Aquest cap de setmana he estat amb la família a la Ribagorça i al Pallars per un doble motiu. D’una banda, visitant ramaders i seguint el sisè concurs de la vaca bruna dels Pirineus, celebrat a la Torre de Capdella (Vall Fosca, Pallars Jussà). D’altra banda, acompanyant i seguint els referèndums sobre la independència de Catalunya al Pallars i sobre la segregació municipal de la Terreta. Aquest darrer cas fa referència als 15 municipis ribagorçans agregats per Franco a Tremp el 1971, en contra de l’opinió dels seu habitants (a la foto hi surt el gran amic Lluís amb la seva filla Maria exercint els seus drets democràtics de ciutadà aquest diumenge, al Casal dels Voltors de la Torre de Tamúrcia). Aquí teniu unes reflexions sobre els referèndums després de veure la trempera i la feinada que ha fet la gent del Pallars Jussà, sobre els problemes de mobilitat dels ribagorçans agregats per la força a Tremp (han de fer de 70 a 120 quilòmetres, només anada, pujant i baixant colls de muntanya per a anar a fer gestions administratives, quan El Pont de Suert és a 20 minuts de cotxe, seguint la bona carretera que puja pel riu Noguera Ribagorçana). I tot plegat i debatut ho relligo amb el futur de la vaca bruna dels Pirineus.
“En qüestió de separatismes sempre han estat més els separadors que els separatistes”, va escriure el 1974 don Camilo José Cela. Certament, la retallada de l’Estatut que està fent el Tribunal Constitucional està separant un nombre cada cop més grans de catalans, els quals tenen incentius racionals creixents per a demanar un Estat propi. Els alts funcionaris de l’Estat madrilenys es neguen a compartir el poder, atès que estem parlant d’un Estatut federal, no pas confederal. A Tremp vaig participar el dissabte a la tarda passat al concert que el cor i l’orfeó de la ciutat van fer plegats per donar suport al referèndum: veure tota aquella gent culta i civilitzada cantant cançons catalanes em recordava les repúbliques bàltiques al 1990, on els concerts obrien les manifestacions. El dissabte al vespre a La Pobla de Segur vaig participar amb Santi Espot en el míting de tancament de campanya, amb posterior sopar popular. I el diumenge al matí, liderats pel prestigiós geòleg internacional Lluís Ardèvol, pallarès universal, els voluntaris del Pallars decideix ja van parar les taules a la seu del consell comarcal.
El record que tinc de les votacions, ara que ja han passat uns dies del referèndum del 25 d’abril, és aquesta: molta gent jove, que vota diferents opcions polítiques, estudiants i professionals de diversos camps, treballant plegats per una causa de país. Aquesta confiança generada i la feina conjunta amb visió de futur és el millor resultat de la consulta, al marge de la participació. Una participació que al Pallars, sobre padró, va oscil·lar entre el 22% i el 35% segons els pobles, unes xifres que sobre cens se situen entre 5 i 10 punts percentuals per sobre. No està gens malament per a no tenir cap suport institucional ni dels mitjans de comunicació.
Segregació de la Terreta: El ressò mediàtic d’aquesta segona consulta ha estat molt gran, si es té en compte que a la banda ribagorçana de l’actual Pallars Jussà només hi viuen unes 150 persones. Per a disgust de l’actual alcalde de Tremp, el socialista Víctor Orrit, aquesta consulta ha saltat a tota pàgina als diaris de Lleida, als diaris digitals, a l‘ACN i fins i tot Jordi Basté, descendent de Sapeira on hi feia estades de petit a l’estiu, la va esmentar el dilluns 26 d’abril a RAC-1. Alguns dels 15 antics municipis que Franco va agregar a Tremp el 1971 no tenen els camins asfaltats, amb la qual cosa a l’hivern molts dies els nens no poden anar a l’escola perquè el transport escolar no pot passar pels camins enfangats i/o glaçats: això està passant a Catalunya el 2010, no el 1910!! Les promeses del govern tripartit a la Terreta han estat paper mullat. I això que aquest municipis pertanyen a la Vall dels Voltors, on s’hi poden trobar tots els rapinyaries d’Europa, que té una bellesa natural que sempre sorprèn els que la visiten.
