Des de “Noticies de la Terreta” fa temps que ens fem ressò de notícies i opinions publicades a “Heraldo de Aragon” i que considerem que formen part d’una campanya “catalanofòbica“. Segons la nostra “OPINIÓ” 4 son els temes recurrents que fa servir el diari aragones per anar insistint en la idea d’ hostilitats continuades des de Catalunya cap a Aragó.
2.- Libres de text. “Heraldo” acusa a les editorials d’escriure una historia que no correspon amb la seua realitat. Fa pocs dies ha engegat una campanya contra l’editorial autora del llibre de llengua castellana i que parla de “Corona catalano-aragonesa”. Les trucades telefòniques als responsables de la publicació d’aquest llibre de text han portat a l’editorial a prendre el compromís de cara el curs vinent de substituir “corona catalano-aragonesa” per “corona aragonesa”.
4.- La manipulació de la Història.
Fins ara des de Catalunya no s’ha entrat en aquesta dinàmica. La premsa catalana no ha seguit la polèmica.
Aquest mes l’últim número de “Temps de Franja” (revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó) publica un article de Pere Enric Barreda on respon algunes de les acusacions que fa “Heraldo” en el tema històric.
Pere-Enric Barreda Edo
Titular d’Universitat. Departament de Filologia Llatina
L’enumeració que segueix ha estat contrastada i avalada per especialistes en història, diplomàtica, paleografia, heràldica i vexil·lologia, i s’ha redactat com a defensa i argumentari davant les manipulacions amb què certa premsa aragonesa intenta atacar la llengua i cultura catalanes.
Sobre la dinastia comtal-reial
1. La reina Peronella ja no es considerarà aragonesa sinó catalana després el seu casament amb el comte Ramon Berenguer IV: canvia el seu nom de l’aragonès al català i, en testament, demana ser enterrada a la catedral de Santa Eulàlia de Barcelona, com va passar en 1173. El seu marit, príncep d’Aragó, ja havia escollit la seua sepultura al monestir de Ripoll en 1141. En canvi al seu fill, batejat amb el nom català de Ramon Berenguer, els aragonesos li van imposar l’aragonès d’Alfonso, però no va deixar de ser català.
2. La dinastia aragonesa acaba amb Ramir II, enterrat a Sant Pere el Vell d’Osca en 1156, i no pas en el panteó reial de Sant Joan de la Penya. Tots els seus descendents sense excepció són enterrats a Catalunya (Poblet, Santes Creus, etc.) Evidentment perquè foren catalans, i no pas aragonesos.
3. Només Pere I reposa a Santa Maria de Sixena (Osca), però a causa de l’ excomunió dictada per Innocenci III. El seu cadàver va ser enterrat a l’església de l’orde de l’Hospital de Tolosa fins que, a precs de Jaume I, va ser el Papa Honori III qui, el 30 setembre de 1217, va autoritzar el trasllat de les seues restes a una altra església hospitalària, la del monestir de Sixena, on hi era també soterrada sa mare Sança de Castella (que n’havia estat fundadora), però fora del recinte sagrat. El seu fill l’hagués portat a Poblet perquè reposés al costat de son pare el rei Alfons I i amb ell mateix quan el sepultaren arran de la seua defunció. Tampoc no hi va poder portar les restes de sa mare, Maria de Montpeller, morta i enterrada a Roma.
4. Pere II i Jaume II van preferir Santes Creus, i Alfons III el monestir dels Franciscans de Barcelona (ara reposa a la Catedral), però el seu fill Pere III i tots els seus successors van tornar a Poblet, fins i tot Alfons IV que va morir a Nàpols en 1458 (no hi va ser traslladat fins el 1671). Després, l’últim sobirà enterrat a Poblet fou, en 1479, son germà Joan II, de la dinastia Trastàmara, i abans, en 1461, el seu fill gran, el príncep Carles de Viana.
5. La llegenda diu que, en els arcs reials, només hi cabien 6 sobirans, sense comptar-hi les esposes, i al rei Martí el van enterrar fora per no haver tingut descendència (encara quedaven buits dos llocs), i al rei Alfons IV sota perquè ja estaven complets. També van posar a un costat Carles de Viana, príncep de Girona (encara que les restes que hi ha ara són de tres persones diferents).
6. El fill i germanastre respectivament de Joan II i Carles de Viana, el rei Ferran II, va voler reposar a Granada amb la seua esposa Isabel i el seu gendre Felip d’Àustria (que no va regnar a Catalunya). Més tard també hi va anar a parar sa filla (i vídua de Felip), la reina Joana, morta en 1555. Pel que fa als altres fills, Joan, príncep de Girona, va morir en 1497 i va ser enterrat a Àvila; i Isabel, següent princesa de Girona, va morir en 1498 i està enterrada a Toledo.
7. El seu nét, el rei Carles I, emperador germànic, deixà en testament que volia reposar a la Capella Reial de Granada, al costat dels seus avis, pare i esposa (sa mare, la reina Joana, encara vivia). Però va canviar d’opinió
i, en el seu codicil abans de morir en 1558, va disposar que se l’enterrés sota l’altar major de l’església del monestir de Sant Jeroni, de manera que l’oficiant trepitgés la llosa posada damunt del seu cap i pit, i que s’hi portessen també les restes de la seua esposa Isabel de Portugal des de Granada, per tal de poder reposar-hi junts.
