Que no mos furten la llengua, astí en català

El tercer dilluns de juny la consellera d’Educació, Universitat i Cultura d’Aragó Dolores Serrat del  Partit Popular i el cap de patrimoni d’Aragó Javier Callizo del Partit Aragonès Regionalista van presentar un avantprojecte de llei que amb tota seguretat derogarà l’actual llei de llengües de l’estatut d’Aragó. Aquests dos partits que governen actualment l’Aragó tenen tota la intenció de tramitar aquesta nova llei el més aviat possible per posar-la en funcionament el curs vinent.

Una croada que fa anys que existeix, però que la dreta espanyola té subtilment a la reserva per imposar-la en moments de feblesa, en contextos de confusió social, de crisi ètica i econòmica, com darrerament ha demostrat a les Illes Balears i ara a l’Aragó. La finalitat és clara, intentar d’acabar de nou amb la noció de Països Catalans, amb l’ús públic de la llengua catalana i acontentar els sectors de la dreta més retrògrada.

L’avantprojecte de llei diu que s’afavorirà la voluntarietat i dóna “llibertat” als ciutadans de la franja per expressar-se com vulguin, però sense garantir l’alfabetització.  Això és com si a una persona assedegada li diuen que té permís per beure aigua enmig del desert i li prenen la darrera ampolla.  Fins ara els catalanoparlants de l’Aragó ens hem sentit com ciutadans de segona, i ara ni tan sols ens permeten sentir-nos així.  Preferim despertar indiferència, que ens ignorin, que ens apartin, que ens rebutgin… qualsevol actitud de les que han tingut fins ara, abans que aquest imperiós desig que se’ls ha despertat per “ajudar-nos”.  

La Franja de Ponent té uns 60.000 habitants, dels quals un 64% tenim el català com llengua d’ús principal. Un 98% d’habitants l’entenen sense problemes i un 88% és capaç de parlar la llengua. Però tot i això els aragonesos i els espanyols ens han insultat tant que ens hem cregut els seus insults, quan ens han dit que érem uns ignorants que parlàvem un chapurreau, un aiguabarreig dels qui no saben parlar. Aquest és el principal problema dels habitants de la Franja, desconeixem els nostres orígens i hem escoltat tants cops discursos espanyolistes i aragonessistes per part de l’administració, que hem acabat avergonyint-nos de qui som en realitat.

Cal exigir l’ensenyament de la llengua i en la llengua, garantint els mitjans pressupostaris i els recursos humans necessaris als centres educatius.  I sobre tot, cal assegurar que el català sigui la llengua vehicular en el currículum educatiu.  La Franja necessita oficialitat de la llengua per poder aplicar una política lingüística que permeti la seva supervivència.

Després d’anys de marginació cultural i econòmica del territori catalanoparlant, degut a la ineptitud local de més d’un dirigent polític i amb la voluntat d’afavorir altres zones més castisses, després de l’aprovació d’un estatut ridícul en quant a normalització lingüística es refereix per por a ser excessivament criticats pels qui no accepten la realitat sociolingüística de la Franja, després d’aconseguir que les anomenades escoles trilingües de l’Aragó utilitzessin el català en un 30% de les matèries, desprès de tot aquesta misèria, començarem des de zero amb més força que mai.