OPINIÓ

Després de dotze anys elaborant formatges artesans a l’Alt Urgell, Cal Majuba abaixa la persiana. El seu responsable denuncia vuit inspeccions sanitàries en dos anys i una pressió administrativa insostenible. El seu tancament reobre un debat que la pagesia fa temps que denuncia: de què serveixen els compromisos polítics amb el món rural si cada vegada és més difícil viure de la terra?

Avui, 8 d’octubre, és un dia trist per al món rural del Pirineu. Cal Majuba, una formatgeria artesana que durant més d’una dècada ha contribuït a posar en valor els productes de proximitat i la feina dels petits ramaders, posa punt final a la seva activitat.

No és només el tancament d’un negoci. És la desaparició d’un projecte familiar, d’una manera d’entendre la ramaderia i d’una iniciativa que havia demostrat que al Pirineu també es podia emprendre, innovar i elaborar productes de qualitat.

La història de Cal Majuba va començar l’any 2014, quan Jeroni Majoral, enginyer tècnic de telecomunicacions, i Carme Ubach van decidir impulsar un projecte ramader i formatger a l’Alt Urgell. El nom de la formatgeria sorgia precisament de la unió dels seus cognoms: Majoral i Ubach.

Majoral va apostar per la ramaderia i va recuperar unes instal·lacions agrícoles per posar en marxa una explotació pròpia d’ovelles de raça assaf. Amb la seva llet elaboraven formatges, recuits, mató i iogurts, controlant tot el procés productiu, des de la cura dels animals fins al producte final.

El projecte va créixer i va aconseguir reconeixements importants, com la medalla d’or al concurs Lactium del 2017 pel seu recuit d’ovella. Cal Majuba es va convertir en un exemple de producció artesana, qualitat alimentària i arrelament al territori.

Dotze anys després, però, el projecte arriba al final.

Vuit inspeccions en dos anys

Jeroni Majoral ha explicat públicament que un dels motius determinants de la seva decisió ha estat el desgast provocat per les exigències administratives i les inspeccions sanitàries. Segons denuncia, el Departament de Salut ha efectuat vuit inspeccions a la seva explotació durant els darrers dos anys.

El ramader parla d’un sentiment de persecució i d’una situació que li ha fet perdre les ganes de continuar. També ha explicat que va rebre una sanció després de negar l’entrada als inspectors en una de les visites, una sanció que assegura haver recorregut.

Ningú no discuteix la necessitat de garantir la seguretat alimentària. Els controls sanitaris són imprescindibles i els consumidors tenen dret a adquirir productes amb totes les garanties. Però una cosa és garantir que els aliments siguin segurs i una altra és aplicar les exigències administratives sense tenir prou en compte les dimensions i les característiques de cada explotació.

Una petita formatgeria familiar no disposa dels mateixos recursos humans, econòmics ni administratius que una gran indústria alimentària. El temps que un ramader dedica a omplir formularis, preparar documentació, respondre requeriments o atendre inspeccions és temps que deixa de dedicar als animals, a l’elaboració dels seus productes i a la comercialització.

Estem construint una administració que ajuda els petits productors a complir les normes o una administració que els acaba fent desistir de continuar?

La pagesia ja ho advertia: massa papers i massa burocràcia

El tancament de Cal Majuba arriba després d’anys de mobilitzacions del sector agrari. Les protestes impulsades per la Plataforma Pagesa, especialment durant el 2024, van posar damunt la taula una reivindicació que anava molt més enllà dels preus dels productes o dels costos de producció: l’excés de burocràcia.

Sobre el paper, els objectius són clars. Però la realitat que exposa Cal Majuba obliga a preguntar-se fins a quin punt aquestes mesures estan arribant a les petites explotacions.

Perquè la burocràcia no es redueix amb una roda de premsa, ni amb un document de compromisos, ni amb l’anunci d’un nou pla. Es redueix quan el pagès pot dedicar menys hores a gestionar papers i més hores a treballar.

I quan un ramader que ha aixecat un projecte durant dotze anys decideix abandonar-lo, entre altres motius, pel desgast de les inspeccions i les exigències administratives, alguna cosa mereix una revisió profunda.

Un Pirineu que volem viu, però cada vegada amb menys pagesos

Fa anys que sentim parlar de la necessitat de fixar població al territori, combatre el despoblament, defensar el producte de proximitat i preservar la ramaderia.

Les institucions promouen campanyes de consum local, fires agroalimentàries, ajuts a l’emprenedoria rural i projectes per revitalitzar els pobles. Però perquè aquestes polítiques tinguin sentit, els qui viuen i treballen al territori han de poder desenvolupar la seva activitat en unes condicions raonables.

