Litigi per l’aigua dels Pirineus
Diverses hidroelèctriques de Lleida i Osca sumen beneficis milionaris a partir de l’explotació de concessions d’aigua caducades o prorrogades de manera irregular.
A les cotes més altes dels Pirineus s’hi amaga un tresor.
La “directa.cat” s’endinsa a la Vall Fosca per explicar l’espoli que pateix aquest territori. Ara, que ja s’han acabat les concessions toca recuperar l’aigua pels habitants del territori.
noticiesdelaterreta.com a més de “linkar” l’article, el reprodueix en la seua totalitat. Agraïm la gran feina de directa.cat
Litigi per l’aigua dels Pirineus
Diverses hidroelèctriques de Lleida i Osca sumen beneficis milionaris a partir de l’explotació de concessions d’aigua caducades o prorrogades de manera irregular
Abril 17, 2019
A les cotes més altes dels Pirineus s’hi amaga un tresor. Quan t’endinses a la vall Fosca des de Senterada (Pallars Jussà), a mesura que avances, observes els majestuosos espadats muntanyosos que s’alcen a dreta i esquerra del riu Flamisell, especialment abruptes a partir de la Plana de Mont-ros. Des d’allà i fins a l’últim nucli habitat de la comarca, el poble de Capdella, les muntanyes projecten una ombra sobre la vall –més allargada durant els mesos d’hivern– que manté la presència de neu a les obagues i genera una foscor que dona nom a l’indret geogràfic. Per sobre de Capdella hi trobem un indret paisatgístic de valor mediambiental incalculable. En cotes superiors als 2.000 metres, entre cim i cim, s’entrellacen una quinzena d’estanys d’origen glacial –Gento, Tort, Fosser, de Colomina, Vidal, de Mar, Frescau, de Saburó, entre d’altres– que alberguen en el seu conjunt uns 50 hectòmetres cúbics d’aigua de gran puresa (una tercera part de l’aigua del pantà de Sau). Més enllà del seu valor natural d’emmagatzematge i de font permanent d’aportació al cabal ecològic del riu Flamisell –afluent de la Noguera Pallaresa–, ha esdevingut des de la segona dècada del segle XX un baluard de negoci per a les empreses hidroelèctriques.
L’entramat de rescloses, canals i grans canonades que interconnecten els llacs i que fan baixar l’aigua per monumentals tubs d’acer –amb una caiguda lliure de fins a 840 metres de desnivell– fins a les turbines de generació elèctrica suposa un ingrés anual de sis milions d’euros per grans empreses com Endesa o comercialitzadores mitjanes com Benjac, Hidrodata o G3T, esdevenint el seu particular tresor. El negoci és tan rodó que l’amortització es va completar abans de la Guerra Civil i, com a conseqüència dels baixos costos laborals i de manteniment, el marge de benefici en l’actualitat és superior al 90% de la facturació. La fotografia descrita a la vall Fosca es reprodueix a totes les comarques pirinenques, no només a la demarcació de Lleida, sinó també a Girona, Osca o Navarra. Són centenars les concessions d’aigua atorgades per a la generació hidroelèctrica al llarg de la serralada i centenars els tubs d’acer que, amb pendents superiors al 30%, desvien el curs natural de l’aigua per fer-la passar per turbines i generar milions de quilowatts que s’introdueixen al mercat elèctric liberalitzat.
Des de fa menys d’una dècada, però, diversos actors institucionals, polítics i socials dels municipis que acullen les hidroelèctriques han començat a alçar la veu. “Al poble, dècades enrere, la central hidroelèctrica es percebia com a generadora de riquesa, perquè hi treballaven moltes famílies, però de mica en mica això va anar canviant. El benefici creixia i la plantilla disminuïa. El gruix dels beneficis marxaven de la vall deixant molt poc calaix a les arques municipals”, explica el secretari de l’Ajuntament de Tella-Sin, Joaquin Irigoyen, qui de manera persistent ha litigat i quasi aconseguit la reversió a mans públiques de la central Lafortunada-Cinqueta, ubicada en aquest municipi proper a Bielsa (Osca). A la conca dels rius Cinca i Cinqueta les centrals hidroelèctriques sumen una facturació de 60 milions d’euros cada any.
