ALBERT BALANZÀ @albertbalanza
L’Aragó tindrà aquest 2013, després de la negociació dels pressupostos de l’executiu de Luisa Fernanda Rudi, un nou projecte de llei de llengües que torna a evitar qualsevol referència al reconeixement del català com a llengua viva a la franja oriental de la comunitat. Amb la negociació oberta entre els partits, la normalització, en el millor dels casos, tractarà la llengua com a aragonès oriental i tornarà a dependre de la decisió dels ajuntaments.
L’últim intent, no sense polèmica pels interessos polítics inequívocs del Partit Popular, és el projecte de llei d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó, una nova reglamentació que ha de derogar l’última llei de llengües promulgada el 2009 pel PSOE. que es va presentar al consell de govern a finals del juliol passat, però que encara ha de passar la tramitació parlamentària. “No està aprovada, i més quan encara estem en el procés de compareixences dels consellers per als pressupostos de 2013”, han apuntat fonts de la conselleria de Cultura de l’executiu aragonès.
La nova llei no suposarà cap cost per a les arques del govern que comanda Luisa Fernanda Rudi i no significarà cap avenç per a la normalització del català i de la fabla que, de fet, ni tan sols surten esmentades pel seu nom perquè es tria en tots els articles la fórmula “la lengua aragonesa propia del area [oriental o pirenaica] de la comunidad autónoma, con sus modalidades lingüísticas”. És a partir d’aquest redactat que el Govern d’Aragó s’ha inventat una nova llengua, l’aragonès oriental, per referir-se al català que es parla en aquest territori. L’anterior llei sí que esmentava les llengües pel seu nom: “Aragón es una Comunidad Autónoma en la que junto al castellano, lengua mayoritaria y oficial en todo su territorio, se hablan en determinadas zonas otras lenguas, el aragonés y el catalán, las tres con sus modalidades lingüísticas propias de Aragón”. Però no es va arribar a desplegar mai.
La via valenciana
La negociació que ara s’ha obert entre els partits intenta una possible via valenciana per al reconeixement de les llengües a l’Aragó, és a dir, que a un dels principals textos legals s’obri la porta a l’oficialització d’una ‘llengua aragonesa’, encara que el món científic identifiqui aquest idioma com a català al vessant oriental i com a fabla aragonesa al vessant pirinenc. En una visita a Calaceit fa poques setmanes, la consellera de Cultura, Dolores Serrat, va explicar que no hi haurà cap problema perquè els ajuntaments anomenin català a aquesta llengua a la franja. Però la concreció acabarà residint en els àmbits menors de decisió i, consegüentment, es potenciarà el conflicte.
El que sí que és cert, en tot cas, és que la nova llei de llengües de l’Aragó prevista per al 2013 té un caràcter facultatiu, determina que els ciutadans podran adreçar-se en la seva llengua a l’administració i aquesta no estarà obligada a contestar-los en la mateixa llengua. No hi haurà cap mena d’imposició, com li agrada dir al Partit Popular, de les llengües que no siguin el castellà en les relacions entre els ciutadans i l’administració pública. A favor del català, segons les primers converses entre el PP, el PSOE i el PAR hi ha la voluntat comuna que la nova Academia Aragonesa de la Lengua només se centri en la normativització de la fabla i reconeixi les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
La llei de llengües que el 2009 va impulsar el Govern d’Aragó, governat pel socialista i catalanoparlant de Bonansa Marcel·lí Iglesias, va néixer morta, malgrat que la data del 17 de desembre va ser emmarcada com un “moment històric” per formacions com la Chunta Aragonesista. Des del minut zero, el PP i el PAR van conjurar-se per rebentar qualsevol desplegament legal i van estendre el discurs de la por. L’ofensiva es va concretar sis mesos després amb un ariet de prestigi, l’advocat Ángel Escolano, mà dreta de Francisco Caja a Convivencia Cívica Catalana (CCC), que va agafar la representació legal d’un total de dotze ajuntaments que van decidir presentar el 2010 un recurs al Tribunal Constitucional que no va ser ni admès a tràmit perquè la llei, com l’actual, té una fase de desplegament en la qual ha de concretar els municipis on s’ha d’aplicar i encara no ho havia fet. Escolano, assessor del PP aragonès i de la plataforma No Hablamos Catalán, era el representant dels nuclis de Faió, Nonasp, Fraga, Torre del Comte, La Freixneda, Vall-de-Roures, Lascuarre, Fórnols de Matarranya, Aiguaviva de Bergantes, la Ginebrosa i la Codonyera, governats pel PP o el PAR. En aquest últim poble, la presentació del recurs va tenir el suport del PSOE i el símbol encara es va fer més gran perquè la Codonyera és el municipi on viu un dels màxims especialistes de la llengua catalana a l’Aragó, el lingüista Artur Quintana. “Hi ha un ambient favorable però hi ha episodis de ferotge anticatalanisme”, explica Quintana.
