Un dia entre voltors a la Terreta

Gustau Nerín
Foto: T. Phröl

Les aus rapinyaires tenen alguna cosa de solemne i majestàtica que les fa absolutament fascinants. Però no és fàcil tenir l’ocasió de contemplar-les, si es viu en una ciutat de coloms malalts, cotorres escandaloses i lloros fugits del tròpic i refugiats en palmeres plenes de pols. La ruta d’avui ens porta fins a Tremp, on podrem veure voltors i fins i tot assistir a l’espectacle, una mica esgarrifós, però hipnòtic, dels seus banquets.

 

La Terreta

La ruta d’avui recorre la Terreta, una sèrie de nuclis rurals adscrits al municipi de Tremp, en alguns casos ja abandonats. Es troba a la serra de Sant Gervàs, una de les zones menys freqüentades del Prepirineu català. És una zona coneguda també com “la Vall dels Voltors”, perquè s’hi poden contemplar molts rapinyaires. Es tracta d’una ruta circular d’una trentena de quilòmetres, que es pot fer a peu, en bicicleta o en cotxe i que està equipada amb fonts i àrees de pícnic. Nosaltres recomanem fer-la en cotxe. La ruta s’inicia al Pont d’Orrit, a la carretera N-230. És a dir, a una bona distància, en realitat del nucli urbà de Tremp: haurem de fer una volta de 40 km i passar per l’Aragó, pel Pont de Montanyana, per arribar-hi (comprovareu que Tremp és el municipi més gran de Catalunya). Són gairebé tres quarts d’hora de viatge en cotxe des de Tremp, i una mica menys si hi accedim des del Pont de Suert.

 

La Torre de Tamúrcia

Després de sortir del Pont d’Orrit, passem pel petit nucli dels Masos de Tamúrcia, on es conserva l’Alzina del Consell, l’arbre sota el qual es reunien els caps de casa per discutir els afers de la vall. La primera parada de la ruta és a la Torre de Tamúrcia, on se situa el Casal dels Voltors, que funciona com a centre d’interpretació. Allà ens poden informar de tots els senders que es poden seguir a la regió. També ens documentaran sobre els diferents tipus de carronyaires que es poden veure. Si s’hi va un dissabte, és recomanable arribar-hi abans de dos quarts d’onze. A aquesta hora es pot veure, a través d’una pantalla, en directe, com s’alimenta a aquestes aus. Se’ls ha de donar una alimentació suplementària (carn crua, òbviament), perquè tradicionalment s’alimentaven, bàsicament, dels animals que es morien dels ramats. Amb els canvis a la ramaderia, els recursos amb què comptaven els voltors per alimentar-se han disminuït ràpidament. I per això algunes espècies estan en perill d’extinció i s’han de protegir.

 

Tot tipus de rapinyaires

A la Serreta hi podem veure les quatre espècies de voltor europees: el voltor comú, el trencalòs, l’aufrany i el voltor negre (tot i que aquest no hi és sempre present). El trencalòs és un animal que havia estat molt estès pels Països Catalans, però que ara només manté algunes poblacions al Pirineu. A tot Europa el trencalòs ha anat desapareixent i les poblacions catalanes són les úniques que es creu que tenen viabilitat per sobreviure: així doncs, és tot un privilegi poder contemplar aquest curiós ocell barbut que pot arribar als 7 kg de pes. L’aufrany és un animal de dimensions molt menors: per això acostuma a ser el darrer d’alimentar-se de les preses, quan els animals més grans ja s’han afartat; menja també animals petits.

 

La ruta

Sortint de la Torre de Talamúrcia, la ruta continua cap a la Font de les Collades, on hi ha un bon mirador per observar les aus. Continuem cap a l’Espluga de Serra, on hi ha restes d’un castell medieval i una bonica església romànica, la de la Purificació. Tenim la possibilitat de desviar-nos cap a Torogó, on hi ha una petita capella preromànica, la més antiga de la zona. Però és preferible continuar la ruta tot passant per la roureda d’Aulàs, un dels boscos de roures més grans del país. Arribem a Sapeira, un poble que conserva molts elements medievals, on hi ha un excel·lent mirador des d’on es poden observar les aus que niuen a les coves de Turmeda. Acabem la ruta a Orrit, on es pot visitar el castell, d’estil romànic llombard i l’església de Sant Pere, del segle XI, del mateix estil que el castell. A aquesta zona hi trobem alguns restaurants, però no hi ha gaires allotjaments: si no volem quedar-nos a la zona, també podem anar a dormir a Tremp.

 

Orrit, el bressol del català

Molta gent creu, encara, que les Homilies d’Organyà són el document català més antic. Però fa uns anys es va demostrar que hi havia un altre document que el superava en antiguitat: el jurament de fidelitat de Randulf Oriol al comte Ramon IV del Pallars Jussà, que va ser escrit entre el 1028 i el 1047, més de 150 anys abans que les homilies. Randulf Oriol era el senyor del castell d’Orrit. Aquest petit pergamí, que podria haver estat escrit al castell d’Orrit, mostra una curiosa barreja de llatí i català. També hi ha fragments en català a d’altres documents antics escrits en aquesta zona, com el Jurament de compareixença (1031-1035) i el Jurament feudal de fidelitat de Ramon Guillem de Pallars Sobirà a Ramon V de Pallars Jussà (1047-1098).