Retorn a les arques públiques
Des de la vall Fosca (Pallars Jussà) miren amb interès les passes seguides a Tella-Sin i ja han començat la batalla per convèncer els ajuntaments de la comarca –i de les comarques veïnes– de la necessitat de gestionar les hidroelèctriques des de les administracions públiques. “Estem exigint que l’Ajuntament de la Torre de Capdella insti l’expedient de reversió de les concessions a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE). És la seva obligació com a administració pública que ha de vetllar pel bé comú”, explica Josep Plasencia, regidor de la CUP al municipi. La base legal per donar per acabat el negoci en mans privades és la mateixa que va resultar fructífera en el cas d’Osca: el termini de les concessions ha caducat i la Llei d’Aigües de 1985 i el seu reglament no preveuen cap possibilitat de pròrroga.
En el cas de Lafortunada-Cinqueta, la concessió es va atorgar l’any 1927, i l’acta de reconeixement d’obra es va fer el 12 de juliol de 1932, data a partir de la qual va començar a comptar el termini màxim de 75 anys establert a la normativa. Tot i així, com a conseqüència de la inacció de l’administració estatal, Endesa va seguir gestionant la central i va ser després que diversos ajuntaments i els serveis jurídics de la Diputació d’Osca que el Consell d’Estat va emetre un informe l’any 2015 en el qual determinava que la data de finalització de la concessió era “inqüestionable”. A més, instava l’administració, en aquest cas la CHE –sota control del Ministeri per a la Transició Ecològica del govern espanyol–, a promoure les accions necessàries per recuperar “el benefici obtingut pel titular a conseqüència de l’explotació en excés de l’aprofitament hidràulic”. En aquell mateix informe es deixa en mans de la CHE –que malgrat recuperar-ne la gestió, en tant que administració no té l’obligació de pagar impostos als consistoris– la responsabilitat d’establir un mecanisme de redistribució dels beneficis recaptats a partir d’ara als ens locals i comarcals, un volum de diners molt superior al que Endesa abonava a l’Ajuntament de Tella-Sin pels impostos d’activitats econòmiques (IAE) i béns immobles (IBI).
Joan Gaspà, extreballador d’Endesa jubilat i resident a la colònia industrial de la central de Capdella que coneix els entrellats de la companyia elèctrica a la vall Fosca, s’alinea amb les tesis del regidor cupaire. “El canvi de llei que fixa un límit a les concessions és correcte, perquè en 75 anys, encara que hagis fet una gran inversió, has amortitzat la despesa i t’has forrat. Sembla clar que van fer trampa. S’haurà de veure qui ha fet trampa i, si és així, encara hauran de tornar els diners guanyats fora de termini”, conclou Gaspà des del jardí de casa seva, a només cinquanta metres de les turbines des d’on es genera l’electricitat. Es mostra segur que Endesa no ha jugat net en veure perillar la concessió atorgada a començaments del segle XX i narra el següent episodi: “Els arxius d’Endesa que hi havia a Capdella els va cremar el cap de producció de la companyia a Lleida, a mitjans dels anys 90. Va pujar ell amb quatre matxaques i van cremar molts documents originals”. Repassant el Registre d’Aigües de la CHE en relació amb les centrals ubicades a la vall Fosca, les paraules de Gaspà semblen agafar forma.
Les pròrrogues de les concessions de les centrals de Molinos i la Plana es van fer mitjançant irregularitats
En aplicació del Reial decret, de 15 de juny de 1921, la concessió de la central de Molinos hauria d’haver caducat l’any 1997 i la de la Plana l’any 2005, totes dues ubicades uns quilòmetres avall de Capdella. Tot i així, al Registre d’Aigües de la CHE hi consten les dates de caducitat i reversió a 1 de gener de 2061 en el primer cas i a 25 de setembre de 2028 en el segon. Totes dues van ser atorgades amb posterioritat al reial decret i per tant no podien ser beneficiades amb una concessió a perpetuïtat, un supòsit derogat. En el cas de Molinos es va fer l’acta de reconeixement el 6 de setembre de 1921 i a la Plana l’any 1930, dates a partir de les quals començava el compte enrere de 75 anys. A l’expedient de la Plana, a més, s’hi ha incorporat un document de pròrroga –una praxi no prevista per la Llei d’Aigües de 1985–, signat pel comissari d’aigües José Vicente Lacasa Azlor, que diu textualment: “Compensant-li econòmicament [a l’empresa Benjac SA] la producció disminuïda amb la qual es pot obtenir prorrogant per 15 anys el termini de vigència de la concessió”. És a dir, la CHE va decidir incrementar el termini de la concessió per compensar la reducció del cabal d’explotació hidràulica de 7.500 a 7.350 litres per segon durant la tardor, hivern i primavera, i de 7.500 a 7.100 durant l’estiu. La disminució del cabal, però, és conseqüència d’una directriu del Pla Hidrològic Nacional espanyol que busca el manteniment d’un mínim cabal ecològic del riu Flamisell i que no preveu ni pròrrogues, ni indemnitzacions ni compensacions. Tres fonts jurídiques consultades per la Directa coincideixen amb el diagnòstic: estem davant d’un document de pròrroga nul de ple dret. Si tot plegat no fos prou irregular, en el controvertit document de pròrroga de la Plana cometen un error en la suma i fixen la reversió en l’any 2028 i no el 2020, tot i que la data de reversió de partida era l’any 2005 i la pròrroga atorgada era de 15 anys. Errors en cadena.