De fet, l’informe que Miquel Roca va fer als anys 90 per a millorar la reordenació territorial de Catalunya ja demanava que aquests municipis passessin a dependre de l’Alta Ribagorça, atesa la proximitat amb la seva capital El Pont de Suert. En els Pirineus catalans la comunicació sempre s’ha articulat de nord a sud, seguint el curs dels rius, i sempre ha estat més difícil la comunicació entre valls per causa de les altes muntanyes que separen les conces. La recent segregació de La Canonja del municipi de Tarragona ha donat esperances als habitants de la Terreta de que algun dia es pugui esmenar l’alcaldada de Franco.
Vaig donar suport a aquesta consulta, només faltaria, atès que els meus millors amics de la comarca pateixen diàriament no només l’absurda frontera entre Aragó i Catalunya (el riu Noguera Ribagorçana), sinó també el greuge constant que suposa haver d’anar a Tremp a fer gestions que es podrien fer molt més còmodament a El Pont de Suert.
La consulta de la Terreta va tenir una participació superior al 60% del cens i el 90% dels vots van ser favorables a la segregació: fixeu-vos que es compleixen els requisits de la Unió Europea que van ser exigits, recentment, per a reconèixer fa poc la independència del Kosovo. No us perdeu el blog de Carles Barrull si en voleu tenir més detalls i informació.
Vaca bruna: El dissabte 24 d’abril vaig visitar, seguit d’un càmera de la Comissió Europea, les 80 vaques que Carles de Concurrell té escampades per la seva gran finca a la banda catalana del riu. D’aquí a poques setmanes podré penjar al web un vídeo molt bonic, atès que no m’ho vaig pensar dos cops quan em van dir que, per explica què fa un eurodiputat quan visita la seva circumscripció: atès que ara estem començant a parlar sobre la reforma de la PAC, cal escoltar els ramaders. Vàrem tenir sort amb el dia, amb moltes clarianes i bona llum.
El darrer diumenge d’abril vaig participar en el sisè concurs de la vaca bruna dels Pirineus a la Torre de Cabdella (Vall Fosca, Pallars Jussà). Mai abans no havia assistit a una concurs de vaques, en les seves moltes i diferents modalitats (animals joves, grans, mascles i femelles,…), i he de reconèixer que va ser un espectacle fascinant: fins i tot els meus fills petits hi van quedar enganxats durant quasi dues hores seguides, embadalits amb l’espectacle inigualable de la desfilada contínua de tot tipus vaques brunes dels Pirineus.
L’origen de la vaca bruna se situa a les comarques del Pirineu lleidatà, per bé que la raça actual prové d’una antiga fusió entre la vaca autòctona catalana i bovins de la “raça parda” alpina procedents de Suïssa. Les primeres fonts parlen d’importacions de vaques suïsses al 1922, però es té evidència que al voltant del 1880 ja n’hi havia a la Vall d’Aran. Actualment el cens aproximat de vaques brunes a Catalunya supera els 30.000 exemplars de més de 2 anys, atès que la raça s’ha estès gairebé per la meitat del territori català. Inicialment la vaca bruna era molt valorada per la seva triple aptitud: carn, llet i treball. Més endavant es va anar convertint en una raça d’aptitud mixta carn-llet i avui ja només se centra en la producció de carn.
L’aposta dels ramaders catalans de crear una marca que singularitza la vaca bruna és clau per crear un mercat interior propi que valori la producció pròpia, tal com fan tots els països europeus seriosos. En aquests països molta gent és conscient que, sense una certa discriminació positiva dels consumidors en favor de les races autòctones, la ramaderia europea no té cap futur. Per això cal celebrar el sentit de país demostrat una vegada més pel FC Barcelona, que en el passat partit de lliga contra el Deportivo va autoritzar l’exhibició, a dins de l’estadi, d’uns quants exemplars de vaca bruna, per a grata sorpresa de grans i petits.
Si Catalunya fos un país normal el suport a aquest sector seria un suport estratègic: si bé tots som conscients que ens cal una certa autosuficiència energètica, i per això acceptem les subvencions a les energies renovables, no hi ha consciència que l’autosuficiència alimentària és encara més important per a un país. De fet, molta poca gent sap que, si desapareix l’agricultura i la ramaderia catalana, una bona part de la potent indústria agroalimentària catalana també desapareixerà. Aquesta autosuficiència equival a la sobirania: Als restaurants, doncs, tots a demanar filets de vaca bruna, que ja n’hi ha alguns que la tenen a la carta com a tal.
