Rafael López-Monné(Tarragona, 1964)
Geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l’Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili. Aquesta va ser la seua crònica de la seua visita a la Terreta publicada a “El Punt Avui.
El regne dels cels i de la… Terreta.
Voltor a la collada de Castellet, Alta vall de Serradell, La Terreta. © RLM
Sempre és un privilegi que algú et descobreixi coses noves. El divendres passat vaig tenir el gust de conèixer un paratge ben especial, la Terreta, i fer-ho de la ma de dos dels seus enamorats, el fotògraf Jordi Tutusaus i Josep Àngel Alert, tècnic de l’àrea de recursos naturals de l’ajuntament de Tremp. Ja sabia que aquest bocí de l’enorme terme municipal de Tremp (el més gran de Catalunya) és un reputat indret d’observació d’aus, especialment de grans ocells com el trencalòs, el voltor comú, el voltor negre i l’aufrany. La visita va ser molt curta però intensa. Al capdamunt d’un turó, prop de la collada de Castellet, vam ensopegar de nassos (sense temps per treure la càmera) amb dotzenes de voltors que assistien al part d’un petit cabrit, tot esperant la placenta de la mare (no m’imagino un part més “estresant”). La nostra sobtada presència va espantar a uns i altres però va deixar ben clar que aquest és un lloc on la naturalesa encara s’escriu amb majúscules. Sens dubte, es tracta d’un paradís per ornitòlegs, amants del ocells i fotògrafs especialitzats en fauna.
L’ajuntament de Tremp sembla prou conscient dels valors que sobrevolen aquest espai i està apostant decididament per afavorir les activitats que tinguin relació amb el món de l’ornitologia i la naturalesa. A més del cel però, aquest petit territori guarda altres tresors. Per aquelles persones que van més enllà l’arquetip de paisatge clàssic —muntanyes alpines amb neu a la punta i prats amb vaques a la falda— la Terreta és un regal per obrir. Aquest és un paisatge dur, directe, sever, però d’una honestedat cristal·lina. És un paisatge llegible, ordenat encara, que parla de segles de pagesia i ramaderia, de l’esforç per guanyar-se el pa en un territori que no regala res (prova d’això és l’alarmant descens de població dels seus poblets). En molts aspectes, recorda paisatges de més al sud, paisatges amb els que personalment em trobo molt identificat. Aquest és un d’aquells territoris que es tornen més i mes valuosos cada dia que passa, en una Catalunya —molt petita— que es transforma a una velocitat vertiginosa i no sempre amb el seny del qual presumeix.