Les altres dues centrals en litigi a la vall Fosca són la de Capdella i l’auxiliar de Capdella. En el primer cas, a partir de les dades del Registre d’Aigües, no es pot saber si l’acta de reconeixement d’obra es va fer abans o després del 15 de juny de 1921, ja que no consta. En el segon cas, tot i haver-se construït com a infraestructura provisional per alimentar elèctricament les obres de la central principal i que havia de ser liquidada, la manca de control per part de l’administració va fer que seguís funcionant. Va ser anul·lada pel Tribunal Suprem i posteriorment la CHE en va regularitzar la situació per “prescripció administrativa”. Actualment és en mans de la poderosa família Tous Godia, accionista majoritària de Naturgy (antiga Gas Natural). Totes dues centrals tenen fixada la data de reversió l’1 de gener de 2061.
Un laberint jurídic interpretable i “lax”
Joaquin Irigoyen, secretari de l’Ajuntament de Tella-Sin (Osca), explica que, durant una reunió celebrada a la seu de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre a Saragossa, un tècnic de la institució va etzibar: “Això de les concessions és una mica lax”. Aquesta laxitud o interpretació normativa és, precisament, un dels factors que està beneficiant els interessos de les grans multinacionals hidroelèctriques. Malgrat que a la Llei d’Aigües de 1879 es va legislar la possibilitat de fer concessions a perpetuïtat, unes dècades més tard i arran de l’esclat del negoci hidroelèctric, el ministre Juan de la Cierva –durant el regnat d’Alfons XIII– va promoure dos reials decrets que suspenien aquella norma i fixaven un termini de concessió màxim de 75 anys com a criteri general i de 99 anys en el cas de grans embassaments.
A l’exposició de motius del Reial decret, de 15 de juny de 1921, es refermava quin era el sentit de la modificació legislativa impulsada pel govern: “La reforma que es proposa consisteix, en primer terme, a limitar el temps de la concessió, i s’ha considerat, estudiades les legislacions d’altres països, molt suficient el de 65 anys per poder amortitzar el capital invertit en la construcció i l’explotació i obtenir-ne rendiments importants”. Tot seguit es puntualitzava: “Es respecten els drets adquirits en les concessions atorgades fins avui, però s’inicia un règim nou per a les concessions en curs i les que se sol·licitin amb posterioritat”. En el redactat definitiu, el rei Alfons XIII ordenava: “A partir de la publicació d’aquest reial decret a la Gaceta de Madrid, se suspendrà l’aplicació de la Llei d’Aigües de 13 de juny de 1879 respecte a concessions a perpetuïtat sobre aprofitaments per a força motriu i usos industrials, i només s’atorgaran les concessions que es facin aplicant les disposicions del present reial decret”. L’11 de novembre de 1922, Manuel de Argüelles, ministre que va prendre el relleu a Juan de la Cierva, modificava amb un nou reial decret l’article 3 de la normativa i ampliava el termini màxim a 75 anys, un llindar que es manté en l’actualitat.
En altres casos, una interpretació “laxa” de la llei i favorable a les hidroelèctriques permet allargar el negoci fins al 2061
De la lectura d’ambdós reials decrets es pot concloure que tota concessió en curs o sol·licitada després del 15 de juny de 1921 no pot superar els 75 anys. La data exacta per iniciar el compte enrere en el termini de les concessions és el dia que el personal tècnic de l’administració fa la visita d’obra i aixeca l’acta de reconeixement. Tot plegat ens situa en una incongruent paradoxa: només per un dia de diferència en la data de l’acta de reconeixement d’obra (abans o després del 15 de juny de 1921) hi ha centrals que han aconseguit ampliar la seva concessió des de l’any 1997 fins a l’any 2061. En el primer supòsit hi trobem totes aquelles centrals a les quals s’ha sumat 75 anys de concessió a partir de l’entrada en vigor del Reial decret de 1921; en el segon supòsit, totes aquelles que han sumat els 75 anys a partir de l’entrada en vigor de la Llei d’Aigües de 1985. Una monumental ampliació de 64 anys d’explotació hidroelèctrica amb els consegüents beneficis extraordinaris.
