el cap. Això és veritat o sigui aquí aquest element de lluita de dir si la gent feia això aquí, que va trigar molt de temps en picar això, etc. Segur que van fer prova-error. Per algú deu ser això d’aquí. El que sí que he fet aquí és acoblar-hi certs elements de coneixement, com per exemple com fer els remuntats aquí, ficant unes reixes tronco-còniques per poder-los fer. O bé cobrint això d’aquí amb unes condicions determinades. Però al marge d’això la sorpresa meva ha estat el fet de trobar  missatge amb els vins d’aquí. De fet els hem pogut provar amb tu alguna vegada. Repeteixen, no? Ni millor, ni pitjor, però els vins tenen ànima. I a més a més té unes dimensions que són magnífiques per fer experimentació.

Josep: I el vi té també aquest símptoma de lluita, des del primer moment, des de la tria del cep, però també m’imagino que quan tu fas una poda també hi ha aquesta part de lluita a la planta.

Raül: Sí. Quan estàs en llocs extrems has d’acoblar-te. A la natura i amb aquest sentit és evident que aquí has de ser molt curós, per primaveres a vegades plujoses, estius que a vegades poden ser secs i calorosos i després, una altra vegada el moment de collir que pot ser altra vegada fred i amb pluja. Tot això d’aquí demana la manera d’interpretar-ho que tinc jo, és treballar amb certa heterogeneïtat tant a la vinya com a l’hora de fer el vi per tenir el màxim de colors possibles i poder lluitar per fer una mica la teva idea, aquest quadre, el que vols. Això és una cosa que la tinc molt.

Josep: I què vols?

Raül: Primer tots estem, tots estem influïts per una, per un concepte de cada vi darrera, darrera de cada vi hi ha un plat i, llavors, tu tens una certa idea de frescor. Evidentment, jo estic aquí a dalt amb elements com la frescor també per la natura. A mi m’agradaria que tu, quan provessis un vi d’aquí, provessis en part aquest paisatge d’aquí, això vol dir sotabosc, vol dir algun bolet, això vol dir, una part de mineral de definir el que vol dir, a vegades…

Josep: En tot cas el que passa és que aquí hi ha molta pedra.

Raül: Amb vi de pedra…  Aquesta textura, jo crec que el vi ho defineix molt més com a textura que no pas com a expressió només, pura expressió aromàtica, que és més volàtil i, a més a més, que evoluciona.

http://www.elsomni.cat/conversa-de-josep-roca-amb-raul-bobet-a-lextrem-del-pallars-jussa-4/