La intel·ligència artificial resol el debat sobre l’autoria d’Enric VIII de Shakespeare

Un estudi basat en estilometria i aprenentatge automàtic confirma que William Shakespeare i John Fletcher van compartir l’escriptura de l’obra estrenada el 1613.

Les tècniques d’intel·ligència artificial estan transformant la recerca en humanitats. Un estudi publicat el 2019 per l’investigador Petr Plecháč, de l’Acadèmia Txeca de Ciències, ha aportat noves evidències sobre un dels grans debats de la literatura anglesa: l’autoria de Enric VIII. Mitjançant la combinació d’anàlisi estilomètrica i aprenentatge automàtic, la investigació conclou que William Shakespeare i John Fletcher van escriure conjuntament l’obra, reforçant una hipòtesi plantejada fa més de 170 anys.

Una controvèrsia oberta des del segle XIX

L’autoria compartida d’Enric VIII, estrenada el 1613, ha estat objecte de debat des de mitjan segle XIX. El crític James Spedding ja va suggerir el 1850 que determinades diferències d’estil i ritme indicaven la participació del dramaturg John Fletcher.

Fins ara, però, la delimitació de les escenes atribuïbles a cadascun dels autors es basava principalment en l’anàlisi filològica i estilística, amb un important component interpretatiu.

Com funciona l’anàlisi estilomètrica

L’estudi utilitza una tècnica coneguda com a estilometria de freqüència lèxica, que analitza la freqüència amb què un autor empra les paraules funcionals més habituals d’una llengua, com ara conjuncions, preposicions o pronoms.

Aquestes paraules, utilitzades de manera gairebé inconscient, permeten construir una mena de «petjada lingüística» característica de cada escriptor. Els algoritmes comparen aquests patrons amb corpus de textos d’autoria coneguda per determinar la probabilitat que un fragment hagi estat escrit per un autor concret.

La mètrica completa l’anàlisi

Els investigadors van complementar aquesta tècnica amb un sistema de modelatge d’estructures mètriques basat en aprenentatge automàtic.

L’algorisme analitza la distribució dels accents i el ritme dels versos, especialment el pentàmetre iàmbic característic del teatre anglès de l’època. Aquest sistema permet detectar diferències en la construcció rítmica dels textos que sovint passen desapercebudes en una lectura convencional.

Segons els investigadors, la combinació entre estilometria lèxica i anàlisi mètrica ofereix una precisió superior a la que proporciona cadascun dels mètodes per separat.

El sistema confirma la col·laboració entre Shakespeare i Fletcher

Per entrenar el model, Petr Plecháč va utilitzar obres d’autoria confirmada de William Shakespeare, John Fletcher i Philip Massinger.

Posteriorment, el sistema va analitzar Enric VIII mitjançant finestres lliscants de versos, sense limitar-se a la divisió tradicional per escenes.

Els resultats indiquen que:

  • Shakespeare hauria escrit aproximadament la meitat de l’obra.
  • John Fletcher seria l’autor de l’altra meitat.
  • Algunes escenes emblemàtiques, com la mascarada amb canons de l’Acte I, Escena 4, s’atribueixen de manera consistent a Fletcher.
  • L’estudi considera molt improbable la participació de Philip Massinger.

Aquestes conclusions coincideixen en gran part amb la distribució proposada per James Spedding al segle XIX.

Aplicacions més enllà de Shakespeare

La metodologia emprada en aquesta investigació s’està estenent a altres àmbits de les humanitats digitals.

Entre les aplicacions destaquen:

  • l’atribució d’obres d’autoria dubtosa;
  • la detecció de plagis no literals;
  • la reconstrucció de textos incomplets;
  • l’estudi quantitatiu de grans col·leccions documentals.

Projectes europeus dedicats al Segle d’Or espanyol, com ETSO, utilitzen tècniques similars per estudiar l’autoria de comèdies atribuïdes a Lope de Vega o Calderón de la Barca.

Al mateix temps, sistemes d’intel·ligència artificial com Ithaca, desenvolupat per DeepMind, ajuden a reconstruir inscripcions antigues incompletes mitjançant xarxes neuronals.

La intel·ligència artificial guanya pes en les humanitats

L’estudi sobre Enric VIII exemplifica l’expansió de la intel·ligència artificial en disciplines tradicionalment vinculades a les humanitats.

Els investigadors assenyalen que aquestes eines no substitueixen el treball dels filòlegs, sinó que proporcionen evidències quantitatives que complementen l’anàlisi textual tradicional.

La combinació de mètodes computacionals i recerca filològica està permetent revisar atribucions històriques i ampliar el coneixement sobre el patrimoni literari amb un nivell de detall difícil d’assolir mitjançant l’anàlisi manual.