Una font oficial de la CHE ha explicat a la Directa que “una llei causa indefensió quan s’aplica de manera retroactiva” i per això el Reial decret de 1921 i la modificació de 1922 no són retroactius. Aquestes mateixes fonts expliquen que per aquesta raó la concessió de Lafortunada-Cinca (Osca), que és de 1920 –prèvia als reials decrets–, es va mantenir a perpetuïtat fins a la Llei d’Aigües de 1985, i a la de Lafortunada-Cinqueta, que és de 1927, se li va fixar un termini de 75 anys. Cal recordar, però, que la concessió a Lafortunada-Cinqueta no va ser efectiva fins a l’any 1932, quan es va aixecar l’acta de reconeixement d’obres, tal com conclou l’informe del Consell d’Estat de 2015. L’acta de reconeixement d’obres de Lafortunada-Cinca no consta al Registre d’Aigües i, per tant, no sabem si la data efectiva d’inici de la concessió és anterior o posterior als reials decrets de 1921 i 1922.
Hi ha empreses hidroelèctriques que han aconseguit allargar la concessió fins al 2061 i sumar 150 anys de negoci
Tot i així, i seguint el criteri de no retroactivitat, el més favorable a les tesis de la CHE, les centrals de Lafortunada-Cisqueta (Osca), Molinos i la Plana (Pallars Jussà) haurien superat els 75 anys de concessió, mantenint l’explotació del negoci fora de termini. En el primer cas, després d’un informe consultiu del Consell d’Estat, el procés de reversió està quasi finalitzat. A la vall Fosca tot just ara s’iniciaran les primeres reclamacions per via administrativa i judicial. “Des de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i l’Agència Catalana de l’Aigua es permet, a través d’errònies inscripcions i pròrrogues il·legals, que empreses com Endesa i altres que són propietat de les oligarquies segueixin explotant recursos públics un cop finalitzat el termini legal per a fer-ho”, apunta Josep Plasencia (CUP), qui considera que l’administració catalana també hauria actuat de manera irregular en les concessions hidroelèctriques. “Nosaltres hem posat sis denúncies per accidents i incompliments de la normativa elèctrica contra Endesa. No avancen, no es tramiten, i el director general d’Energia de la Generalitat ho sap i no fa res”, es lamenta. “Hem pogut comprovar que les irregularitats de les concessions de la vall Fosca no són un cas aïllat, és un patró que es repeteix en centrals d’Endesa de moltíssims municipis, que fa més de cent anys que estan funcionant i continuen sense cap expedient de reversió ni cap compensació al territori”, conclou. A més, avança que tenen preparada tota una bateria d’actuacions davant de la Fiscalia, el Síndic de Greuges i l’Oficina Antifrau perquè s’investiguin les presumptes irregularitats o il·legalitats en les concessions.
Entorn de la controvèrsia de les concessions a les hidroelèctriques hi plana des de fa anys l’ombra de sospita de les portes giratòries. És necessari recordar que José María Aznar, Elena Salgado o Pedro Solbes van ser premiats amb un càrrec a Endesa; Felipe González, Cristina Garmendia o Narcís Serra, a Naturgy (Gas Natural), i Ángel Acebes o Juan María Atutxa, a Iberdrola. L’última proposició de llei sobre la reversió de les concessions hidràuliques va ser presentada l’any 2018 al Congrés espanyol pel diputat aragonès d’Unidas Podemos Jorge Luis Bail, però la seva tramitació i debat van quedar suspeses per l’abrupta finalització de la legislatura.
Qui s’endú els diners de la vall Fosca?
Darrere de sigles i paraules críptiques que bategen les societats mercantils del sector hidroelèctric hi ha famílies de l’oligarquia catalana, espanyola i mundial. Els Tous Godia controlen G3T SL (titular de la central auxiliar de Capdella), una empresa que Carmen Godia va repartir entre les seves tres filles: Rafael, Cristina i Carla. Compten amb uns fons propis de 105 milions d’euros i participen en aliança amb CaixaBank del consell d’administració de Naturgy, l’antiga Gas Natural. Els empresaris Allister Craig Sykes i Luis Liduvino Quiroga dirigeixen des de Londres Hidrodata SL (titular de la central Molinos de la Vall Fosca), valorada en uns 200 milions d’euros i que forma part de la matriu Hydro Energia Ondina SL, un gegant de l’energia amb inversions arreu del món. L’empresari Jorge Barceló Traserra dirigeix Benjac SA i Opyce SA, les dues societats que controlen la central de la Plana de la vall Fosca. També és gerent de Minicentrales Hidroeléctricas SA. La major part del pastís se l’endú Endesa. L’actual president, Juan Sánchez-Calero, i el conseller delegat, José Damián Bogas, han estat designats per Enel, companyia sota control indirecte de l’Estat italià que posseeix la majoria accionarial d’Endesa. Són titulars de la central de Capdella i de la macrocentral Sallente-Gento, que produeix 451.000 kW, la meitat que un dels reactors de la central nuclear d’Ascó.
