EL DARRER I L´ÚLTIM // Ramon Sistac (Temps de Franja Digital, 27, maig 2016)
Encara que en la llengua actual tendim a confondre els dos adjectius, a parer d’alguns és més precís de dir darrer, en una sèrie, al que va darrere de tots els altres, mentre que l’últim és el que l’acaba. Doncs bé: el present és el meu darrer article –o siga, el més recent que he escrit– i, alhora, l’últim en esta revista. Açò vol dir, per si no s’entén prou, que suspenc indefinidament la meua columna Tot ensenyant les dents, que ha aparegut ininterrumpidament a Temps de Franja des del primer número, datat el novembre de 2000. Només recordo dos camins que, per error en l’enviament, no hi va arribar o no ho va fer a temps. En total, i al marge d’altres col·laboracions esporàdiques, n’he fet 157, gairebé sempre publicats a la pàgina 13. Ja era hora, doncs, que em toqués la mala sort.
Bé us mereixeu una explicació de per què els deixo d’escriure –i ben a contracor, per cert. Succintament: fa uns dies em van proposar de rescatar un article sobre el que més tard vam anomenar “la Franja”, del qual jo era coautor juntament amb Manuel Pons i Brualla, publicat a la revista Canigó fa gairebé quaranta anys. Una proposta que vaig considerar inconvenient, perquè quatre dècades després el context polític, social i cultural del país no és el mateix i perquè, com és lògic, la meua interpretació de la realitat també ha canviat. Finalment, davant la insistència, m’hi vaig avindre, atès que se m’argumentava que tenia un valor històric per la seua contribució al naixement del concepte Franja. Hi vaig transigir, però, amb la condició que anés en edició facsímil –perquè no es pogués interpretar de cap manera que era actual, que recollia l’opinió de la revista o fins i tot la dels mateixos autors a hores d’ara. I també amb el compromís que aniria acompanyat d’una introducció històrica o contextualització, i que la meua columna aniria també dedicada a explicar els meus canvis de perspectiva al respecte.
Doncs bé, no ha estat el cas. Alguns dels copatrons de la revista hanconsiderat no pas que l’article fos plasta, caduc, mal escrit o senzillament inadequat per als continguts actuals de la revista (cosa que hauria coincidit plenament amb la meua opinió), sinó que és inconvenient des del punt de vista polític i pot ser mal acceptat per les autoritats aragoneses actuals, la qual cosa perjudicaria el futur de la revista. Parlem clar, perquè ens entenguem: el text en qüestió feia una certa ferum de catalanisme, o pancatalanisme; en sóc plenament conscient. Com si a Temps de Franja no hi hagués hagut mai opinions i percepcions de tota mena, al respecte! Sempre hem tingut com a lloc comú que ens trobem a la revista per allò que ens uneix: la gent, la terra i la llengua, per damunt de si som aragonesistes, catalanistes o de la república d’Andorra. I sempre havíem evitat de distribuir carnets de patriota (fins i tot n’havia parlat en el meu primer article de l’any 2000: “…hi ha gent de vella escola que pensa que no hi ha pàtries, que som ciutadans del món. Jo pel contrari, de pàtries, en col·lecciono. Les pàtries, al capdavall, són com els bombons: més val fer-se’n un fart que no pas que en falten, que total són quatre dies”, cosa que resumeix prou bé el que n’opino a hores d’ara). Ara bé; per a mi, la decisió presa és com si algú es negués a reeditar La guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar per no ferir la susceptibilitat dels francesos. I és prejutjar, a més, que les nostres autoritats són sectàries, que no saben distingir un text històric d’un d’actual, que no poden entendre ni acceptar l’evolució ideològica de persones i moviments i que, sobretot, a l’Aragó no es pot exposar qualsevol idea democràtica democràticament (sobretot quan es tracta d’idees de fa quaranta anys!). En última instància, em preocupa molt que un text que es va publicar sota un règim encara policíac (gener de 1977, encara sense constitució ni estatuts…) no es puga publicar el 2016.
No penso deixar de llegir Temps de Franja, que considero i consideraré sempre la meua revista, ni penso deixar de col·laborar-hi esporà- dicament quan les circumstàncies ho demanen. Us prometo que no guardaré rancúnia a ningú, que entenc les raons de tothom (recordeu que vaig ser el primer a trobar l’article inconvenient) i que la meua amistat amb les persones que han pres la decisió es mantindrà incòlume. Estic ben convençut que ho fan pel bé de la revista. I, sobretot, no vull cap guerra civil ni dins Temps de Franja ni entre el moviment reivindicatiu de la nostra terra i la nostra llengua. Però em trobo atrapat, sense haver-m’ho proposat, entre dos focs. I amb l’estrany paper d’haver de defensar la dignitat d’un xicot de divuit anys, inexpert, carregat d’esperances i també de dubtes i amb el cap fet un garbuix, però que era o sóc jo mateix, encara que fa quaranta anys. I també la de l’altre coautor, el Manel, que ara no es pot defensar. És per això que, podeu creure que amb els ulls humits, deixo esta revista, la meua. Després de setze anys d’ensenyar les dents, em veig obligat molt a pesar meu a mossegar, ni que siga fluixet; altrament, m’hauria d’empassar la dentadura. I ara sí: disculpeu-me l’exercici impúdic d’haver parlat tant de mi i adéu-siau. Us estimo.
