‘Jolín’ amb l’aragonès oriental!
Sr. Director: El Govern d’Aragó, farcit de ressentiments històrics, justament ara s’ha tret delmagí que el català que parlen 70.000 habitants en els 5.250 km2 de territori de la Franja de Ponent és el que esperpènticament anomenen aragonès oriental.Això, a banda de ser un atemptat a la intel·ligència, fa suposar, per una simple regla de tres, que el castellà deu de ser per a ells l’aragonès occidental. Llavors, només ens faltarà saber què entenen per aragonès central. Jo crec que hauria de ser la parla d’un llogaret proper a Casp, enlairat sobre un turó en un meandre de l’Ebre, a la riba dreta del riu, i que es diu Chiprana.
A mig camí entre castellà, aragonès caspolino, ribagorçà, sobrarbès, català i, potser, mossàrab, el chipranesco és una parla inclassificable, però que bé mereix també una reial acadèmia de la llengua:“O chi pranesco ye un charrar local castellán con muito sustrato aragonés que se charra en Chiprana.” Es conserva la f inicial (farinetas, fierro, figa, follarasca, fillola); els imperfectes en –iba (teniba), com els pallaresos; formes de participi en –iu (conseguiu, comiu) en comptes de –ido. I també és diferent l’entonació baturra.Abanda d’això, el vocabulari dels seus veïns caspolinos és molt ric en manlleus catalans.Vet ací uns exemples: cadillé (cadell), cadira (cadira), calcigá (calcigar), cansau (cansat), carbaza (carbassa), cinglo(cingle), chafardear (xafardejar), chafau (xafat), chanflaina(samfaina), charriaire (xerraire), chemecar (gemegar), cheminera (xemeneia), chiqué (xic), etc. I la interjecció més habitual, a manera d’eufemisme de
joder, jolín!, per expressar ensurt, alegria o simplement sorpresa i estupor, com quan jo m’exclamo: Jolín amb l’aragonès oriental! Doncs bé, que parlin en català només vol dir que el territori de la Franja en la seva part muntanyenca ja parlavamés de mil anys enrere el ribagorçà, un subdialecte català,mentre que a la part meridional, a la plana, fa més de 800 anys que es parla català perquè després d’haver escombrat els sarraïns fou repoblat amb gent de nissaga i parla catalana, tot i que, malauradament, restant les poblacions sota l’estatut jurídic del Fur d’Aragó, i no dels Costums de Lleida, per fortuïts avatars dels barons aragonesos que participaren en la reconquesta, d’un costat, mentre que, de l’altre, s’integraren al bisbat de Lleida, ciutat amb la qual s’han vinculat culturalment des de sempre, i que en el període 1787-1794 tenia 42.679 feligresos dins el Principat i 50.915 als territoris de ponent del Baix Cinca, Ribera del Cinca, la Llitera i la baixa i alta Ribagorça, on van romandre fins a l’esquarterament del territori de la diòcesi en temps recentíssims per raons polítiques innegables, arran del concordat signat el 1953 entre elVaticà i un Estat espanyol en plena efervescència del nacionalcatolicisme, patètica mutilació consumada, tanmateix, entre el 1995 i el 1998 en plena democràcia.
SANTIAGO SUÑOL MOLINA. LLEIDA
Carta publicada al Diari Segre el dia 13 de juliol 2012