No podem defensar el formatge artesà als aparadors de les fires i oblidar les dificultats de qui s’aixeca cada matí per munyir les ovelles. No podem reivindicar el paisatge rural sense preocupar-nos per les persones que el mantenen. I no podem parlar de repoblament mentre els projectes que ja existeixen troben tants obstacles per continuar.

Cada explotació que tanca representa una pèrdua econòmica, però també social i territorial. Es perd activitat, coneixement, tradició i capacitat de produir aliments de proximitat.

El cas de Cal Majuba és especialment significatiu perquè no parlem d’un projecte sense trajectòria ni reconeixement. Parlem d’una formatgeria premiada, amb productes apreciats i una aposta clara per la qualitat. Una iniciativa que encaixava amb molts dels valors que les administracions asseguren voler promoure.

El Pallars, un altre exemple d’un món rural que perd els seus productors

El tancament de Cal Majuba no és un cas aïllat. A les comarques veïnes del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà, la producció de llet de vaca ha anat desapareixent durant els darrers anys fins a quedar pràcticament extingida.

El declivi es va accelerar amb la desaparició de la cooperativa Copirineo, l’any 2013, que havia estat una peça fonamental per donar sortida a la llet dels ramaders de la zona. Sense una estructura de recollida i comercialització pròxima, les petites explotacions van quedar en una situació molt complicada. Per a les grans empreses lleteres, desplaçar camions cisterna fins al Pirineu per recollir quantitats reduïdes de llet sovint no resultava rendible.

Una de les explotacions que va resistir va ser la de Manel Olsina, a Tremp, que finalment també va abandonar la producció lletera per orientar-se cap a l’engreix de vedells.

El cop definitiu va arribar l’octubre de 2025, amb el tancament de SAT Brams, situada al municipi de Baix Pallars, al Pallars Sobirà. Era l’última granja de vaques lleteres que quedava en funcionament als dos Pallars. Després de més de dues dècades, la manca de relleu generacional, els elevats costos de producció i, sobretot, les dificultats per comercialitzar la llet sobrant van acabar fent inviable la continuïtat del negoci.

El tancament va obligar la formatgeria Tros de Sort a buscar llet a explotacions de l’Alt Urgell. És una paradoxa difícil d’ignorar: un territori amb una llarga tradició lletera ha acabat perdent la capacitat de produir la matèria primera d’alguns dels seus formatges més emblemàtics.

La desaparició d’aquestes explotacions no es pot atribuir exclusivament a la burocràcia. Hi intervenen la manca de relleu generacional, els costos de producció, les dificultats logístiques i un mercat que afavoreix la concentració de la producció en explotacions cada vegada més grans.

Però les exigències administratives afegeixen una càrrega més a unes petites empreses familiars que sovint ja treballen al límit de la viabilitat.

Les circumstàncies de cada tancament són diferents, però el resultat és el mateix: menys ramaders, menys producció local, menys activitat econòmica i un territori que va perdent peces essencials del seu teixit productiu.

Menys promeses i més facilitats per treballar

No es tracta d’eliminar les inspeccions sanitàries ni de rebaixar les garanties alimentàries. Es tracta de revisar com s’apliquen els controls, evitar duplicitats, coordinar millor els organismes públics i adaptar les exigències a les característiques i als riscos reals de cada activitat.

També cal que les administracions actuïn amb una voluntat d’acompanyament. Inspeccionar hauria de servir per garantir la seguretat, detectar problemes i ajudar a corregir-los, no per generar un sentiment permanent d’indefensió o de desconfiança.

Les normes són necessàries, però també ho són la proporcionalitat, el sentit comú i la comprensió de la realitat del món rural.

Podem continuar parlant de desenvolupament rural, sostenibilitat, productes de quilòmetre zero i lluita contra el despoblament. Però aquestes paraules quedaran buides si no som capaços de garantir que les explotacions que encara resisteixen puguin continuar treballant.

Cal Majuba tanca després de dotze anys d’esforç i dedicació. Ens deixa els seus formatges, els reconeixements aconseguits i el record d’un projecte que va apostar pel territori.

Però també ens deixa una advertència que va molt més enllà de l’Alt Urgell. Quan tanca una formatgeria o desapareix l’última granja lletera d’una comarca, no perdem només una empresa. Perdem activitat econòmica, patrimoni gastronòmic, coneixement i una part del territori que difícilment tornarem a recuperar.

El Pirineu no es manté viu només amb discursos, subvencions i campanyes institucionals. Es manté viu amb persones que treballen, produeixen i decideixen quedar-s’hi.

I la pregunta és inevitable: quantes formatgeries, granges i explotacions més hauran de desaparèixer abans que els compromisos polítics amb el món rural es tradueixin en facilitats reals per als qui encara hi volen viure i treballar?