Amb una gestió pública, la recaptació es pot multiplicar per cinquanta
La central Lafortunada-Cinqueta (Osca) ens pot servir de referència a l’hora de saber com s’incrementarien els ingressos públics a la vall Fosca en cas de reversió de les concessions a les centrals hidroelèctriques. Lafortunada-Cinqueta genera uns ingressos de 4,5 milions d’euros per la venda de quilowatts al mercat elèctric. Els seus costos de gestió i manteniment són d’uns 250.000 euros. L’administració pública, en aquest cas la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, haurà d’establir un mecanisme de redistribució dels més de 4 milions d’euros de beneficis: entre l’administració estatal, l’autonòmica i els ens locals i comarcals. Abans de la reversió, Endesa abonava només 50.000 euros en impostos als dos ajuntaments competents. La diferència és abismal.
En el cas de la vall Fosca són 6 els milions d’euros de facturació anuals per la venda de quilowatts –si sumem els ingressos de Capdella, auxiliar de Capdella, Molinos i la Plana. Si apliquem una ràtio semblant al cas de Lafortunada-Cinqueta, les despeses de gestió i manteniment podrien situar-se al voltant d’uns 350.000 euros. L’administració pública recolliria 5,5 milions d’euros i els hauria de redistribuir, un escenari molt beneficiós i llunyà de l’actual. L’any 2018 l’Ajuntament de Torre de Capdella va ingressar 36.514 euros de l’empresa Hidrodata per l’explotació de la central Molinos, 19.934 euros de l’empresa Benjac per la Plana, 2.532 euros de G3T per l’auxiliar de Capdella i 42.767 euros d’Endesa per Capdella. En total, 101.747 euros, un 2% dels beneficis de les quatre centrals. Dit d’una altra manera: en cas de reversió de les concessions, les administracions públiques podrien multiplicar per cinquanta la recaptació provinent de les centrals hidroelèctriques.
Joaquin Irigoyen TELLA-SIN
“Les empreses han de pagar pel que s’enduen d’aquí”
“Aquestes centrals generen molts diners a un cost de producció pràcticament zero. És un negoci fabulós. Tenen en plantilla bons advocats i presenten recursos davant de qualsevol pas de l’administració. Tenen controlats indirectament els partits polítics i si hi sumes la desídia administrativa… Quan veus el rebut de la llum i el que estàs pagant, es genera una opinió en el sentit d’aprofitar l’energia per rebaixar el preu de la factura. Hi ha gent que passa fred a casa i ha de decidir si s’escalfa o menja. Les empreses han de pagar pel que s’enduen d’aquí.”
Josep Plasencia VALL FOSCA
“Generen diners amb concessions caducades”
“L’empresa que va crear la central de Capdella ha obtingut beneficis estratosfèrics durant 100 anys i segueix generant diners amb una concessió caducada, i això ho permet la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Hi ha un frau i les centrals hidroelèctriques segueixen explotant l’aigua de la vall Fosca sense revertir tota la infraestructura a mans públiques, tal com marca la llei. Els gestors privats, a més, cada cop fan més diners, perquè la inversió en treballadors i manteniment és cada cop menor. Tot està automatitzat.”
Joan Gaspà JUBILAT ENDESA
“Els arxius d’Endesa els van cremar fa 30 anys”
“L’any 1985 estaven molt nerviosos, perquè sabien que les concessions no es podien ni renovar ni ampliar. El cap de producció de Lleida va pujar amb quatre matxaques i va cremar els arxius. El canvi de llei que fixa un límit de les concessions en 75 anys està molt bé, perquè encara que hagis fet una gran inversió, l’has amortitzat i t’has forrat. S’haurà de veure qui ha fet trampa i, si és així, encara hauran de tornar els diners guanyats fora de termini. No se solucionarà si no es va als tribunals. I la concessió de la central de Sallente de l’any 1985, com s’explica si funciona amb la mateixa aigua de Capdella? Amb això també fan trampes.”