8. Felip I va desobeir son pare, perquè no va portar les restes de sa mare al seu costat, sinó que a més va ordenar en 1573 a Juan Álvarez de Toledo, comte d’Orpesa, que els traslladés des del monestir de Sant Jeroni al nou monestir de l’Escorial, i no en va respectar la posició davall l’altar major, tot i que sí que el va ajuntar amb la seua dona, portada des de Granada. Però això (el perquè no va respectar la voluntat son pare) ja és una altra història.
Sobre els numerals i titulacions
1. Els numerals vàlids són els catalans (l’únic que s’autodenomina, el Cerimoniós, ho fa com a Pere Terç i no pas com a Pere Quart) i no pas els aragonesos, que són un invent de Jerónimo Zurita de cap a 1550.
2. Els títols del príncep hereu de la dinastia catalana són els propis de Catalunya: duc —després príncep— de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer (que segueix ostentant el príncep Felip, futur
rei). La casa aragonesa, extingida amb Ramir II, no va poder aportarne cap.
La llengua i els símbols:
bandera i escut
1. Els nostres sobirans fins a Martí l’Humà parlaven en català com a primera llengua i van aprendre també les altres, com l’aragonesa. Només Jaume I es dirigia en castellà al seu primogènit l’infant Alfons, rebel i desarrelat, de mare castellana i educat amb ella a Castella després del repudi.
2. Els quatre pals de gules sobre fons d’or són comtals i catalans, com ho demostra l’exclusivitat a Catalunya i la seua adaptació a l’escut de la casa de Provença, anterior a 1137.
3. En l’escut aragonès, els pals de la casa comtal de Barcelona són els últims en ordre d’antiguitat de dinasties, després de l’arbre de Sobrarb, la creu d’Aïnsa i la del patró Sant Jordi amb els caps dels musulmans vençuts la batalla d’Alcoraz.
La capital, les coronacions
1. La capital efectiva fou Barcelona, seu de la casa comtal i reial, els òrgans de govern, l’administració (Cancelleria Reial) i els arxius, anomenats “Arxiu Reial de Barcelona”. Com que, cap a 1850, li van canviar el nom per “Arxiu general de la Corona d’ Aragó”, ara, per aquesta qüestió nominal, Aragó reclama formarne part, tot oblidant que els diputats d’Aragó ja es van endur en 1461 allò que consideraven que era seu (com havien fet els valencians en 1419) i que van destruir els francesos durant el setge de Saragossa (1808-1809).
2. Els sobirans catalans només anaven a Saragossa a coronar-se (a Catalunya no era costum), i tardanament: Pere I va ser coronat a Roma en 1205 (és la primera coronació de la qual es té constància), i la primera a Saragossa va ser la de Pere II el 1276. Cal ressenyar que, amb data de 15 de novembre del 1276, Sa Majestat protesta (‘declara formalment’; traduïm del llatí): “que Nós rebérem la unció, benedicció i corona sense forçar Nós ni els nostres successors a rebre-les en aquesta ciutat i lloc, i per ministeri del bisbe de Saragossa, ans protestam que per això no patim Nós ni els nostres successors cap perjudici en l’esdevenidor, sinó que els nostres successors d’ara endavant puguen rebre la unció, benedicció i corona en qualsevol ciutat que ens plaga de tota la nostra jurisdicció, i per ministeri de qualsevol [arquebisbe] o bisbe del nostre territori i, d’aquestes protestes, ordenam fer-ne pública escriptura”. Amb la mateixa excepció van ser coronats Alfons II en 1286, Jaume II en 1291, Alfons III en 1328, Pere III en 1336, Martí I en 1399 i Ferran I en 1412, fins a Carles I en 1518. I ací es va acabar. També anaven a Saragossa a celebrar algunes corts, encara que preferiblement anaven a Montsó amb els altres regnes.
Conclusió
Abans Ubieto, ara Fatás i altres manipuladors, omplen el cap dels aragonesos de falòrnies i falsedats. El primer encara publica llibres i articles, però el segon difon les seues teories des dels dominicals de l’Heraldo: és lícit parlar d’una dinastia aragonesa després de 1162? Se sosté una faula com la del casament a casa? Es pot parlar amb propietat de les barres aragoneses, o de la corona-estat d’Aragó, amb Catalunya com a part? O anomenar impunement imperi aragonès als regnes de Sicília, Sardenya, Còrsega, Nàpols…? Van arribar mai els aragonesos a Grècia, al cim de l’Acròpolis o al mont Athos? I, finalment, van intervenir decisivament a la batalla de Lepant? Em temo que ni els nobles d’Aragó podien formar un exèrcit tan poderós, ni Aragó disposava de marina, ni van arribar a guanyar gaires batalles, ni van arribar a tenir mai cap bocí de costa, ni un sol port… i per això mateix cap vaixell marítim (potser algun de fluvial)… Finalment, i ja acabo per fatiga, la dinastia catalana dels comtes de Barcelona, prínceps de Catalunya, eren també reis pròpiament: de Mallorca, de València, de Sicília, de Còrsega, de Sardenya, de Nàpols. No els hagués fet cap falta ser-ho d’Aragó, que va usurpar indegudament –només per motius cronològics– el nom del conjunt: és a dir, que entre els títols el primer havia de ser el de rei d’Aragó, i tots els altres s’havien de considerar part d’Aragó… però, en l’escut d’Aragó, els pals “aragonesos” van els últims, com correspon per cronologia als de la nova dinastia que reemplaça la vella, extingida amb Ramir II. Una altra prova de l’origen català dels pals, i del seu caràcter importat a Aragó.