Abans de la Declaració de Mequinensa
Tampoc és que els anteriors equips de govern a l’Aragó hagin posat fil a l’agulla d’una manera decidida en els últims trenta anys per fixar l’actuació lingüística de l’administració, però la primera actuació amb cara i ulls cal apuntar-la al PSOE. Els socialistes aragonesos, en temps que la conselleria de Cultura estava en mans del carismàtic José R. Bada Panillo i sota la presidència per majoria simple de Santiago Marraco, van engegar la maquinària governamental el 1983 amb la voluntat de “defensar el català” de la situació de llimb que es trobava. En aquella època ja s’havien constituït les primeres associacions pronormalització lingüística com el Consello d’a Fabla Aragonesa o l’Associació de la Franja de Ponent i el 1978 l’Ajuntament de Fraga va ser el primer a demanar l’ensenyament optatiu del català. Ara bé, l’Estatut aragonès no va protegir ni va fomentar cap dret en aquest sentit. “Si no se desarrolla el Estatuto en un sentido más progresista acabaremos con la pluralidad lingüística”, deia Bada en una entrevista al diari El dia el juny de 1983.
El moviment polític més global que s’ha viscut a l’Aragó va arribar sis mesos després amb dues declaracions en un termini de set dies: en primer lloc, el manifest que van fer set alcaldes de la Ribagorça (Montanuy, Bonansa, Sopeira, Areny, Pont de Montanyana, Tolva i Benavarri) al diari La Nueva España defensant l’Estatut i alhora l’ensenyament optatiu del català; i en segon lloc, la Declaració de Mequinensa, en la mateixa línia argumentativa, que va ampliar la iniciativa a 17 alcaldes i consellers (dels pobles anteriors i de Saidí, Torrent de Cinca, Mequinensa, Fraga, Faió, Nonasp, Fabara, Calaceit, Vall-de-Roures, la Codonyera i Valljunquera), socialistes, entre els quals ja hi destacava un jove i entusiasta de la causa Marcelino Iglesias. “En aquesta assemblea pareix que sura un complex d’inferioritat que hem de fer desaparèixer. Esclar que aquesta iniciativa tindrà contestació, especialment en els sectors més conservadors. I a mi, en el fons, m’alegra que sigui així, per a desemmascarar els qui mai no han fet res per conservar la nostra identitat”, va apuntar.
Molt bé. Ja han passat prop de tres dècades d’aquella efervescència i els habitants de la Franja que van al metge a Lleida no han de fer una cua diferent. Però quin és l’ambient lingüístic als carrers de les ciutats i pobles d’aquesta terra de frontera? L’any 2005 es va publicar, a partir d’una mostra de 1.351 persones sobre una població aproximada de 75.000 persones, l’última enquesta sobre usos lingüístics a les comarques orientals d’Aragó i els resultats no van sorprendre ningú: un 90% dels enquestats van afirmar que entenien el català i un 68% que el parlava, però un 30% no el sabia ni llegir ni escriure. La meitat de la població, segons les extrapolacions d’aquest estudi, tenen a les cinc comarques limítrofs amb Catalunya el català com a llengua habitual i un 58% asseguraven que l’utilitzaven molt (26%) o força (32%).
Nous projectes a l’escola
Sense aquesta base social, difícilment el català, que encara s’identifica sobretot per les denominacions locals de lliterà o ribagorçà, no hagués tingut històricament una fecunda producció cultural al marge del debat polític i institucional. Ningú qüestiona que els escriptors Jesús Moncada o Mercè Ibarz formen part de la literatura catalana i l’activisme ja va néixer ara fa 25 anys amb la revista Desperta ferro, les col·leccions de llibres La Gabella o Quaders de la Glera o els casals populars impulsats per Guillem Chacon. Però els canvis en el món majoritari de la Franja, aquell de les persones que no fan activisme, segons apunta el sociòleg Natxo Sorolla, s’han donat en el marc infraprotegit de l’educació: la supervivència de la llengua a l’aula encara depèn de les associacions de pares i mares que ho demanen a l’escola primària (entre dues i quatre hores setmanals optatives), mentre que a l’escola secundària hi ha nous projectes per fer entre una i dues assignatures en català. “Aquests projectes sí que són importants”, apunta.
I com que l’educació no fa encara el camí que hauria de fer per garantir el futur de la riquesa trilingüe de l’Aragó, les recerques recents que s’han fet, per exemple, a Tamarit i a Calaceit, apunten que el català s’ha convertit ja en una llengua perifèrica als patis de les escoles. “Entre els nascuts als anys 90 l’ús és molt minoritari, estem en el moment del punt d’inflexió”, diu Sorolla. La Franja ha superat tres dècades d’irresolta normalització lingüística en un entorn rural i sense immigració que permetia anar tirant. Però totes les societats, fins i tot les més tradicionals, pateixen canvis i a les cinc comarques catalanoparlants de l’Aragó hi ha ara mateix un ascens important de la immigració vinculada a l’economia agrària, tot i que el punt de canvi es basa en el comportament dels autòctons o d’immigració provinent de la resta de l’Estat. “L’ensenyament optatiu pot dependre de professors que han vingut de fora i només són castellanoparlants; per tant, s’hi poden oposar només pel fet que vegin perillar el seu lloc de treball”, conclou.
Publicat a media.cat
